Arcadi Espada es rendeix davant Gaziel

15.12.2014

Arcadi Espada ressenyava dissabte a El Mundo La Barcelona de ayer. Estampas y crónicas (1919-1933), una recopilació d’articles sobre Barcelona que Gaziel va deixar més o menys endreçada per publicar i que no s’han publicat fins ara amb una acurada edició de Jordi Amat.

Arcadi Espada a Telecinco

Arcadi Espada a Telecinco

Gaziel va ser un lúcid analista de la vida política i cultural del país, però també de Barcelona. I concretament en aquest volum, que recull la seva obra publicada a la premsa després de la Gran Guerra , Gaziel és molt crític amb Barcelona. Com diu Jordi Amat en un esplèndid article publicat a Barcelona Metròpolis. Gaziel “renyava, fustigava i alliçonava”.

Quin Gaziel ens descobreix aquest recull? “A l’antologia La Barcelona de ayer compareix l’intel·lectual d’actitud senatorial que, igual com pretenia amb l’anàlisi política, mirava d’orientar, amb considerable supèrbia il·lustrada, una burgesia barcelonina que, comparada amb l’europea, judicava espiritualment de baixa qualitat (havia estat incapaç de dotar-se d’un diari propi en català, per exemple, com explica en un dels articles, tal vegada adreçat a Francesc Cambó) i massa lligada als hàbits i costums de la seva procedència menestral”, escriu Jordi Amat.

I és de justícia poètica que justament Arcadi Espada, que hauria pogut agafar el rave per les fulles i utilitzar aquest recull per torpedinar en govern municipal, es rendeixi literalment davant la prosa de Gaziel: “Apenas he empezado a leerlo, con una morosidad perversa, que es la que exige un melancólico de treinta años. Pero ya sé que es una maravilla”, escrivia l’altre dia Espada sense haver-lo acabat de llegir del tot. Jordi Amat ho celebrava immediatament al Facebook i l’Enric Vila li comentava: “Hahahaha. El Geni de Gaziel transformant la prosa i el caràcter de l’Espada. Boníssim!”

Espada confessa que l’elegància de Gaziel és tan deliciosa que invita a fer una capcinada: “el libro mantiene y acrecienta una de las grandes virtudes de la prosa de Gaziel, que comparte con Pla: sus evocaciones, humanísimas, tiernas y perdidas dan un sueño delicioso. El lector deja caer repentinamente la mejilla sobre la página abierta dispuesto a caminar por esa ciudad de palabras hasta alcanzar los arrabales del silencio”.

Arcadi, quan et dspertis, llegeix-nos en Xammar, please.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bon dia Bernat:
    gràcies per l’article. El Gaziel de Barcelona existeix, també, perquè tu hi vas creure i ho vas voler.
    Una nota, a més, sobre la relació Gaziel/Espada.
    Quan preparava l’edició de La Barcelona de ayer la memòria em va fer un d’aquells links inesperats. Un dels primers articles del llibre de Gaziel descriu la seva visita decebuda i sarcástica a un Pavelló de l’antiga Exposició Universal, la del 88. Al cap d’una pila d’anys, adaptat a la seva circumstància, l’Arcadi va fer un exercici molt semblant a Contra Catalunya, visitant el Palau Nacional gairebé enrunat.
    L’Arcadi mateix, després, va citar un dels articles del llibre -La casa de las chinches- amb molt de profit (http://elpais.com/diario/2005/05/02/catalunya/1114996044_850215.html). Aquest article havia quedat del tot oblidat.
    El Gaziel periodista era un record esgrogueït. Però l’Arcadi mateix havia informat de quin era el secret per tornar-li la vida. Data: 24 de gener de 1999. Article: http://elpais.com/diario/1999/01/24/catalunya/917143658_850215.html.
    Allà ja queda clar que algú sabia que existien aquells dos originals, el Tot s’ha perdut i La Barcelona de ayer. Es va dir, es va publicar i ningú -ni savi acadèmic ni editor atent- en va fer cap cas.
    Seguim,
    Jordi

  2. Arcadio Espada!!! Que estem de broma o que. Puigtobella. Només ens falta una bona crònica de com li quedaven de bé els uniformes falangistes a Eugenio d’Ors. Que per cert, se’ls dissenyava ell mateix. Tot un merit.
    Algun dia l’Arcadio també serà un gran Pantarca. Catalunya té això, sempre acaba perdonant. Seny?