Artistes i programadors, al cel de dos en dos

27.11.2017

Aquest cronista, servidor de vostès, ha fet una excepció en el seu retir acadèmic i s’ha escapat dos dies a Girona. El Temporada Alta celebrava la Setmana dels programadors, una ocasió única per veure espectacles de creació contemporània d’aquí i de tot arreu. Per creació contemporània entengui’s noves tendències, interdisciplinarietat, altres disciplines… Teatre de l’ara i l’aquí, que ens interroga, ens interpel·la i que interromp momentàniament les nostres previsibles i monòtones vides. Hem vist cinc espectacles en menys de vint-i-quatre hores, o sigui que hem aprofitat força el temps. Com diu el senyor M. Rajoy: els catalans fan coses.

‘Ethica. Natura e origine della mente’ de Romeo Castellucci. © Guido Mencari

Un dinar de premsa, a peu dret i als fantàstics Jardins de la Mercè, serveix per confraternitzar amb els col·legues periodistes i posar-nos al dia d’allò que hem vist i hem deixat de veure els darrers dies. Per sort, sense micròfons ni càmeres a la vista. Una considerable comitiva de mitjans de l’estat espanyol van assistir a la trobada, meravellats per la bellesa de l’indret triat (i de Girona en general) i molt interessats per l’anunci que va fer Salvador Sunyer: Cristóbal Montoro i el Ministeri d’Hisenda reclamen al Temporada Alta el retorn de l’IVA de les subvencions rebudes els darrers quatre anys. En el seu cas la xifra puja fins a un milió quatre-cents mil euros. Poca broma. Altres institucions en la mateixa situació són el Teatre Llliure, el MNAC, el Mercat de les Flors o el CCCB. Sembla ser que el Ministeri d’Hisenda només reclama aquests diners a entitats culturals catalanes, i d’altres de nivell estatal, com el Centro Dramático Nacional o els Teatros del Canal, en queden exemptes. Los catalanes hacen cosas.

Després del dinar teníem una cita amb Romeo Castellucci que, a part de tenir un dels noms més bonics del món mundial, és un dels gurus de la creació contemporània europea. Ethica. Natura e origine della mente, és una peça a mig camí entre la instal·lació artística i l’assaig escènic, on Castellucci ens torna a demostrar amb quina facilitat crea imatges de gran potència plàstica i, al mateix temps, abassegadora exigència intel·lectual. L’espectacle està basat en els cinc llibres de l’Ètica de Spinoza, que segur que el nostre company Joan Burdeus ens sabria resumir a la perfecció. No som filòsofs i no anem a veure l’espectacle dominant les idees del pensador neerlandès, i tot i que sortim de la sala amb més preguntes que respostes, ens agrada que ens sacsegin una mica les neurones, ni que sigui durant quaranta-cinc minuts. La peça s’inicia quan nosaltres, espectadors, travessem un espai buit en forma de silueta de dona i ens convertim en objecte escènic del públic que ja omple la sala. Una dona penjada pel dit, un gos negre gegant i pelut que parla i fa “miau” i una silueta buida que s’omple de carn i vegetació conformen les coordenades de la peça. El diàleg entre la dona i el gos (sabem que duu un altaveu camuflat en algun lloc, però no deixa d’inquietar-nos) és el diàleg entre la llum i la càmera, entre allò que fa possible la realitat perceptible i l’ull que la mira. La ment és representada per les figures femenines que, primer vestides i més tard nues, deambulen pel no-lloc rere la silueta buida.

Una imatge de la peça ‘Ethica’, de Romeo Castellucci. © Guido Mencari

“Jo ho tinc tot, però no penso res”, diu la llum, “Jo hi veig, però no tinc vista”, respon la càmera. La carn de les noies-ment es converteix en vegetació, esquelet, i finalment en el buit absolut, una massa negra informe que omple lentament la sala, com una taca de petroli. “Il mio buio è marmo nero”, la meva foscor és marbre negre. I quan no hi ets, llum, és quan ens adonem de la teva existència. La silueta buida i negra desapareix, al final, amb el color blanc, i els espectadors abandonen la sala amb els ulls ben oberts. Sense salutació ni aplaudiments. Ningú va dir que la creació contemporània fos fàcil, senyores.

