Antonio Altarriba, Gran Premi del 37è Còmic Barcelona

9.04.2019

L’antic Saló Internacional del Còmic de Barcelona s’ha renovat. Aquest cap de setmana, de divendres a diumenge, s’ha celebrat el 37è Còmic Barcelona a la Fira de Montjuïc. El canvi de nom il·lustra la voluntat de la direcció de Ficomic d’iniciar una nova etapa “renovada i integradora”: enguany, els visitants han gaudit de més autors, més masterclass, més exposicions, més activitats… I tot això, amb un dia menys. La cirereta del pastís ha estat el nou premi a la millor obra Infantil / juvenil, que mostra la voluntat d’obrir la porta d’aquesta edició als joves lectors.

Antonio Altarriba (Gran Premi) amb Patrici Tixis i Laura Pérez Vernetti. | Foto: Ferran C. Detrell

Durant molts temps, el guionista ha passat desapercebut dins del món del còmic: molts dibuixants creien que amb el seu virtuosisme n’hi havia prou. Però això ha anat canviant. Per exemple, aquest any, el Gran Premi del 37è Còmic Barcelona reconeix la trajectòria del guionista i historiador del còmic Antonio Altarriba, autor i renovador de les eines narratives del mitjà i divulgador. Agraint el guardó, Altarriba explicava que “fer de guionista et permet certa promiscuïtat amb diversos dibuixants: entrar dins del seu estil i modelar la teva història amb el seu traç”. L’autor d’obres com El arte de volar (Norma, 2009), amb dibuixos de Kim, o la recent Yo, loco (Norma, 2018), amb Keko, avisava al públic que el premi no representa el final de la seva producció: “Vull continuar donant motius de lectura i, si és possible, de reflexió i d’humor”.

D’altra banda, el jurat va reconèixer a María Medem amb el premi a l’autora revelació, per la seva “concepció radical del color i del grafisme” dins de Cénit (Apa Apa). El còmic de ciència-ficció i humor ¡Universo! (Astiberri) d’Albert Monteys va obtenir el premi a la millor obra d’autor espanyol. El premi a la millor obra estrangera va ser per l’opera prima d’Emil Ferris, Lo que más me gusta son los monstruos (Reservoir Books), una novel·la gràfica que recrea el diari gràfic d’una peculiar nena de deu anys que viu al fosc Chicago dels anys seixanta. El premi al millor fanzín reconeixia el “rigor del disseny i del dibuix dels autors que comencen” amb Saxífono. D’altra banda, el premi popular se’l va endur Desmesura (Edicions Bellaterra) de Fernando Balius i Mario Pellejer. Per últim, “per la seva sensibilitat en reflectir el pols vital de l’adolescència”, es va concedir a El árbol que crecía en mi pared (Sallybooks) de Lourdes Navarro el guardó de la nova categoria de millor obra infantil / juvenil, que vol fomentar la lectura de còmics entre els infants. Es confirma així la gran presència actual de dones al certamen —malgrat que la guanyadora del Gran Premi de l’any passat, la dibuixant Laura Pérez-Vernetti, fos tot just la tercera en rebre’l.

El dibuixant i guionista nord-americà Daniel Clowes (Chicago, 1961) —un dels grans noms convidats aquesta edició— va oferir el divendres una masterclass on reflexionava, amb certa ironia, sobre el seu procés creatiu. Pel que fa al guió, Clowes treballa a partir d’una idea general però improvisa cada pàgina per conservar la frescor de l’espontaneïtat: “He provat totes les maneres que se m’han acudit: des de fer un guió detallat fins a la improvisació vinyeta rere vinyeta, però em sembla que totes les meves històries provenen del mateix”. D’altra banda, Clowes és crític amb l’efecte de les xarxes socials als joves creadors, ja que el soroll de la indústria els pot fer perdre’s a si mateixos. El nord-americà recorda que cal “mantenir sempre la visió personal, els errors propis i els principis que ens guien”. En aquest sentit, “les obres més interessants neixen dins d’una habitació, buscant la forma que cadascú té d’expressar-se correctament —i després ve la tècnica”.

