Antònia Vicens, la força d’una dona autodidacta

Avui volem commemorar Antònia Vicens per l’atorgament del Premi Nacional de Cultura que li serà lliurat avui a la ciutat de Tarragona. Us oferim una entrevista que Pilar Arnau i Segarra li va fer l’any 1998 per a la revista «Serra d’Or».

Antònia Vicens és sens dubte la novel·lista que mostra una major volença de plasmar a la literatura la realitat de la dona mallorquina contemporània. Nascuda a Santanyí, un poblet de la costa oriental insular, el 1941, la seua trajectòria literària es troba estretament vinculada al propi esdevenir vital, la qual cosa es materialitza en un nombre molt elevat d’elements autobiogràfics, i també amb la presència de molts trets manllevats a personatges observats directament.

Les obres que enceten la seua producció, com ara el recull Banc de fusta (1968, premi Cantonigròs 1965), 39° a l’ombra (1968, premi Sant Jordi 1967), Material de fulletó (1971) o La festa de tots els morts (1974), reflecteixen, malgrat l’adversitat de les circumstàncies historicosocials, la determinació de testimoniar sobre la situació de les dones. Es tracta d’un desig de correcció de la realitat que li pertoca biogràficament. Una realitat en què les dones són les grans perdedores: dones atrapades entre la frustració i la quotidinianitat que cerquen incessantment els mitjans per independitzar-se, per assolir la realització personal, però els condicionaments religiosos i morals mediatitzats per l’Església i l’estructura familiar els generaran una impotència decebedora.

Una allau de gossos i gats surten a rebre’ns. Antònia Vicens viu a El Terreno, un barri residencial molt peculiar de la capital mallorquina, on es combinen les cases antigues
—algunes ja han superat l’estat ruïnós— amb els monstres arquitectònics bastards del turisme. Antònia Vicens, amb el seu somriure afable, ens fa passar al seu jardinet, el «corral», com en diu. És una tarda de diumenge del mes d’abril; l’escriptora es disculpa perquè està cansada, ha dut els pares a Santanyí, a l’altre extrem de l’illa, que és com dir a l’altre cap del món.

L’actualitat d’Antònia Vicens té una triple vessant: a més d’haver estat triada per la Institució de les Lletres Catalanes per a la campanya del Punt de Lectura, acaba de treure tres llibres en un parell de mesos, després de cinc anys de silenci editorial, i, a més a més, és vicepresidenta per les Illes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana [posteriorment a aquesta entrevista, pel maig, en va ser nomenada presidenta en funcions]. La seva voluntat clarament manifesta és la de fer un assaig de vertebració cultural que abasti no solament les Illes, sinó tots els Països Catalans. Fomentar sobretot l’acostament dels escriptors valencians, principatins i illencs, la qual cosa ha materialitzat en diverses ocasions, com és ara els darrers premis Cavall Verd, en què als jurats dels diversos premis hi havia membres procedents de gran part de l’àrea lingüística catalana. Però aquesta només és una de les novetats dels Cavall Verd d’enguany: allò que eren uns premis de poesia i de traducció poètica s’ha ampliat al premi de narrativa Blai Bonet i al de teatre Jaume Vidal Alcover, i això malgrat una infraestructura molt limitada, una manca de tradició consensuada i un suport polític circumscrit a una àrea molt determinada. Aquests premis han estat tot un èxit de recepció a la premsa mallorquina.

Parlem una miqueta de la teua obra. Als escrits sobre la teua producció, i a totes les contraportades dels llibres, se sol recordar que el 1967 vas guanyar el premi Sant Jordi amb 39° a l’ombra, quan només tenies vint-i-sis anys. Com va nàixer aquesta novel·la?

39° a l’ombra la vaig viure, m’hi vaig mirar a 39° a l’ombra… Una amiga i jo vàrem gosar deixar el poble i anar a Cala d’Or. Dic gosar, perquè en aquells anys seixanta estava molt mal vist que una dona anàs a fer feina fora de casa, i, encara pitjor, ficar-se en un món tan masculí com era fer feina en un hotel. Naturalment, jo fugia de Santanyí. Les protagonistes de les meves primeres novel·les sempre fugen, quan s’adonen que el seu destí està curosament planejat, per la família, la tradició, l’Església; és a dir, agafar el primer nòvio que s’acostàs, casar-se, tenir fills, ocupar-se del marit i dels fills, morir-se. Els meus somnis m’estiraven per una altra banda de realització més personal, més íntima, més engrescadora. A Cala d’Or, però, ens vàrem trobar que l’ambient era terrible. De cara als clients, les terrades il·luminades, olor de colònia i d’«ambré solaire» al hall, lluentor pertot, vista al mar i a les estrelles des de totes les habitacions, però els obrers vivien i eren tractats d’una manera inhumana. Així, fugint de Santanyí, de tanta migradesa moral, espiritual, humana, em trob de ple dins el món de l’explotació. Un món sense cap llei. Començava també l’explotació del paisatge.

