Apunts del PopArb 2013

La novena edició del PopArb demostra que de propostes musicals en tenim moltes -i per molts gustos-. La programació del festival d’enguany reforça l’imaginari sonor de la gent de Cultura Dispersa sense haver de recórrer a suposats grans noms del pop català actual. Joan Gener Barbany fa una crònica en profunditat del popArb 2013 i Ray Molinari hi posa les fotografies.

Divendres

Vam arribar a Arbúcies després de fer la carretera de corbes i arbres gegants. Per quart any consecutiu, i malgrat les quatre gotes que van caure, aquell preludi -que també n’és la necrològica- és l’inici d’un cap de setmana de “marxar fora” que diem. Marxar fora, perquè la intensitat musical, el bon rotllo i l’entorn fan del PopArb un petit gran viatge. Tornar-hi és un plaer. Intentar explicar-ho, una novetat.

Hauríem volgut veure el “De bosc” (Amniòtic Records) d’en Pau Vallvé a Can Torres però vam arribar tard. Després de la primera cervesa al Rallye servidor treia el cap per escoltar “La Pedregada” (Famèlic Records), que Univers llançava a base de shoegaze hipnòtic i pop distorsionat. Menú de casal d’estiu per sopar i, ara sí, amb tots els honors entràvem a Can Cassó mentre 4rt 1a -o Pere Jou, que és el mateix- exhibien la versió electrificada del pop-rock amable que practiquen.

La nova aparença de Can Cassó

Una mica descol·locats, vam rodar 360º sobre nosaltres mateixos per fixar-nos en l’evidència: el recinte tenia una nova aparença. La compra de tiquets i els lavabos eren fora -fet que evitava el col·lapse a la barra i potenciava nous espais -allà on abans hi “pixàvem” veient un grup, ara hi podíem seure tranquil·lament-. Els escenaris havien crescut -malgrat el risc de jugar en contra de la connexió amb el públic- i la omnipresent Estrella Damm ens va forçar a retrobar els arbres que abans ens feien de decoració i a recordar les llumetes que omplien la barra. Ni fet expressament, vam contrarestar la sensació d’haver perdut l’esperit popular del festival amb una cervesa…I ens vam dir que tot té la seva evolució.

Nit de grans contrastos

L’absència de El Petit de Cal Eril va ser la mala notícia d’aquest PopArb. Però La Brigada, liderats per Pere Agramunt, va acceptar ocupar el buit d’un dels caps de cartell. Combinant cançons de tots els discos mentre presentaven la maduresa d’“Incerta Glòria”a base de pop, folk i country, els vilanovins van assumir el repte amb total predisposició. “Com Fulles Mortes” va denunciar la retallada de l’emissora iCat i va arrencar els primers cants del públic.

Just després, Salvaje Montoya va representar amb escreix la quota “canalla” que sempre té cabuda al PopArb. Amb el directe taquicàrdic de l’hedonitsa “Boda Rumana”, el rock’n’roll, el surf i el garatge, amb algunes arestes cumbia i una escapada elèctrica a la sardana, Salvaje Montoya va aconseguir fer ballar a bona part del públic en concert sense cap frenada.

Encara amb la sang accelerada, era el torn de descobrir “Cènit”, l’espectacle que Standstill ha creat per presentar el seu nou disc, “Dentro de la Luz”. L’Escenograifa compta amb tres pantalles de puntes gòtiques on es projectaven pintures i les ànimes emblanquides dels components del grup.  Unes llums làser jugaven a crear núvols, túnels i altres efectes entre la boira que escopia una màquina situada davant el públic. Amb tot l’arsenal dalt l’escenari -incloses dues bateries, dos teclats i un “tubular”-, Standstill va decidir centrar-se exclusivament en la nova entrega, deixant de banda la resta de treballs.

