Any Guinovart. Retrobament amb el creador alquimista

12.12.2017

El país ha donat artistes prolífics i imponents –fins i tot influents– que no han gaudit (en vida) del reconeixement merescut. Altres creadors els van fer ombra –molt legítimament, per mèrits propis– i ells quedaren emplaçats en una segona línia de bona recepció crítica però escassa audiència pública. Tot això resulta en un desconeixement malaurat del magma artístic nostrat. Per això són tan oportunes les celebracions commemoratives, els anys de revisió (i de correcció). De tots aquests artistes se’n recupera ara la figura i l’obra d’un dels més polifacètics: Josep Guinovart (1917-2007). 2018 serà el seu moment: l’Any Guinovart (que continuarà el 2019). La llista d’exposicions i actes que conformaran aquesta mirada pretèrita va detallar-se ahir en una roda de premsa al restaurant Set Portes de Barcelona.

Josep Guinovart | @ Martí Gasull

“No hem sabut defensar tot el potencial; tot el sediment”, deia Maria Guinovart, filla del pintor, que no reduïa l’exemple de descuit al seu pare. Afegia també els noms de Ràfols-Casamada i Subirachs i Sitjar. “Tenim tendència a ser un país on només hi hagi d’haver un sol artista. Ens movem per exclusió”. La necessitat, doncs, de desenterrar els artistes de segona i successives línies: “Si no els reivindiquem, el corró de la història els passarà per sobre”. Això explica que es recordi a Guinovart deu anys després de la seva mort i no pas als cèlebres cinquanta o cent. Cal mantenir-lo latent.

Guinovart, que justament avui hagués complert cent anys, va ser un artista que navegà entre diferents disciplines (pintura, escultura, cartellisme, gravat…). Un artista que no podem donar per sencerament omís. “La seva és una obra que continua viva en el record de la gent”, assenyala la seva única filla. Les obres de Guinovart es conserven i exposen en pinacoteques d’arreu. Al Guggenheim de Nova York, al Museo Carrillo Gil de Ciutat de Mèxic, al Reina Sofia de Madrid i a casa nostra en recullen alguna creació el MACBA i el MNAC. Passejant per Barcelona ens topem amb moltes de les seves creacions: murals en diferents edificis de Coderch (amb qui col·laborà), a les Llars Mundet o a l’Acadèmia de Farmàcia; l’escultura davant de l’Institut Francès del carrer Moià, etc. És un dels artistes amb més presència urbana dels últims temps.

El poeta i promotor cultural Àlex Susanna és qui comissaria l’Any Guinovart. Un període que ha de servir per a “rellegir i redescobrir” a uns dels artistes de l’avantguarda plàstica més destacats de la segona meitat del segle XX. “Una necessària immersió en el polifacetisme de Guino [com s’hi refereixen familiarment aquells que el conegueren]”. La celebració de l’Any Guinovart també coincideix amb els tretze anys  de l’última gran exposició sobre el pintor, amb ell encara viu. Va ser la instal·lada a La Pedrera el 2004.

La Fundació Privada Espai Guinovart, assentada a Agramunt, ha estat la impulsora de tot el desplegament commemoratiu. “La Fundació ha estat el cor de tot plegat”, resumia Maria Guinovart, que destaca l’excel·lent disposició de les institucions a sumar-se a l’aniversari: “Els museus han buscat la complicitat amb nosaltres. No ha costat convèncer”.

Replè Any Guinovart

La constel·lació d’actes que s’escamparan pel territori seran eminentment exposicions. N’hi ha previstes una quinzena. Mostres on compareixeran les múltiples cares de l’artista. Una d’aquestes cares seria, segons Susanna, “la necessitat indefallent d’interactuar amb la realitat més política i social”. Sense oblidar tampoc la vinculació amb la vida cultural i urbana que l’envoltava. Guinovart fou un investigador de l’art fins als seus últims dies.

De Guinovart se’n parla com “l’alquimista” per la capacitat que tenia de transformar els elements i donar-los una nova forma. “Per exemple, li dóna un nou ús a la uralita convertint-la en un suport pictòric molt poc usual, o cremant plàstic com es pot veure a la sèrie Cap de Creus, on  gràcies al foc, aconsegueix que aquest material adquireixin la forma de les roques i pedres de l’Empordà”, explica Maria Guinovart. “En aquesta mateixa línia, converteix el cartró en un teixit que recorda el rusc de les abelles per parlar-nos de les seves sensacions a Nova York”.

