Un museu en cada ment

25.09.2018

Si una cosa ens ha demostrat la publicitat és que l’èxit no es basa en el que tenim, sinó en com comuniquem el que tenim. Les xarxes socials han explotat aquest paradigma, que s’ha imposat tangencialment a totes les institucions que no volien quedar-se enrere. Entre elles, és clar, les culturals, que en realitat feia temps que sabien que als humans ens agraden més les històries que les dades nues, i que potser no està tan malament això de comunicar-se de forma amena. Com fan els museus moderns.

Artur Ramon

O com fa Artur Ramon al llibre Les obres mestres de l’art català. El museu imaginari d’Artur Ramon (Rosa dels vents, 2018). Perquè quan a l’antiquari i divulgador li van proposar escriure un cànon sobre art català, ell va decidir fer un museu. Sí, un museu, però en paper, inventat i idíl·lic: sense restriccions de temps, espai ni pressupost, com ens va ensenyar André Malraux l’any 1949 quan va publicar l’assaig Le Musée Imaginaire i va constatar la idea que les institucions artístiques havien de democratitzar-se, deixar de ser elitistes i intocables. Perquè tothom podia tenir un museu a la seva ment. El trencament és significatiu, i de fet la tendència actual entre museus ja dona per suposat que els discursos que ells alberguen han de ser flexibles i accessibles.

Però Artur Ramon es dedica al món de l’art i sap que no tot pot quedar-se en paraules i pensaments. Lluny del que els tòpics poden propugnar, la creació artística necessita unes bases sobre les quals sustentar-se. “L’art va lligat a la història econòmica de cada territori”, ens recorda l’autor a la introducció, explicant que l’art català comença al segle XII i pateix una frenada a finals del XV, amb la fi de la Mediterrània com a centre del món i l’inici de grans canvis econòmics. No és fins al cap de quatre segles, a la Primera Festa Modernista de Sitges, que el territori ressorgeix artísticament. “Patim quatre-cents anys de sequera, tot i algunes notables excepcions”, apunta Ramon, “Són molts anys, massa”.

Per aquest mateix motiu, si els museus imaginaris haguessin de seguir la tendència expositiva clàssica, Artur Ramon tindria un problema. Ell mateix ho diu: “Amb les col·leccions ordenades cronològicament, cada sala representaria una època i al mig tindria un buit molt difícil d’omplir”. Però la ment ens dona sempre via lliure, i els museus moderns també. El galerista i antiquari pot barrejar èpoques, estils i temàtiques, i així ho fa a través de vint sales escrites en paper, on uneix Ramon Casas i Manuel Feliu de Lemus per parlar del nu; Nonell i Anglada per reflectir la dona, o relaciona les Constal·lacions de Joan Miró amb l’anònim Tapís de la creació del segle XI que salvaguarda el Museu de la Catedral de Girona.

No és fàcil explicar l’art, i no ho és perquè parlar-ne és sempre un exercici de sobreescriptura; s’utilitza un llenguatge per relatar el que un altre llenguatge ja ha clarificat. Escriure sobre art no té per què ser desgranar fins l’últim detall de l’obra, deixar-la sense misteri; sinó animar al lector a predisposar-se davant d’aquesta amb una mirada oberta, susceptible a tot tipus d’interpretacions. De la mateixa forma, l’objectiu d’educar en l’art no hauria de ser trasplantar coneixements d’un cervell a un altre, a mode de full en blanc que cal omplir, sinó fer entendre a l’espectador que només entendrà l’art en la mesura en què vulgui entrar dins del joc de l’obra, de les seves formes i significats, i més tard, dels seus estudis i valoracions.

El llibre d’Artur Ramon se situa en un punt entremig de tot això. Per llegir-lo cal interès, però per entendre’l no cal experiència. El que fa falta és ambició intel·lectual, curiositat i ganes de valorar l’art de la nostra terra: “Només podem estimar allò que coneixem”, conclou el galerista, “Per estimar l’art català cal conèixer la nostra història i els nostres artistes, anar a veure les obres aquí i arreu, i construir un mapa general per poder navegar. Un cop tinguem el mapa ja podrem fer submarinisme”. Qui no tingui por d’iniciar-se en el busseig, farà bé de començar amb aquest llibre que edita Rosa dels Vents.