Vas començar a escriure molt jove, provenies d’una societat que no havia tingut accés a la cultura, d’una família treballadora, amb el pare pescador i contrabandista… Quin era el teu bagatge cultural quan iniciares el camí de l’escriptura? Quines havien estat les teves lectures, quins els teus interessos?

Puc dir que vaig tenir la barra de posar-me a escriure sense a penes haver llegit. A Santanyí no hi havia biblioteca, ni una sola llibreria. A costura, només biografies de sants. Me’n vaig amarar, de vides exemplars. No seria justa però si no et digués que amb Teresa d’Àvila i Tereseta de Lisieux vaig aprendre d’estimar moltes coses. Llavors vaig conèixer Bernat Vidal i Tomàs, l’apotecari del poble, i també escriptor. Bernat em va deixar tots els llibres que vaig voler, ben bé vaig començar a devorar llibres. Em va donar molt suport, Bernat, i em va escoltar estones llargues, i això, quan ets molt jove, que algú t’escolti, és molt important… Sempre pens que em vaig posar a escriure per explicar-me a mi mateixa el petit món que m’envoltava, cansada d’observar els quefers de la gent amb les seves expressions barrades, vençudes, enverinades d’odi, o resignades. Quan jo era nina el record de la guerra era molt fresc, i el ressentiment molt gros. A més, les dones del meu carrer sempre es barallaven, jo record paraules en l’aire, com si es tirassin pedres, xerrant. La imatge que tenc de mi mateixa és el d’una criatura badocant i escoltant darrere les vidrieres, volent comprendre.

Després de 39° a l’ombra, aquesta mena de document literari sobre les transformacions que operà el turisme a Mallorca, entre 1971 i 1984 vas publicar, amb una certa regularitat, novel·les que mostren un univers molt desplaent per a les dones, unes dones que pateixen uns conflictes personals molt dolorosos.

Els conflictes de les dones protagonistes de les meves novel·les eren els conflictes de tot un sector de dones que van créixer amb moltíssimes mancances, molts prejudicis, amb la capacitat de revolta completament nul·la. Ara bé, les protagonistes de les meves novel·les sempre se’n van. Abans ja n’hem xerrat, crec. El neguit que senten és molt fort i no troben cap més solució; així, del poble parteixen cap a la cala, o la ciutat, o d’una ciutat petita a una ciutat gran. I acaben perdent-se a causa de les seves deficiències culturals. Encara que la protagonista de La santa es queda al poble, de tota manera es passa la vida guaitant per la finestra, mirant la gent que passa, somiant vides més plaents. És a dir, davant la impossibilitat de poder fer la maleta i partir, encalça els seus somnis vagarejant mentalment abocada a la finestra. Veu passar els primers turistes, veu moltes altres maneres més plaents d’encarrilar la vida d’una dona. Al final es torna boja.

Quin és el paper de l’Església en aquest microunivers teu?

Primer va ser com un somni: sempre dic que vaig aprendre a caminar pels camins del cel abans que pels carrers del poble. Després es va tornar frustració, impotència. Què podia fer enmig d’un món d’homes i dones en constant competivitat sense cap més bagatge que una bossa plena de sentències místiques? Una de les coses pitjors de l’Església, però, va ser ficar-nos al cap el menyspreu pel propi cos. També la família, completament d’acord totes dues institucions… A les protagonistes de les meves primeres novel·les els costa desempallegar-se de la consciència de pecat i de culpa. Potser és per això que sempre fugen. Cerquen el seu jo autèntic, ser senzillament dones.

Terra seca, publicada a Planeta el 1987, és l’única obra teua amb protagonista masculí; simptomàticament, t’endinses en el drama interior d’un polític que fracassa políticament i vitalment. Fins a quin punt aquesta obra podria simbolitzar la pèrdua del somni de tota una generació de mallorquins?