 

 

En acabat ens vam dirigir al Teatre Municipal de Girona, amb moltes ganes de conèixer el treball de Christiane Jatahy, la creadora brasilera que ja ha visitat el Temporada Alta en dues ocasions: el 2013 amb Julia (versió de La senyoreta Júlia d’August Strindberg) i el 2014 amb E se eles fossem para Moscou? (sobre Les tres germanes d’Anton Txékhov). En aquest cas A floresta que anda (El bosc que camina) és la seva particular mirada sobre Macbeth, de William Shakespeare. La referència al boscatge caminador prové d’una de les profecies de les tres bruixes, que comuniquen a Macbeth que no serà derrotat fins que el bosc de Birnam camini cap a ell, cosa aparentment impossible. Jatahy converteix l’escenari del Teatre Municipal en galeria o museu d’art contemporani, on el públic pot moure’s entre grans pantalles que projecten entrevistes de tipus documental, i amb una barra de bar al fons on es pot prendre un got de vi o cervesa. Alguns espectadors porten auriculars, on de tant en tant es demanen voluntaris que realitzin accions determinades amb objectes de la barra, que inclouen un peix, un aquari o una gran copa d’aigua. Els vídeos projectats són entrevistes gravades a llocs com Brasil, Síria o el Congo, on sentim diverses víctimes de la injustícia i la repressió política i policial del planeta. “Tothom diu Je suis Charlie però ningú no diu Je suis Congo o Je suis Africa”, declara un dels testimonis, en un treball videogràfic que ens fa sentir les paraules i al mateix temps ens mostra els detalls més trivials de les cases o els llocs des d’on parlen els entrevistats.

En un moment determinat el dispositiu escènic es revela com a mòbil, quan veiem que les pantalles es poden alinear o avançar com si fossin el bosc del títol de la peça, i al final descobrim que un operador de càmera ha realitzat una pel·lícula que, sense saber-ho, han protagonitzat alguns dels espectadors. Els voluntaris homes s’han convertit en Macbeth, i les dones en Lady Macbeth, en un truc resolutiu que ja hem vist moltes vegades a moltes bandes. La duresa dels drames i les tragèdies que expliquen els testimonis als vídeos es vol confrontar, indefectiblement, amb l’ambient de vernissatge de galeria d’art que crea el fet de passejar-nos per una sala plena de pantalles amb una copa de vi a la mà, però Jatahy cau precisament en l’esnobisme cultural més blanc i eurocèntric que vol denunciar. La referència a Shakespeare acaba de reblar el clau: segueix prevalent una tendència en basar-se en els clàssics per tractar els grans temes, com si la creació contemporània seguís necessitant les crosses dels pares per semblar més profunda i seriosa. Una proposta que va deixar força fred el públic, segons l’intercanvi d’impressions que vam tenir a la sortida, i on els espectadors professionals i col·legues coincidien en afirmar que de les tres peces de Christiane Jatahy vistes a Girona, Julia segueix sent la més reeixida.

 

 

