Arquitectes, rescatadors i retrobats.

23.11.2015

En el mes més atapeït d’actuacions de jazz a Barcelona, en el marc del 47 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona i el III Jamboree Jazz Club Festival ha passat per la ciutat el saxofonista Ernie Watts, s’ha presentat una proposta encapçalada per Guillem Arnedo i Celeste Alías i s’ha celebrat el vintè aniversari del duet conformat per Horacio Fumero i Albert Bover. Heus ací tres breus cròniques de cada sessió escrites per Martí Farré i fotografiades per Ariana Nalda.

Horacio Fumero i Albert Bover © Ariana Nalda

Horacio Fumero i Albert Bover © Ariana Nalda

Ernie Watts és un músic tot terreny. El seu nom apareix en els crèdits de discos de tòtems del jazz —per exemple de Booby Hutcherson, Milt Jackson i Carmen McRae— i d’altres gèneres: Frank Zappa, Marvin Gaye, i també els Rolling Stone, amb qui va realitzar una gira a començaments dels 80. A Watts, però, se’l recorda per haver format part durant gairebé un quart de segle del llegendari Quartet West de l’enyorat Charlie Haden. Menys coneguda és la seva erràtica carrera en solitari que inclou, per una banda, propostes indigeribles de jazz fusió i, per l’altra, una bona pila de treballs sensacionals en formació de quartet. Sigui bona o dolenta la música —en el sentit, per descomptat, més subjectiu dels adjectius “bo” i “dolent”— hi ha una cosa que mai es podrà negar de Watts: l’extraordinari so del seu saxo, melós i contundent alhora, reconeixible des de la primera nota. Parafrasejant, si em permeten, una afirmació dedicada a un llegendari davanter del FC Barcelona, l’atribut d’“arquitecte del so” s’escau com cap altre al bufador Watts.

El jazzman de Virginia, que l’any passat va ser el recanvi d’urgència davant la cancel·lació d’un esperat concert de Lou Donaldson, tornava el passat 13 de novembre a la cava de la plaça Reial amb totes les localitats ocupades. Era una nit de les que fan goig per rebre a un quartet completat per una base rítmica més que solvent: Christoph Saenger, al piano, Rudi Engel, al contrabaix, i Tobias Schrimer, a la bateri. El quartet va arrencar amb “Analog Man”, una peça amb un tempo suau a on vam poder gaudir d’un dels trets significatius de la sessió: la llargària d’uns solos en els quals Watts es permetia desplegar tot el seu saber fer com a instrumentista, amb una potència sonora que podria traspassar els murs de la sala i fer emmudir a qui tingués la sort d’escoltar-lo. La resta de la banda va estar a l’altura del mestre, fos arraulint el seu registre únic o demostrant que també podien fer solos de categoria.

Ernie Watts © Ariana Nalda

Ernie Watts © Ariana Nalda

Entre altres peces del repertori, Watts i els seus van interpretar el seminal “Be Bop”, que van saber adaptar al to de la proposta executant fil per randa la partitura de Dizzy Gillespie. El tema, però, que més va definir l’esperit del quartet va ser la balada “A Simple Truth”, una peça del mateix Watts amb un arranjament un pèl ensucrat en el disc homònim, però amb títol amb afany de ser una declaració de principis. Tornant a la paràfrasi, podríem recórrer a una popular cançó dels Rolling Stone i dir allò de: “I Know, Is Only Jazz (But I Like It)”. Tal com raja.

