Apologia del conte decadentista català

1.10.2018

Basar-se només en el títol i la portada d’un llibre a l’hora de comprar-lo és una temeritat relativa. Qualsevol mitòman o lector desvagat sap que es troben autèntiques joies i rareses més o menys convincents que equilibren la balança de les troballes fallides; amb aquestes, sempre ens queda el despit pragmàtic de fer-les servir per encendre el foc amb un deix d’esnobisme. Però hi ha encara un tercer element que altera l’esma de la perspicàcia: l’editorial. Si el llibre es titula Savis, bojos i difunts i el publica Males Herbes, anem bé. Si el subtítol és El conte decadentista a Catalunya, encara més. I si el llegim, què us haig de dir.

Caterina Albert, 1940 aproximadament

En un catàleg tan sui generis com el de Males Herbes segurament no és notícia trobar-hi un recull de literatura decadent en català. Sí que ho és, però, el fet que aquest recull reuneixi contes d’autors tan variats com Eugeni d’Ors, Víctor Català, Prudenci Bertrana, Santiago Rusiñol, Joaquim Ruyra, Xavier de Zengotita o Xavier Montsalvatje, entre d’altres, i que tots comparteixin una estètica estilística i temàtica inspirada en un cèlebre tòpic literari (francès, decimonònic i fatalista, evidentment): el mal du siècle. Per tant, són contes que adopten forma d’heura reaccionària o de cascall endimoniat per escanyar, des de la foscor menystinguda pel cànon, l’utilitarisme de la societat.

El responsable de seleccionar-los ha estat un dels editors de Males Herbes, Ramon Mas, que introdueix el recull amb un pròleg didàctic, literari i entusiasta. És l’únic text del llibre que no és decadent, però potser seria massa emfàtic i paradoxal encoratjar-nos a llegir escrits decadentistes amb actitud decadentista. La qüestió és que Mas, amb bon criteri, ha apostat per una antologia sense voluntat acadèmica. L’incentiu principal és la passió lectora, i es nota, i per això està pensada perquè en gaudeixi no tant l’expert com el lector que no ho és. Del total de 25 contes que la conformen, “només en trobaríem un 10% a les llibreries”, diu Mas. Si són decadentistes també són descatalogats.

Per què hauríem de fer una apologia de l’antologia? Perquè els contes són decadentistes, catalans i bandejats pel cànon literari? Oi tant, i aquestes tres ja són raons de pes, com cantaria l’Adrià Puntí, per fer-ho sense haver-nos de justificar gaire. Però justifiquem-ho una mica. Decadentistes: a Catalunya no hi va haver un Decadentisme pròpiament dit, com el que es va configurar a França, però sí que es va crear un imaginari col·lectiu i singularitazat, en molts casos probablement ignorat pels mateixos autors, a l’abric del Modernisme o del Noucentisme o qui sap si suportant la seva llosa. Catalans: la llengua que fan servir els narradors de començaments de segle XX és una delícia de genuïna intuïció lèxica que amb tota seguretat ens induirà, un moment o altre, a consultar amb avidesa l’extraordinari DCVB. Bandejats pel cànon literari: precisament per això cal treure’ls a la llum.

Els contes, descatalogats o no, tenen una altra particularitat remarcable: són exemples de la versió menys coneguda de l’obra d’una bona colla dels autors, el més significatiu dels quals és Eugeni d’Ors. Mas també diu que, en aquesta tria, ha buscat “una certa contemporaneïtat” per interpel·lar el lector actual. Com a tret identitari, els contes comparteixen un posicionament teòric: el rebuig contra un realisme mai millor dit en decadència, i específicament contra el naturalisme, tan pagat de si mateix amb la seva objectivació positivista i el seu materialisme determinista. Així doncs, recapitulem: decadentistes, descatalogats i antinaturalistes. És normal que l’humor negre i el grotesc hi tinguin una presència manifesta. El Goya d’Els vells menjant sopa, tan macabre i pessimista, els podria haver il·lustrat afrancesat i sense despentinar-se.

No són pamfletaris

Al pròleg del llibre, Mas defineix la decadència com “un territori incert, on els camins i els marges es confonen”, però la geniüda i renegaire filosofia de fons que pregona les seves virtuts no té pèrdua, i totes les històries de Savis, bojos i difunts l’empunyen amb el menyspreu pertinent a les convencions socials, a la massa “entre idiota i terrible, que busca la raó en el número”. Els protagonistes són els marginats i els ruïnosos, figures bordes, esllanguides i malaltisses que són carn de bordell, del presidi i de la forca. Rusiñol els anomena “ascetes del turment”.

Tots aquests contes pretenen evidenciar l’absurditat i la lleugeresa de l’existència amb una barreja d’escepticisme i sinistra lucidesa. Al mig de la grisor de la massa homogènia que no pensa emergeix la figura del filòsof indigent, un antiheroi posseït per l’esperit de Diògenes que confronta la natura i la societat reivindicant l’instint i la individualitat dels perdedors. El recull no té una voluntat classificatòria més enllà de deixar constància de la versatilitat dels autors i del tremp narratiu que estimula el seu macabrisme. D’altra banda, tot i que s’identifiquen amb la xacra social, cal dir que no hi ha un discurs marxista que els acompanyi. “No hi ha voluntat pamfletària”, diu Mas. Quedem-nos amb la més important, la literària.