Espai Guinovart | @ Fundació Privada Espai Guinovart

La primera de les exposicions s’inaugura avui mateix a l’Harmonia (Museu de l’Hospitalet). Serà un tret de sortida altament simbòlic. La mostra Temps de cartells és un nou muntatge de l’última exposició que Guinovart va fer en vida. De fet, el títol de l’original no s’allunyava gaire del d’ara: Cartells d’un temps. El visitant hi podrà descobrir l’evolució plàstica de l’artista. El contingut, però, no serà exactament el mateix. Aquesta vegada s’ha volgut oferir els originals dels cartells. Alguns dels quals cartells foren ideats a París.

La capital francesa va ser una ciutat fugaç però crucial per a Guinovart. Va passar-s’hi, l’any 1953, poc més de vuit mesos i en sortí un artista “summament potent i figuratiu”, en paraules de Susanna. A París va poder instal·lar-s’hi gràcies a una beca que li atorgà l’Institut Francès, precisament un dels espais que li dedicarà una altra de les exposicions (Guinovart le parisien). En aquest cas, com és lògic, amb peces que va fer durant el període gal.

Tres exposicions més que destaquen enmig de tota la bateria de propostes són les que organitzaran la Fundació Fran Daurell, que disseminarà l’estiu de l’any vinent un nombrós grup d’escultures pel Poble Espanyol (on ja hi ha el bosc Contorn-Entorn, que va ser traslladat des de l’extint Museu d’Art Modern de la Ciutadella a Montjuïc), la mostra GU-INNO-VART del Museu de la Música de Barcelona (també a l’estiu), que explicarà la fèrtil connexió entre la música i l’obra de Guinovart, i, finalment, el pas per la Sala Millet del Palau de la Música, on s’exhibiran els preludis de Chopin que l’artista va reinterpretar en clau pictòrica.

La música va ser un camp treballadíssim per Guinovart, un gran melòman. Té obra, per exemple, inspirada en la sensualitat del jazz i la ciutat de Nova Orleans. Maria Guinovart desvetllava durant la roda de premsa que el vincle del seu pare amb l’urbs nord-americana va ser tan rotund que el 9 de març està marcat al calendari com el Dia Guinovart. També va col·laborar amb Carles Santos, amistat i complicitat gravades amb foc fumejant. “Els dos anaven més enllà del pur concepte de la pintura i la música enteses com a representació de la realitat o com a seguiment d’una partitura pautada. Varen buscar trencar els límits encotillats de totes dues disciplines”.

Ara bé, entre tot això, el plat fort de tot l’Any Guinovart encara no ha estat esmentat: la culminació del període commemoratiu serà una gran exposició a l’Espai Volart i Volart 2 de la Fundació Vila Casas. Confiada a Llucià Homs i Marko Daniel (director de la Fundació Miró), la retrospectiva proposarà noves lectures de l’artista. “Serà la primera gran retrospectiva sense ell”, apunta Maria Guinovart. La participació de Daniel és clau per a assolir la mirada internacional que es busca amb l’exposició. De fet, s’està negociant amb museus estrangers per a fer viatjar el projecte. El Japó seria un dels països on arribaria la mostra, que presentarà “un Guinovart monumental” més que no pas abundós. Inclourà peces cabdals de la seva trajectòria com ara Els bidons de la Pedrera.

El 12 de març es farà la presentació oficial de tots els actes que tindran lloc entorn del desè aniversari. Una presentació que s’hauria d’haver fet aquesta setmana però finalment ha quedat ajornada atesa la incertitud política. La Fundació vol assegurar-se la presència de totes les parts institucionals, inclòs el conseller del ram, és clar.

L’Any Guinovart encara acumularà moltes més activitats fora de sales i museus. “Pinzellades de Guinovart que configuren tot un artista”. El cert és que ha quedat una completíssima campanya de record i homenatge. “Per pressió d’ell mateix”, deia Susanna. Des d’avui fins ben acarat el 2019: “Guinovart desborda les fronteres de l’any”.

Cartell per a ‘Maria Rosa’ | @ Fundació Privada Espai Guinovart