És un home, el protagonista de Terra seca, per desgràcia molt comú. Devers els anys setanta Mallorca era plena de joves inquiets que es ficaren en política i predicaren que volien salvar aquest petit país nostre. La seva llengua…, la seva història… Un pic van haver fracassat, desencantats, es posaren a fer diners. Simplement i sense escrúpols. Ara els pots veure com a caps d’immobiliàries, destrossant l’illa, venent l’illa. El protagonista de Terra seca és un d’aquests, no té èxit en la política, i, molt ambiciós i de caràcter poc coherent, deixa de banda els ideals de joventut i es dedica a fer diners.

Vocabulari privat (1993), escrita a quatre mans amb Josep M. Llompart, ens descobreix una prosa fortament impregnada d’ironia sobre els teus records d’infantesa, sobre la teua autobiografia. Fins a quin punt penses que és legítim que l’escriptor contribueixi a modelar la seua pròpia imatge?

A Vocabulari privat no hi ha cap intenció de modelar-me la imatge. Som senzillament fidel als records. Jo vaig ser aquella nina que feia voltes amb la bicicleta, recorrent els carrers de Santanyí. Una mica amb l’ànim transgressor, anava a tota màquina, com si volgués esbucar barreres opressores. Quant a la ironia, potser sí que n’hi ha una mica; a vegades és una vacuna, la ironia, contra moltes amargors.

El 1997 vas publicar dos llibres adreçats a públics molt definits: un conte per a xiquets, L’àngel de la lluna, i una novel·la juvenil, Massa tímid per lligar. Com se’t va acudir fer aquestes incursions en gèneres que són tota una novetat dins la teua producció?

El llibre infantil el vaig escriure quan el meu fill tenia devers set anys, perquè sempre em deia, «mumare, com és que no has escrit res per jo?». Llavors es va quedar abandonat dins un calaix. Ara bé, fa cosa de tres anys, el vaig trobar i el vaig enviar a l’agent literària. El va vendre tot d’una. Quant a la novel·la juvenil, va ser un encàrrec. Com que no hi acab de creure, en la novel·la juvenil, ja que els joves són prou intel·ligents i no cal fer-los històries a posta, idò, m’ho vaig rumiar, i al final la vaig escriure, perquè, vaig pensar, l’única cosa que he de fer és cercar uns protagonistes joves, i unes paraules joves, i fora concessions.

Un aspecte que m’ha cridat l’atenció de la teua darrera narrativa és la presència d’un nou tipus de dones: xiques joves condicionades per la falta de referents culturals, morals i ètics, una mica tipes d’aquest món, però que es creuen molt alliberades, com la Margarida de Massa tímid per lligar (1997) o la Dèlia de Febre alta (1998)

A Massa tímid per lligar l’al·lota es queda embarassada d’un home gran. Però continua fent vida normal, va a l’institut, treu bones notes… No és una capbuit. És una al·lota amb una voluntat molt forta de ser diferent, per exemple, dels seus pares, una parella de hippies passats de moda. Cerca referents als qual poder-se aferrar constantment i acaba enamorant-se de Marguerite Duras, llegeix totes les seves novel·les, vol viure i vol morir com una de les protagonistes de Moderato cantabile.

Personalment, penso que Febre alta s’hauria de considerar un punt de maduresa intel·lectual en el teu camí literari. Els tres plans independents, corresponents a les tres figures femenines, convergeixen en un final inesperat, però és sobretot la teua prosa, treballada amb molta meticulositat, la que cristal·litza en l’expressió dels diversos personatges.

No sé què vol dir exactament això d’«un punt de maduresa intel·lectual». Escriure novel·la potser és menys però també és més que simple maduresa. És aconseguir dominar les paraules, reduir-les fins a posar-les al servei de la història que vols contar. Aconseguir transmetre sensacions. Hi ha qui m’ha dit que la lectura de Febre alta l’ha violentat, d’altres s’hi han indignat, també apassionat, alguns han sentit rebuig… Tant li fa; són aquesta mena de sentiments forts allò que cerc encomanar al lector. Els protagonistes són tres homes i tres dones i una nina, víctima quasi anònima, el pòsit de moltes injustícies. Sense cap mena de compassió, els faig davallar tots a l’infern de la seva soledat: incomunicació, incertesa. Tanmateix les dones avancen, conquisten espais, mentre els homes reculen, trontollen. Pens que és un reflex de la societat actual. Encara que jo no pretenc fer cap crònica exacta de la realitat. La realitat, senzillament l’agaf per fer-ne ficció.