Ara i aquí: aprendre a viure davant d’un futur incert

“I tu, què seràs quan siguis gran?”, és una pregunta que sempre hem fet a la canalla i que avui en dia és perfectament aplicable a persones que volten els vint, els trenta o fins i tot els quaranta anys. El futur tendeix cap a la incertesa i ja no es pot planificar. Això podria ser degut a la inestabilitat econòmica dels darrers anys, però parlar només de diners seria quedar-se curt. Obrim el prisma: i si és la nostra manera d’entendre el temps la que ha canviat?

Fina Birulés, professora de filosofia de la Universitat de Barcelona, parlava de la concepció que actualment tenim del temps en el curs “La memòria i els llocs de la transmissió. Una perspectiva de gènere” que organitza el Born Centre Cultural i que consta de tres sessions més, on feia referència, directament, a una crisi actual del temps humà -definint aquest com la tensió entre experiència (passat) i expectativa (futur)-. La idea seria que avui en dia no podem construir davant nostre un horitzó d’expectatives clares, i que per tant vivim en un present constant.

No seria el primer cop que la noció del temps canvia. A l’època medieval, el passat il·luminava simbòlicament el present; més tard, a la modernitat, era el futur el que guiava les societats: es creia fermament en les utopies. Podríem dir que les expectatives de perfeccionament humà eren el motor de la modernitat, època que hauria començat l’any 1789 amb la revolució francesa, i que hauria acabat fa molt poc, l’any 1989 amb la caiguda del Mur de Berlín.

I on ens trobem ara? En unes dècades de desconcert donades pel fet que ja no entenem el futur tal com ho fèiem abans. Bàsicament, han desaparegut les teleologies (és a dir, ja no ens guiem per fins, per propòsits de futur, perquè aquest ens és desconegut i no sabem cap on anem) i a sobre vivim en una acceleració continuada del temps, tal com apunta l’historiador François Hartog, que parla de presentisme. El passat no ens serveix per solucionar el present –al contrari, és la generació dels néts la que ajuda als avis en el seu dia a dia dins d’un món tecnològic, i no al revés-, i el futur no ens marca un camí clar.

“El present és l’única dimensió temporal disponible”, explica Birulés basant-se en Hartog, “No hi ha cap altre horitzó existencial, no tenim utopies i la creença en el progrés s’ha estancat”. Si això és veritat, és normal sentir una certa desorientació. A la qual, per cert, podríem respondre amb tranquil·litat, gaudint del present i fent ús del carpe diem, però la qüestió és que tot i estar fixes en el present, ens trobem en una acceleració constant. “Vivim en una societat congelada i alhora frenètica”, expressa la filòsofa, apuntant que el progrés tècnic, més que alliberar temps de lleure, n’absorbeix cada cop més. Les noves eines apressen el ritme de les vides quotidianes i “emergeixen individus precaris que no poden fer projectes a llarg termini”.

Últimament, sembla que lliguem el concepte de jove no amb l’edat, sinó amb la inestabilitat. Ets jove mentre no tens una vida estable, mentre no tens una feina assegurada, una casa fixa. Com que això avui en dia és gairebé impossible i són moltes les persones que canvien de feina, de parella i de pis de tant en tant, tendim a dir que “cada cop s’és jove fins més tard”. Però aquesta definició ja no és vàlida, perquè el que ha canviat no és el concepte d’edat, sinó la vivència del temps.

Tenint en compte aquesta suposada nova percepció del temps, pot existir avui en dia un projecte a llarg termini, o el que seria el seu extrem radical, un per sempre? Davant d’un futur del qual no sabem què esperar, és normal que la societat comenci a evitar fer plans massa anys enllà. Això afecta les situacions laborals, però també la concepció de l’amor i de les relacions personals en general. Com estimem en l’època de la incertesa? A Catalunya, el 1998 hi va haver un total de 7.864 divorcis, mentre que el 2016 n’hi va haver 17.931. No es tracta de simplificar: les causes són moltes i molt diverses, però la manera com entenem el futur pot influir-hi.

Mirat amb perspectiva, pot costar d’entendre que una persona de trenta anys deixi la feina de tant en tant i es dediqui a viatjar. Això és donat que en la nostra societat hi ha “existències simultànies que no tenen una mateixa concepció del temps”, com deia Birulés. És a dir, pot ser que una mare no tingui el mateix concepte de futur que la seva filla. El mateix passa quan anem a buscar feina. El perfil de persona que demanen les empreses ha canviat. “Ja no necessitem experts, sinó individus adaptables als canvis”, afirma la pensadora, i això és perquè “les expectatives ja no deriven de l’experiència viscuda”. No es tracta de saber-ne molt, sinó d’entendre de pressa les novetats.

I què passa quan el passat canvia de valor? Que entra en conflicte el concepte de memòria. Si l’experiència no ens serveix, cal que fem l’exercici de recordar? Al contrari del que podria semblar, avui en dia no volem deixar pas de tenir memòria, sinó que paradoxalment tenim una por extrema de quedar-nos-en sense. Si tot és present, i tot passa molt ràpid, cada segon es converteix en passat. Tot se’ns escapa i passa a formar part de la Història. “Això explicaria l’auge de la preocupació per la memòria i pel seu alter ego, el patrimoni”, apunta Birulés, “Per això ara proliferen els museus i els memorials, i estem emmagatzemant molts continguts sense que disposem d’eines per interpretar-los”. De fet, aquesta és una de les tasques que els museus estan entenent que han de dur a terme: no poden només ser magatzems d’objectes passats, sinó que han de ser espais de debat on es facin preguntes sobre el present i on es relacioni el que s’ha fet fins ara amb el moment actual. Recordar segueix sent important, perquè ens ajuda a ser crítics amb el que vivim: “dir alguna cosa del passat és dir allò que trobem a faltar del present”, resumeix la filòsofa catalana.

És precisament per això que avui en dia es dona molt valor als testimonis. Una persona viva ja ens pot explicar la Història. Abans això era impensable: “l’historiador del segle XIX només investigava els fets dels quals no era contemporani”, clarifica Birulés. Mai abans els subjectes havien estat considerats objectes d’Història. Això té riscos, com per exemple que la informació que donen aquests és subjectiva, i que “poden canviar el seu discurs a mesura que saben més informació, no perquè vulguin mentir sinó perquè se n’adonen del context”.

No estem parlant d’un canvi en la concepció del temps -seguim distingint entre passat, present i futur-, sinó d’un canvi en l’experiència d’aquest. I això no afecta només l’economia, sinó també la memòria, la Història o l’amor. Davant nostre s’obren moltes preguntes i gairebé cap resposta, però això no ha de ser desesperançador. Com diu Birulés, “els discursos apocalíptics no ens serveixen perquè no es tracta de limitar-nos a sobreviure, sinó d’aprendre a nedar”.

El curs “La memòria i els llocs de la transmissió. Una perspectiva de gènere”, tindrà la seva pròxima sessió aquest dijous 22 de febrer a les 19h.