I tots, programadors i premsa, corrents cap a l’autobús que ens duria al Teatre de Salt, on El Conde de Torrefiel presentava Guerrilla, la seva última creació. Un cop acabat l’espectacle vam sortir del teatre amb la sensació que aquest era un muntatge culminant en la trajectòria de la companyia, una mena de recull de tot allò que han fet fins ara. Un comiat o un punt a part? Sortosament, una trobada amb Tanya Beyeler va dissipar els meus dubtes l’endemà, però parlem abans de Guerrilla. La peça es pot dividir en tres grans blocs on, com és marca de la casa dels Torrefiel, allò que passa en escena no es correspon amb el text que, projectat o en off, rep l’espectador. En el primer bloc, una conferència i master class de Romeo Castellucci, el director italià més venerat en l’actualitat, un profeta de l’art comparable a Antonin Artaud o Andy Warhol. Sentim la veu de Beyeler introduint i preguntant a Castellucci, amb un italià dolcíssim, en una xerrada on el creador parla de “il teatro contro il teatro”, i defineix el teatre com la disciplina més problemàtica respecte a ella mateixa, ja que és més forta com més privada de continguts resulta. La xerrada del creador italià es confronta, en la pantalla del fons, amb el text que fa fixar la nostra atenció en els espectadors que estan asseguts a l’escenari. Un mirall de la platea, un col·lectiu d’individualitats que prenen forma quan el text projectat ens parla de la noia del jersei groc de la primera fila o d’un altre espectador en concret. El text de Pablo Gisbert se situa en un futur proper i ens parla de la Tercera Guerra Mundial que tindrà lloc el 2023, quan l’aliança entre la Xina, la Índia, Rússia i Corea del Nord conquereixi tot el planeta. Mentre Castellucci reflexiona en veu alta i declara que el temps en el teatre és com el color en la pintura o el marbre en l’escultura, la nostra ment es bifurca per intentar captar els tres nivells de significat que tenim davant nostre (el text projectat, l’àudio, i les persones en escena), mentre Gisbert ens regala algun dels seus pensaments sobre els nens desapareguts a Espanya i es pregunta si els terrícoles de l’any 4000 veuran el nostre segle XXI com una època fosca i de guerres religioses. Estem vivint ara mateix en el que d’aquí a dos mil anys serà considerada una segona Edat Mitjana?

El segon bloc consisteix en una classe de taitxí, que s’inicia amb una imatge de culs que ens remet directament a una de les escenes de La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento. En aquest cas, culs vestits i amb una suau música de fons. Gisbert i Beyeler són especialistes en plantar-nos el seu cul a la cara, i els textos del Pablo no tenen cap pudor en declarar el seu menyspreu cap al concepte de “poble” o proletariat, perquè qui precisament ha sigut poble sap que no hi ha res de místic ni especial en dormir en lliteres o portar roba reaprofitada. Gisbert estableix un paral·lelisme interessant entre les avantguardes històriques del segle XX i el moment actual, on coincideixen la subversió, l’aniquilació del sentit i la distorsió dels significats amb la situació de cent anys enrere. “Cuando el arte se pone cachondo, habrá sangre”. Si al segle XX ningú no s’esperava que hi hagués dues guerres mundials en poc més de quaranta anys, per què nosaltres hauríem d’estar esperant la tercera? Gisbert no veu cap esperança en el nostre temps, on el camp de concentració d’Auschwitz s’ha convertit en un parc temàtic per a turistes i on qualsevol esdeveniment històric del segle XX simplement és material d’escriptura per a la pròxima pel·lícula de Steven Spielberg o Quentin Tarantino.

L’escena de la classe de taitxí a ‘Guerrilla’, de El Conde de Torrefiel. © Blanca Añón

Al tercer i últim bloc l’escenari es converteix en una sessió de música electrònica, una festa rave on una massa sense identitat (tots estan d’esquena) balla embogida en direcció a un dj que no hi és. La imatge es connecta, en el cervell de servidor de vostès, amb la tesi defensada pels Atresbandes a All in, on s’estableix una comparativa entre les dictadures militars i la cultura de club i de culte al dj. En aquest darrer bloc, la música electrònica modula, com les drogues, les pujades i baixades que tenen els habitants temporals de la discoteca (una antiga fàbrica abandonada, natürlich), mentre el text projectat parla sobre l’economia que es troba en totes i cadascuna de les nostres accions quotidianes, la saturació d’imatges i estímuls que patim diàriament i la necessària reivindicació de l’avorriment. Ni les persones ni les ciutats poden ser avorrides, perquè l’avorriment és considerat avui en dia com un sinònim de fracàs. I ningú vol ser un loser, oi?

El pessimisme brutal dels textos de Pablo Gisbert arriba amb Guerrilla a la seva cúspide, i aquí reprenc el fil de la trobada amb Tanya Beyeler que vaig tenir l’endemà. Després de felicitar-la per l’espectacle i de dubtar un segon sobre si dir-li-ho o no, vaig confessar-li l’astorament que vaig sentir veient Guerrilla: no sabia si acabava d’assistir al comiat de El Conde de Torrefiel tal i com el coneixem. Ella em va dir que consideren el muntatge com una mena de Greatest Hits, on mostren el punt on han arribat fins ara, i que en el següent espectacle inicien una altra línia d’investigació i creació. Em va alegrar enormement sentir això, perquè temia que l’esgotament de la fórmula Torrefiel podia acabar matant d’èxit una de les meves companyies preferides. Respiro alleujat, doncs. Quin nou espectacle ens prepara El Conde de Torrefiel? Ja tinc ganes de veure’l.