Segons Jaume Vidal, periodista especialitzat, Clowes representa el còmic independent nord-americà dels noranta, juntament amb Peter Bagge, els germans Hernandez o Chris Ware, hereu de l’underground de Robert Crumb. Tanmateix, Vidal aporta una reflexió interessant: “El món undergrond eren gent inadaptada que fugia de la societat, i en canvi als noranta eren inadaptats que volien entrar en la societat, però no hi havia manera”.

Un altre plat fort d’aquesta edició era Milo Manara (Bolzano, 1945), que a la trobada del divendres va parlar de l’erotisme com a elaboració cultural del sexe. “Mai retrato l’acte sexual d’una parella en un llit. M’interessa el valor social de l’erotisme, la transgressió de superar els límits del sentit comú”, explicava l’italià. I d’alguna manera hi ha contribuït, ja que les anomenades “dones manara” han influït en l’imaginari eròtic del còmic de les últimes dècades. Un altre element recurrent de la seva obra és la necessitat de reflectir-hi els seus referents artístics: el “mestre de l’erotisme” presenta la segona entrega del seu Caravaggio (Norma), La gracia, amb la voluntat de recuperar arrels culturals i divulgar l’obra de l’autor de la Morte della Vergine. Segons Manara, la vida de Caravaggio era “perfecta per ser explicada en una novel·la gràfica”: un personatge que es movia per ambients pobres i tavernes, i que Manara defineix com una espècie de Capitán Alatriste.

Dins de l’espai Còmic Fòrum, “Vis a vis” era un nou format de xerrada més íntima, que permetia la conversa entre autor i públic, guiada pel periodista Jaume Vidal. En aquest espai, Max (Barcelona, 1956) va recordar amb enyorança els primers anys de El Vívora: “del 79 al 83 em vaig adonar que em podia guanyar la vida amb allò. Portàvem la revista d’una forma col·lectiva: un esperit comú, gairebé anarquista”. Es venien uns 40.000 exemplars al mes, i Vidal va ressaltar “el moment màgic de la publicació d’un dels millors números després de l’ intent fallit de cop d’estat de Tejero”, que “ens va valer el respecte de la intel·lectualitat d’esquerres”, contestava Max. Des de llavors ha plogut molt: “Cada vegada que m’enfronto a un llibre procuro proposar-me un repte del qual no sé si podré sortir-me’n”, explicava Max. Aquest és el cas de la seva última obra, Rey Carbón (La Cúpula, 2018), una història sense paraules que explora el “potencial expressiu del dibuix”, els seus orígens i camins.

El programa del 37 Còmic Barcelona el confirma com a gran punt de trobada del còmic nacional i internacional. Enguany ha oferit més activitats professionals (amb l’espai de networking, Comic Pro) i, de forma paral·lela, lúdiques i divulgatives. Entre les diverses exposicions, destaquen l’homenatge “Stan Lee & The American Comic Book” que repassa també la història del còmic als EUA des de 1961 fins avui, l’antològica dedicada a l’obra de Laura Pérez Vernetti —així com a altres premiats de l’anterior edició—, “Vibraciones underground: interferències entre còmic i rock and roll” sobre l’intercanvi creatiu entre aquests dos mons; així com “Las nuevas aventures de Corto Maltés” al MNAC fins al 5 de maig. El festival també oferia una àrea pedagògica amb activitats pels més petits, el Comic Kids.

Avui el novè art permet una gran varietat de registres i formes expressives. El món del còmic entra en contacte amb diversos universos culturals, i ha superat definitivament el tòpic que l’encasellava com a simple entreteniment de masses —una cultura popular lluny de “l’art elevat”. Els lectors joves volen conèixer què hi ha rere cada còmic, rere cada autor i rere cada corrent. Tots aquests elements de renovació mostren el creixement d’una veritable cultura del còmic.