Tant l’espectacle com el disc s’han impregnat del Rèquiem que Montefusco va fer amb Refree al Mercat de Música Viva de Vic. Justament Montefusco va obrar com a mestre de cerimònies d’una orquestra que va sonar èpica i lluminosa amb un final de catarsi coral. La pulsió mística del grup arriba a la religiositat en un directe que bé podria ser catalogat de missa musical contemporània.

I mentre el públic estava paint un Amén en silenci, dos pagans començaven el seu ritual ancestral entremig del públic. Des de sota l’escenari on havia tocat Standstill, fins a l’altra punta de Can Cassó, la trompeta de Papa Dupau i les baquetes de Spazzfrica Ehd començaven el diàleg musical més lliure que podem presenciar a les nostres contrades.

Dir estils o registres musicals seria una estupidesa quan es parla de ZA!. Aquest parell de bèsties musicals s’atreveixen amb tot -i a un servidor li falten coneixements-. Més que cançons, ZA! llença dinamita sonora a base de ritmes marcats per un bàtec permanentment descontrolat. Són lisèrgics, àcids i psicoactius. De transcendència tribal, beuen de l’esperit punk i rocker, inspiren músiques del món i es pengen amb bases electròniques i loops distorsionats. Van presentar el nou Wanananai (Gàndula i Discorporate Records) alhora que feien ressonar l’antic Megaflow!.  El final del concert -amb invasió tímida de l’escenari perpetrada pels Montoya- va mostrar uns ZA! que, amb entrega i elegància, van trepijtar les fronteres sonores del PopArb. Després d’allò, només els melòmans insaciables o els amants de l’electrònica van gaudir amb la sessió feréstega de Suïcide of Western Culture en una nit que va acabar acariciant els paisatges que combreguen festivals com el Sònar.

Una primera nit que va oscil·lar del pop-rock més amable a l’electrònica més salvatge. Va ser la demostració que l’etiqueta pop no té per què respondre a un determinat estil de fer música sinó que, utilitzada com ho fan a Arbúcies, pot aglutinar propostes que fins i tot s’oposen.

Dissabte

Calonge-Terrassa! Calonge-Terrassa ressonava al cap en llevar-me al pati de l’Escola -qüestió de precarietat econòmica i solució carratera-i-manta-. Després d’un esmorzar potent, vam fer cua al punt d’informació per no perdre’ns la cita amb Senior i el Cor Brutal a can Torres.

Piscina, Mojitos  i Rock’n’crol

Comprades les entrades, enfilàvem amunt cap a la clàssica piscina. Els Nens Eutròfics jugaven a pilota mentre Txarly Brown, amo i senyor del lloc, llençava bones cançons com si res. Vam capbussar-nos a l’aigua i vam començar amb els mojitos, antídots barats per la ressaca.

Els Nens Eutròfics acaben de publicar En Helicòpter (Casa Calba), el seu segon disc. En els quatre anys que he estat als concerts de la piscina, ningú ha captat i captivat a tants dels presents com ho van fer ells. El verb de Josep Pedrals pren una altra magnitud amb una banda tant camaleònica com, ara del tot, sòlida. Els aplaudiments van confirmar allò d’“il·lustres de la revetlla popular”.

Viatges místics, bogeria electrònica

Després de la sobredosi, “Nanu, convida’ls a l’últim que no han parat en tot el dia” i de la dutxa de rigor post-dinar, vam fer via cap el bucòlic Prat Rodó. Allà SuperGegant finalitzava el que semblava un impecable concert de pop distorsionat.

Era el torn de Miquel Serra, que tot just acaba de publicar Roses Místiques (Fohen). Van inspirar mentre miraven un entorn que els hi anava com anell al dit. De mantres elèctrics, onírics acústics, entre odes naturalistes, transcripcions sonores d’estats d’ànim i contemplativa o punxant psicodèlia, la joventut i el present d’aquesta banda auguren un bon futur. Sort que al Prat Rodó, els canvis entre grup i grup et deixen pair una mica, perquè sinó el tall de digestió provocat per Ocellot, de cares pintades i electrònica vocal, hauria estat considerable.