 

 

Dissabte al vespre encara vam tenir temps de tornar a Girona, on al saló de descans del Teatre Municipal ens esperava Fang, de Quim Girón i Animal Religion. Aquest és, ras i curt, un espectacle-bombonet, un solo de circ contemporani deliciós que uneix l’home amb els elements. En aquest cas, l’home contra un sol element: el fang. Acompanyat per la llum de Joana Serra i per la música interpretada en directe per Joan Cot, Quim Girón converteix un cub enorme de fang en quelcom mal·leable i canviant, en una lluita feta a través de cops, carícies, acrobàcia i un toc d’humor. Amb inevitables reminiscències al Paso doble de Miquel Barceló i Josef Nadj, Fang transita entre les delicades fronteres del circ, el teatre visual i el teatre d’objectes, en convertir-se Girón en escultor i acabar creant màscares antropomòrfiques o d’animal amb gran facilitat i ironia. El tons ocres i daurats del saló de descans del Teatre Municipal va ser un contrapunt ideal per a l’espectacle: el salonet rococó contra l’home i la terra. Estem segurs que Fang trobarà molts bolos per tot el món, perquè és un espectacle rodó, per a tots els públics, i que pot servir d’introducció ideal al circ de creació allà on vagi.

 

 

Finalment, diumenge al migdia ens vam dirigir al Monestir de Sant Pere de Galligants, l’impressionant recinte on l’any passat vam poder veure aquell Solo d’Israel Galván que encara recordem. Diumenge tocava veure l’Impulso de Rocío Molina “amb altres artistes convidats”, com s’explicava a la web del Temporada Alta. Amb plantejament artístic de Carlos Marquerie, Impulso compta amb la veu (i el cos ) de Sílvia Pérez Cruz que, tota l’estona en escena, gairebé ens fa afirmar que aquest és un espectacle de Molina i Pérez Cruz. Entrem al monestir i elles ja hi són, abraçades a la tarima, en una mena de dansa contact que les manté unides i rebolcant-se a càmera lenta tota l’estona que el públic es va asseient. Un cor fantàstic (no en sabem el nom) comença a interpretar una peça religiosa, i la veu de Pérez Cruz canta en portuguès Foi vontade de Deus. Rocío Molina es converteix en Crist flamenc, la Molina canta, la Pérez Cruz balla, i la guitarra d’Eduardo Trassierra i la percussió de Pablo Martín Jones ho acaben d’embolcallar tot. Cristus factus est, ora pro nobisAquest work in progress és una mostra de l’espectacle que està preparant la bailaora i coreògrafa, i la connexió i sintonia que hi ha entre les dues intèrprets fan augurar un gran resultat. De fet, en el tram central de l’espectacle, gairebé sembla que es trobin a la sala d’assaig, encara jugant i experimentant, Pérez Cruz sobre els peus de Molina, cantant i ballant el Pequeño vals vienés. Amb roba d’assaig i una bellíssima escena amb un mantón de Manila, Rocío Molina en té més que prou per demostrar-nos la seva força i versatilitat, amb una dansa que uneix el flamenc amb el contemporani amb gràcia i gran expressivitat. Estarem atents a aquest Impulso, i si el tonen a repescar els ho explicarem.

Imatge promocional de l’espectacle ‘Impulso’, de Rocío Molina. © Félix Vázquez

L’escapada gironina del cronista que ara s’acomiada va durar un dia i mig, i els cinc espectacles vistos, els col·legues periodistes i programadors trobats i el bon ambient que respira el Temporada Alta converteix, sense cap mena de dubte, la Setmana dels programadors en una de les cites teatrals obligades de cada any. Hi tornarem, of course. I ho explicarem al Núvol, no cal dir-ho.

 

Respon a Sadurní Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris