Aquell rei vestit de blanc, aquella gira dels Rolling

5.10.2018

Per un costat tenim a la ferotge i desperta Anita Pallenberg, que va exercir un indomable nivell de devoció musical (i sexual). La imatge pública de Pallenberg supera l’etiqueta de musa; de musa dels Rolling Stones. És la groupie per antonomàsia. Potser la més agresta de la Història Musical. De l’altre costat, en cotes molt inferiors de devoció, aflora el fenomen fan, el de l’admirador perseverant, tant vell com la manifestació groupie. Les boybands han ajudat a articular aquesta segona forma de fanatisme, més relaxat hem dit, però ple de fervor i religiositat. Crits, samarretes i entrades esgrogueïdes. Aquest ‘sentiment fan’ ha estat material d’anàlisi d’un documental que podrem veure a la setzena edició de l’In-Edit Barcelona. La pel·lícula (I used to Be Normal: A Boyband Fangirl Story) s’acosta al sentiment de quatre dones que han destinat bona part del seu temps lliure a l’adoració de bandes i cantants, dels Beatles a One Direction. O Elvis Presley, que tot i no aparèixer en aquest documental és un dels altres protagonistes –el gran protagonista, de fet– del festival. Presley regnarà Barcelona entre el 25 d’octubre i el 4 de novembre.

Keith Richards durant la gira americana dels Rolling Stones del 1972. | © Jim Marshall

El festival de cinema documental musical –“és clarament un gènere”, diu Luís Hidalgo, director artístic– ha pensat i organitzat aquesta nova edició amb l’entrebanc ja paït de l’any passat. La de 2017 va ser una “edició complicada”. La tardor, políticament convulsa, va generar una forta incertesa als organitzadors; les entrades anticipades es venien a un ritme molt baix i l’assistència gairebé no es podia calcular (una situació que, pràcticament, va patir tot el sector cultural). Aquest any, amb un panorama més o menys calmat, esperen una edició plàcida, sense ensurts, de remuntada. Hidalgo, Cristian Pascual, director del festival, i companyia passen gairebé dotze mesos empassant-se documentals.

Serà el rei qui inauguri el festival. El documental The King “pot fer mandra”, etziba Hidalgo, sabent que és una remota possibilitat. La pel·lícula ressegueix la vida del cantant, però no es queda només en l’atansament a Presley. Ell és l’excusa per alçar una reflexió sobre el somni americà, el malaurat somni americà. Una radiografia social i política d’una nació atònita davant l’aterratge de Trump. Tota aquesta reflexió s’executa a través de la “mirada alemanya” del director Eugene Jarecki. Afortunadament, no és un retrat patriòtic: és un viatge musical, de Memphis a Nova York i Las Vegas, al seient d’un Rolls-Royce. Del rei (i de la contrada) en parlen Ethan Hawke, Alec Baldwin, David Simon (guionista de The Wire).

Diu Hidalgo que “la música parla de la vida”, i així es pensa l’In-Edit, com una cita cultural que no sigui musicocèntrica: “No importa el tipus de música que fa el protagonista”. Pesa la qualitat, la potència argumental. Es té la cura d’oferir alguna cosa més que carreres o teories. Tot i així, també es controla –mínimament– la diversitat del tir, que tot estigui repartit: “No volem transmetre que ens interessa només un tipus de música”. Les pantalles escupen metal (Future Language: The Dimensions of Von LMO), chanson (Disculpin les molèsties) o soul (Grace Jones: Bloodlight and Bami). El criteri de selecció pot resultar en una manca (justificable) de films que abordin el cosmos clàssic o country.

Un altre dels plats suculents serà Cocksucker Blues, on Robert Frank filma la gira americana del 1972 dels Rolling Stones. El documental és una peça maleïda –el grup va vetar-ne l’emissió– que estalona la banda durant el retorn als Estats Units, que recorren per presentar-hi Exile on Main Street. És un retorn amarg perquè fins aquell any els Rolling no havien girat per Amèrica. El 1969 havien viscut un infaust concert al Festival d’Altamont: un espectador va ser-hi assassinat. El documental de Frank –projecció inèdita a Catalunya i Espanya– forma part de la secció Excedlents, que també inclou atansaments a Rick Kelly, el lutier de Lou Reed i Bob Dylan, o Ryuichi Sakamotopope de la música ambiental i naturalista, present en treballs de Pedro AlmodóvarBertolucci.

També serà fitxa imprescindible George Michael, mort l’any passat, que ocupa l’In-Edit amb un personalíssim testament vital codirigit per David Austin i ell mateix. El testament pren forma de descomunal videoclip. Una combinació de candor i tragèdia, una existència gens fàcil. George Michael: Freedom! Director’s cut ens acosta, en definitiva, a la intimitat despietada de l’autor de Faith. També cantelluda és M.I.A., veu de la música electrònica i activista de la causa tàmil (Sri Lanka). Matangui / Maya / M.I.A., de Steve Loveridge, és un retrat muntat amb vídeos domèstics (habituals en els seus videoclips) i fonamentalment polític. Menys greu és la crònica que Georges Gachot ha fet de João Gilberto. Charot retrata un músic misantrop al qual arribem després de passejar per un desafiant laberint: el director comença enfocant un fan alemany de Gilberto que ressegueix les investigacions d’un escriptor que al seu torn havia intentat contactar amb el brasiler. El festival clausurarà amb una efígie de Peret, “feta amb molt material de l’arxiu familiar”, una revisió de “mirades alienes” dirigida per Paloma Zapata.

Pel que fa als espais de projecció, l’In-Edit mou els seus espectadors fins a l’Aribau Multicines 5 Sales (on es passaran tots els documentals). Ara bé, també se succeiran activitats al CCCB, l’Hotel Pulitzer i la FIUHOUSE. La cita dialoga, a més, amb altres propostes culturals com ara el Festival de Jazz de Barcelona o el Barcelona Districte Cultural (es projectaran documentals en nombrosos centres cívics de la ciutat).