Torna-la a tocar

Tal com raja són també les cançons escrites per Cole Porter, Hoagy Carmichael o els duets Tobias & Ingraham i Varner & Sheppard a l’època daurada del jazz, composicions que van cantar Billie Holiday, Frank Sinatra i Nat King Cole, entre d’altres. Són històries senzilles que parlen de les tres o quate coses que, a banda de l’equitat social, haurien de ser les veritablement importants a la vida: l’amor, el desamor, la pèrdua, el plaer, l’angoixa, el sentit de l’existència,… Melodies entranyables que el bateria Guillem Arnedo ha volgut recuperar amb una veu de luxe: Celeste Alías, la protagonista enguany del cicle “Carta blanca” que el Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona ofereix cada any a un músic de la nostra escena. Arnedo i Alías completaven un quintet amb tres músics també d’alçada: el multiinstrumentista Jorge Rossy, en aquest cas tocant el vibràfon, Dee Jay Foster, al contrabaix, i Jaume Llombart, a la guitarra. El grup va presentar, el 6 de novembre, el treball Let’s Sing Again al funcional Cafè del Conservatori del Liceu, un disc produït per l’heroica discogràfica que dirigeix el gran Ignasi Terraza: Swit Records.

“You Let Me Down” va ser el primer tema del concert, una sentida declaració d’amor ambientada en el període d’entreguerres. Altres peces que van sonar, totes sempre sota una invariable unitat estilística, són, entre d’altres, “In The Still Of The Night”, “Stardust”, “By Myself” i un extraordinari “No Regrets”. Seguint l’estètica de l’època en què foren escrites les cançons, cal destacar el registre seductor de Celeste Alías, fidel a la tradició però sense caure en cap moment en la imitació, és a dir, amb prou personalitat com per distingir a una veu pròpia. És un tret que també podem atribuir al guitarrista Llombart.

Rossy, abocat en els darrers temps en l’instrument de làmines, va demostrar ser un més que digne vibrafonista, tant en el paper d’acompanyant com en el de solista. Per la seva banda, Foster va confirmar la seva vàlua com a instrumentista, un contrabaixista amb aplom a l’hora d’apuntalar i un solista de traca i mocador. El titular de la proposta, el bateria Guillem Arnedo va romandre en un lloc més aviat discret, swingant amb força, valor i ganes, però renunciant al paper de protagonista, és a dir, contradient el tòpic que diu que quan els bateries encapçalen bandes acostumen a farcir els temes de solos. No, Arnedo és en tot cas l’arquitecte d’una banda que recupera el sabor del millor jazz vocal.

Horacio Fumero © Ariana Nalda

Horacio Fumero © Ariana Nalda

 Vint anys

Gràcies a un bolo a Andorra en el qual no hi havia calés per pagar a un bateria, el contrabaixista Horacio Fumero i el pianista Albert Bover van constituir, ara fa 20 anys, un duet amb el qual ens han regalat dos treballs: Dúo, del 1997, i Caminhos Cruzados, el 2008. Per celebrar les dues dècades d’aquesta societat malauradament guadianesca, Fumero i Bover van compartir taules el 5 de novembre al Jamboree, el local a on s’han foguejat junts i per separat un munt de vegades. El duet Fumero-Bover va néixer amb la sana intenció d’interpretar repertoris variats: estàndards de tota la vida, peces del repertori llatí i/o composicions d’autoria pròpia. El que uneix, doncs, a aquests dos ja clàssics del nostre jazz és, i perdonin si caic en el tòpic, la complicitat.

Al club de la plaça Reial van obrir amb “Old Devil Moon”, van interpretar peces de Duke Ellington —“African Flower”—, de Charlie Parker —“Air Conditioned”—, de Wayne Shorter —“Prince of Darkness”—, d’Antonio Carlos Jobim —“Luiza”—, de Roberta Flack —“The Ballad of the Sad Young Men”—, del mateix Bover —“Raynald’s Doubt”—, d’Horacio Fumero —“Cigueña”— i una zamba interpretada pel quatrecordista argentí en solitari, que va precedir a una peça d’Horace Silver amb aires llatins —“Nutville. La sensació, però, era la d’estar escoltant un duet que podria haver sonat amb la mateixa solidesa amb qualsevol altre repertori.

La combinació entre el quasi bartlebià pianista Bover —tant de bo publiqués més discos sota el seu nom més sovint!— i el contrabaixista Fumero és un encontre d’alta volada, tenyit pel toc impecable i l’exquisida sensibilitat d’ambdós músics. En el cas del duet Fumero-Bover, la famosa afirmació del tango “Volver” —“Que veinte años no son nada”— és una veritat com un temple, i tenen corda per estona.