Antonio Lobo Antunes: “El suïcidi no existeix”

11.04.2015

Enguany el festival MOT ha arrencat a Olot. Un primer cap de setmana intens amb moltes xerrades i col·loquis. Divendres al vespre Lobo Antunes va conversar amb el crític Jordi Galves. Conversar és un dir, perquè la sordesa no li permetia entendre gaire el que li preguntava el seu presentador. “Has fet mai l’amor amb una francesa?”, va preguntar Lobo Antunes a Galves.

Antonio Lobo Antunes aquest divendres al festival MOT | Foto Martí Albesa

Antonio Lobo Antunes aquest divendres al festival MOT | Foto Martí Albesa

Vostè morirà a Angola

Antonio Lobo Antunes va parlar del trauma de la guerra d’Angola, on de jove va haver de lluitar quan l’exèrcit portuguès el va cridar a files. D’Angola recorda sobretot la facilitat amb què es mata en una guerra. “A l’Àfrica vaig comprendre que els altres existeixen. I aquest ha estat un sentiment molt bo”. Amb els camarades de l’exèrcit tens una relació que no és d’amor ni d’amistat ben bé, però donaries la vida per un company”.

Lobo Antunes va explicar que de ben jove, una jove infermera que llegia les mans li va pronosticar que moriria a Angola. I, un temps més tard, quan el van reclutar, de seguida va entendre que havia de morir a la guerra. “Vaig decidir que havia de tenir descendència, un fill que prolongués la meva vida”. Lobo Antunes va buscar una dona i s’hi van posar de seguida. “Al primer mes li va venir la regla, la menstruació quasi la matava, però al segon mes ja s’hi va quedar. Quan va néixer la meva primera filla, jo ja era a Angola, fent la guerra. La meva dona m’enviava fotos de la nena. Quan vaig poder tornar a Portugal per veure-la, la criatura ja tenia set mesos i no semblava la mateixa de les fotos. Aquesta no és la meva filla, vaig dir. Ella tampoc em reconeixia com a pare, em percebia com un estrany, un intrús que de cop es ficava al llit amb la seva mare. Va haver de passar tres anys fins que no vaig poder tenir una bona relació amb ella. Per això detesto aquella dictadura que em va obligar a anar a la guerra, ha estat molt lent de refer la relació amb la meva filla i això no els ho perdono”.

 

Lisboa o la pàtria

“Lisboa m’agrada”, diu Lobo Antunes, “però el patriotisme m’inspira una gran desconfiança, perquè en nom de la pàtria m’han enviat a a guerra i he vist morir companys al front. Portugal per a mi és una cosa abstracta. El que a mi m’importa és la gent concreta que pateix ara mateix. Parlo amb dones grans que em diuen que passen gana. O gent que el mes que ve no es podrà pagar els medicaments que necessiten per viure. Tinc una filla que és metge i que guanya 900 euros al mes. I una metgessa de seixanta anys amb tota una carrera al darrere amb prou feines guanya 1.600 euros. I mentrestant els polítics només fan que dir mentides.”

 

L’angoixa de l’home en el temps

“A mi m’interessa l’angoixa del l’home en el temps, i no tant explicar històries. El que admiro en Tolstoi, per exemple, no és el que escriu sinó com escriu. I això és l’únic important. Un llibre que em doni a conèixer a mi mateix i als altres, i que sigui una llavor de bellesa i de dignitat. Escriure és una cosa molt noble perquè fa que l’home projecti una ombra molt llarga. Els artistes ens ajuden a projectar-nos en aquesta ombra llarga. Em fan sentir que en part la seva obra és també obra meva. Aquesta bellesa em reconcilia amb la vida, com la bellesa de les dones”, diu Lobo Antunes. I afegeix: “Em commou la bellesa d’una dona de setanta anys, és una bellesa més subtil, no és gens òbvia. En la cara d’una dona gran hi veus la paciència que té envers nosaltres els homes, que som uns mentiders. Jo també dic mentides”.

Lobo Antunes |  Foto de Martí Albesa

Lobo Antunes | Foto de Martí Albesa

 

“Has fet mai l’amor amb una francesa?”

“Has fet mai l’amor amb una francesa?”, pregunta Lobo Antunes al crític Jordi Galves. “La conversa anterior a l’acte sexual és molt avorrida. has de parlar de Stendhal i coses d’aquestes. Els francesos són intel·ligents de coll en amunt”, diu l’escriptor portuguès. “A mi m’interessa més la gent que és intel·ligent amb els intestins. La intel·ligència dels sentits és la més important, l’instint! Però què hi farem, els francesos, pobres, són així, i a vegades hem de fer alguna cosa pels pobles germans”. Grans riallades del públic.

 

Les coses més importants les diu el cos

“El millor crític de teatre és el cul… perquè si la peça que et presenten a l’escenari és dolenta et remous a la cadira. El nostre cos és molt bon crític”, explica Lobo Antunes. “El cos és savi. Les coses més importants les fem amb el cos”, diu l’escriptor portuguès. “Fa uns quants anys se’m va declarar un càncer i em van haver de fer una operació molt complicada i molt llarga de dotze hores. Encara recordo com el cirurgià em va agafar la mà i me la va estrènyer mentre em feia efecte l’anestèsia, fins que em vaig adormir del tot. Per mi aquell gest va ser molt important”, diu Lobo Antunes. “Saber que no estem sols, que hi ha gent que ens necessita. La gent que m’arriba al cor és la que té envers els altres una atenció delicada. Per això no m’agraden els polítics i en canvi sí que em consolen poetes com Machado, Lorca o Cernuda, que sento que em donen la mà i que estan amb mi. La literaura té aquest poder: fer-te sentir que no estàs sol al món.

El suïcidi no existeix

El suïcidi no existeix. Quan et mates, comets un assassinat. El suïcidi no és matar-se un mateix, sinó que mates alguna cosa dins teu. Hi ha gent que se sap malalta d’un càncer per exemple i se suïcida per matar aquest càncer, per viure més enllà de la malaltia. El suïcidi és un assassinat i una gran falta d’educació. No tenim dret a fer una cosa així, sobretot pels que continuen aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
      • Em sento molt dolguda per la frivolitat amb què durant dies heu escrit sobre aquesta qüestió. Ni tan sols us heu pres la molèstia de buscar informació. Per obtenir-la no cal que se t’hagi suïcidat algú.
        Crec que molta més gent pensa com jo, però no ha gosat dir-ho.

  1. És ben coneguda la frase de Freud, diu que el suïcidi és un assassinat mal dirigit. També es pot dir mal digerit. En tot cas és una gran putada per l’un i els altres.