L’amor combatiu

Amb Can Torres fins a la bandera, conscients que l’entorn i el context eren immillorables per presentar València, Califòrnia (Malatesta Records) i amb el Cor Brutal al complert, Senior va oferir el millor de si mateix. La Bomba de Plaer, La gran esperança Roja, Ja no hi ha ningú, El dia dels covards, Ausiàs Marx …la llista de cançons és massa llarga.

Un servidor es va excitar en veure com Senior alçava el puny esquerre i les deia directes en un festival que ens té acostumats a una sordesa social i política que si més no, és intrigant. Autèntic plaer el de Senior i El Cor Brutal, un recital d’amor combatiu que va regalar al públic precioses perles de rock nord-americà i precisos dards valencians.

 

Un crescendo salvat

I havíem de sopar. Per això no vam veure els Bremen i ens va saber greu escoltar de lluny el rock collita anys 90 de Santa Rita.

Era el torn de conèixer la candidatura musical Convergència i Unióde Ramon Rodríguez -The New Raemon-, Maria Rodés i Martí Sales. Un espectacle vestit a partir de cançons dels dos primers i textos musicats -Casasses, Calders o Núria Martínez Vernis- escollits pel tercer. Entremig, Sales va agafar el relleu de la crítica política amb Duran i Lleida al punt de mira i, cap al final, amb la lectura  Fora Catalans dels Països Catalans. El resultat d’aquesta tripartit ens va suggerir allò del “junts, però no rebolcats”.

Vam escoltar de lluny el pop-rock de La Habitación Roja, on petits nuclis de fans van encomanar una tímida eufòria a la resta d’un ja nombrós públic. Després d’ells, uns altres clàssics del festival, Oliva Trencada, van oferir un directe amb excessius problemes tècnics. Amb un primer tram més cru i un segon -capitanejat per “Orsai”- on van canviar les tornes, el concert no els va fer justícia.

Altre cop de lluny sentíem uns Inspira un punt més animats però igual de planers, llençant floretes que connectaven amb un públic fidel -moment curiós l’arenga apolítica de Lanuza, tenint present les declaracions publicades el mateix dia en un diari de paper-.

Ha canviat la guitarra de nailon per les cordes elèctriques i s’acompanya de baix i bateria. La nova etapa d’Espaldamaceta va començar en un escenari que li va anar gran i en un concert que es va fer llarg. De més a menys, el rock cru però versàtil que pregona pot tenir recorregut.

I quan a l’ambient és palpava que allò no acabava d’arrencar, la premonició es va complir. La Iaia o “El nou so de La Iaia, tios” -dit pel mateix Crusats- va aixecar el PopArb. En un concert de talla mainstream -conffeti, participació del públic, tret qualitatiu distintiu: xilofon; i versió d’un classic: Wa Yeah!- els de Vic van combinar les cançons del futur disc amb els seus hits evidenciant que de fer música en saben i que en directe creixen, i molt.

I després, tot va anar de pujada, amb Delafé i Las Flores Azules –fan 10 anys- pletòrics, enèrgics i intoxicant a tot el públic amb el seu hip-pop. La rematada final, en el que segurament és el final amb més públic dels últims anys, va ser per un Joan Colomo convertit en el príncep de la radiofórmula indie. No sabem si la cosa pot anar a més, però com em va dir un amic “aquest tio està treient lo pitjor de nosaltres i tots tant feliços”.

Amb els seus alts-i-baixos -potser estàvem massa ben acostumats-, la novena edició del PopArb, un cop assimilada i tenint present l’actual situació de la música en directe, demostra que de propostes en tenim moltes -i per molts gustos-. Alhora, reforça l’imaginari sonor de la gent de Cultura Dispersa sense la necessitat dels teòrics grans noms del pop català actual i enmig de moltes novetats discogràfiques. Al tinter queda l’estranya obsessió pel Concert per la Llibertat que van mostrar alguns artistes i, només ens queda preguntar: com serà la desena edició?