“La guerra seguia amb fúria i vaig seure al costat del mar i
vaig mirar profundament dins el cor de la humanitat.
Vaig esdevenir la meva mare, la meva àvia, de fet
era tots els personatges que surten a la meva obra.
Vaig aprendre a fer tots els seus camins i ser tots ells”.
Charlotte Salomon
El Monestir de Pedralbes exposa una obra colossal d’una artista que no s’ha vist mai a casa nostra. Es tracta de Charlotte Salomon, pintora jueva nascuda a Berlín el 1917 i assassinada a Auschwitz el 1943. L’Holocaust és el punt final de la seva vida, però en realitat no és el més important, sobretot perquè no serveix per esborrar les vivències anteriors. De mantenir la memòria de Salomon viva, se n’encarrega el seu art.
Però en aquest article no us explicaré qui era Charlotte Salomon. La seva vida està plena d’anècdotes, sovint doloroses, que ella ha plasmat en major o menor mesura a l’obra Vida? O teatre? Una opereta. Ja ens avisava el comissari de la mostra de Pedralbes, Ricard Bru: “Charlotte pinta la seva vida sense fer una autobiografia”. I possiblement aquest és un dels aspectes més rellevants de la seva obra, el fi distanciament entre el que ella realment va viure i el que ella finalment va pintar, els entrecreuaments entre realitat i obra, és a dir, vida i teatre, vida i somni, vida i desig.
La història personal de Charlotte Salomon és tan escabrosa que faria la delícia de molts lectors, però precisament per això escriure-la en un article no tindria sentit, perquè correria el risc de veure’s reduïda a un conjunt d’anècdotes, de xafarderies, de curiositats. Veuríem una dona que patia a nivell familiar i a nivell social, però no entendríem la dimensió essencial d’aquest patiment. No després que ella ho plasmés tot als quadres que conformen Vida? O teatre?: 782 guaixos –és a dir, pintures opaques sobre paper- que expliquen pas a pas la seva vida i la dels seus familiars.
El recorregut és tan brutal, tan precís, i tan bellament expressat a través de les seves pintures, que sembla que estiguem davant d’una storyboard, davant de l’esquelet d’una pel·lícula: ara ve això, i això, i això, i aquest personatge té aquesta profunditat perquè li va passar aquesta cosa, i aquesta, i aquesta, i en les persones del voltant va tenir aquella conseqüència, i aquella i aquella. Si no estigués expressat d’una manera magistral, si no toqués temes profundament universals de la manera com els toca, seria un mer culebrot.
Per a Charlotte Salomon, la pintura va ser una forma de distanciament necessari respecte la seva història, i alhora va ser un repàs exhaustiu per tota ella. De fet, l’opereta en qüestió comença el 1913, quan la tieta de la Charlotte se suïcida. Això serà tot el que us diré sobre la trama, perquè també és una de les característiques que fa interessant l’obra: partint de la seva vida, la pintora va endavant i endarrere en el temps -tan endarrere com èpoques que no ha viscut-, i explica detall a detall els fets que han afectat la família i que per tant desemboquen en ella, una noia jueva de Berlín, deixant-li una herència vital que l’artista tria o no tria acceptar.
I després arriba el nazisme, i tot el que aquest implica per una família benestant jueva que s’ha d’exiliar. Però el que apareix als quadres és sempre real? No se sap. Salomon pinta algunes situacions que no s’han pogut verificar, i que alguns testimonis han desmentit. Però què és l’art, sinó la pulsió del desig, la llibertat extrema? La pintora ens fa dubtar sobre si l’obra –és a dir, el teatre- s’assimila a la vida, però és que va un pas més enllà, i el que ens pregunta és: no voleu dir que la mateixa vida també pot ser teatre, farsa, somni?
Quan coneixem algú que ha tingut una vida apassionant en volem saber totes les dades. En aquest cas, l’obra de Charlotte és rica, matisada; podria explicar que als seus quadres només fa ús de tres colors, o dir-vos que el seu art desafia paradoxalment certes visions optimistes sobre la mort i certes visions pessimistes sobre la vida; però no puc escriure sobre què li va passar tal any, o tal altre, perquè aleshores estaria fent un exercici de simplificació, passant els fets per davant del seu significat real, que és el que l’artista plasma en Vida? O teatre?
L’exposició del Monestir de Pedralbes és imprescindible, no només per la seva qualitat artística, sinó també perquè Salomon va pintar les seves obres sobre paper, material que necessita una bona conservació, i que per tant és probable que en algun moment deixi d’itinerar pel món i retorni al Museu d’Amsterdam. Per tant, més val aprofitar. Una recomanació: a la sala superior, on hi ha tota l’obra exposada de forma cronològica –a la inferior hi ha una introducció a la vida de Salomon- veureu uns llibrets de consulta. Agafeu-los i mireu els quadres sempre llegint el que diu el llibret, perquè les pintures contenen paraules escrites en alemany, i és important entendre-les per captar tota la complexitat del que s’hi expressa.
L’artista també va escollir quina cançó havia de sonar en cada fase de la història. La de Charlotte Salomon és una obra completa, que barreja literatura, art i pensament amb una unitat envejable i un llenguatge extremadament modern tenint en compte l’època en què vivia. La part musical no la podreu veure a Barcelona, però sí a la web del Museu d’Amsterdam. Ara sí, última curiositat: es calcula que la pintora va dur a terme els 782 guaixos en 1 o 2 anys, no més. Un temps breu per unes peces que són un espectacle.
Podeu buscar la història de Charlotte Salomon a Google. Podeu mirar-ne pel·lícules o consultar-ne biografies. La podeu llegir en altres mitjans. Però no podreu entendre-la en tota la seva dimensió fins que no la gaudiu completa, i és llarga.
No us perdeu l’exposició del Monestir de Pedralbes. Tranquils, teniu temps per anar-hi fins al 17 de febrer. Més info aquí.