Apologia de la paraula teatral

28.03.2016

El poeta Narcís Comadira va omplir mitja desena de files del Teatre Romea amb un assaig dit en veu alta el passat 21 de març, dia Mundial de la Poesia. La densitat del que deia gairebé era fosca com l’ambient, estàtic i només alterat per les interferències del micròfon. Semblava un esdeveniment familiar o gremial. I ho era.

pasolini

Pier Paolo Pasolini

“Per Pier Paolo Pasolini el teatre era un ritual”. Un ritual digne de civilitzacions de tota mena, antigues o modenes, primàries o sofisticades. La insistència del poeta en el discurs, que més que discurs és un assaig declamat com a manifest, parteix de la idea que el teatre és text. Text i poesia, que és el que fa en Comadira i també és el que feia Pier Paolo Pasolini abans que l’atropellesin fins a matar-lo quaranta anys enrere (i per què? Per l’atzar de ser homosexual, diuen). Comadira ara treballa en una traducció d’uns poemes inèdits del cineasta italià, i d’aquí devia néixer l’espurna del seu discurs a favor del text al Teatre Romea. Sense text, diu el nostre poeta, el teatre es queda sense columna vertebral, flaqueja i s’enfonsa, es converteix en mim o dansa (aquesta redactora no té res contra el mim ni la dansa). Comadira prossegueix: “Més que no pas situacions, el teatre és text encarnat, i sense paraules el sentit d’una obra es difumina”. El problema del text, afegeix, incisiu, Comadira, és que requereix cenyir-se a una discilplina i això fa mandra. Lamenta el vell retorn al teatre sense text. Diu que aquest retorn és gairebé tan vell com el mateix teatre de text, una reacció que s’ha produït moltes vegades, un “dejà vu”. Aprofita per elogiar Hamlet i per recordar que figures com T.S. Eliot la van jutjar injustament. La veu de Comadira i l’eco de Pasolini al Romea em fan pensar en Emanuele Aldrovandi, creador italià que té una vintena d’anys i que va veure representada la seva obra Ballene al festival PIIGS l’any 2015. L’obra tenia un text gens pretensiós però consistent, interrogador de la condició humana. Ballene és una peça que no requereix grans escenaris ni escarafalls com ara actors i actrius que es despullen, s’escridassen i es lesionen —cosa que encanta a una tal Angélica Liddel i que, per altra banda, ja feia GG Allin amb més gràcia als anys setanta. Al festival PIIGS, el dramarturg Emanuele Aldrovandi va dir-me que ell aspirava a ser universal com Shakespeare. Si Comadira el savi i Aldrovandi el jove parlessin, segur que es posarien d’acord en més d’un aspecte.

Narcís Comadira i Xavier Albertí, després de la roda de premsa al Teatre Nacional

Narcís Comadira i Xavier Albertí, després de la roda de premsa al Teatre Nacional

“Per Gabriel Ferrater tot era forma”. Lluny de ser un mer contenidor o de ser “la pell d’un text”, “la forma és l’articulació interior del text segons el seu sentit, n’és la musculatura”. Narcís Comadira carrega contra aquest dualisme clàssic que ja va desmuntar Flaubert (“L’estil ho és tot”) i va més enllà: en lloc de pensar situacions humanes, per emocionar cal deixar que la situació emergeixi del llenguatge. I els actors i actrius no han d’interpretar res, només han de “fer” el text, “els músics no diuen que interpreten tal peça, diuen que fan música”. El teatre s’explica sense interpretacions, com un poema el tema del qual no és altre que el mateix poema.

Pasolini creia en la importància del text, creia que la paraula ha d’imposar-se a qualsevol representació visual i idea. El poeta i director italià entenia el teatre com a ritual primer religiós, després polític (el teatre atenenc), després social, després de la burgesia i després del gest. I arribat aquest punt, Comadira ens pregunta: Quin teatre escau a la nostra societat en època de zàping? No hi ha resposta, només un allargament de la negativa: el teatre no ha de divertir, tampoc no ha d’educar. O si més no, cap d’aquestes no és la seva funció principal. “El teatre ha de celebrar la vida, les paraules i les idees, que no podrien existir sense el llenguatge. Si a més d’això ensenya i diverteix, fantàstic”. De la paraula a la idea i de la idea a l’emoció intel·lectual, la preferida pels poetes. “El teatre ha de fer pensar a través de l’emoció (la ironia i el somriure també són emocions), i per això cal triar bé les paraules, la sintaxi, el so i el ritme d’un text teatral”. Els espectacles dramàtics han d’incitar-nos a pensar en allò que no pensem o, dit en altres paraules, han de ser obres d’art —perquè fer pensar en el que no solem pensar és justament el que fa l’art des de totes les disciplines, diria. Una de les particularitats del teatrte de text és que s’abeura sempre en una o altra traidició cultural i lingüística, i a més pot i ha de ser llegit al marge del que passi damunt dels escenaris. Comadira així ho apunta: “el teatre és literatura i es pot llegir com a tal, perquè proporciona plaer més enllà de la representació”.

L’actriu Kate Beckinsale interpreta Hero a la versió cinematogràfica de Molt soroll per no res (1993).

Acabada l’apologia comadiraniana sobre el teatre com a text poètic, em pregunto si les arts dramàtiques són, per sobre de tot, text encarnat. Anys enrere vaig actuar en una versió amateur de la comèdia de Shakespeare Molt soroll per no res a l’Orfeó Martinenc. Jo era Hero, protagonista secundària que mai no parla i que el millor que pot fer és enamorar-se, desaparèixer bona part de l’obra i tornar pel casament final. Recordo com, a cada assaig en què l’actor que em feia de pare declamava:

Em lamentava de tenir una sola filla.

Per què una, i no cap?

[…]

Dit això, Hero-Júlia esclatava en un plor que era fictici però no simulat. Eren llàgrimes fermentades en la rèplica pausada del pare-jubilat, ofès per la suposada mala acció de la seva única filla. Molt soroll per no res emocionava una colla d’aficionats reunits en un teatre de barri barceloní perifèric quatre segles més tard de la seva confecció. Així d’immortal és el bon text teatral, que arrela allà on el sembris.