Antoni Taulé: “Jo no vaig cap a la mort, vinc cap a la vida”

25.06.2019

És gairebé una fal·làcia creure que a través de l’art podem representar l’enigma de la vida. Alguns agosarats ho intenten i treballen per traduir el misteri amb l’ajuda de les formes. Volen desemmascarar-lo, però sovint topen amb la paret del superflu. El fan físic, palpable, obvi, i el converteixen en el que no és. El misteri només s’explica amb més misteri; aquesta és la lliçó dels grans pintors, que han demostrat que l’art no ha de formalitzar l’irrepresentable, sinó convidar-lo a escena. Si s’ha invocat bé, apareixerà sol, provocat per l’efecte dels colors, la llum i els gestos, com passa en el dia a dia. Això és el que fa el pintor Antoni Taulé, que ara presenta l’exposició Insula Lux a la Fundació Palau.

El pintor Antoni Taulé | Foto: Arcadès

Antoni Taulé és un pintor que porta fins a un límit perillós o ambigu la seva obsessió realista. Així el descriu Cortázar, amb qui va coincidir a París, on Taulé encara viu, i a qui l’escriptor va dedicar el conte Fin de etapa (1981). Nascut a Sabadell i llicenciat en arquitectura, Taulé va començar treballant al taller de Le Corbusier el 1965 i va exposar per primera vegada un any després a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Des de llavors, la seva obra s’ha pogut veure arreu del món. Ara inaugura l’exposició Insula Lux a la Fundació Palau, acabat d’arribar de Tokio i preparat per marxar a Los Ángeles. La directora de la institució de Caldes d’Estrac, Maria Choya, recalca que la seva obra parla “del lloc de l’ésser humà en el món”.

Le Minotaure (2011) | Artista: Antoni Taulé

L’exposició de la Fundació Palau es divideix en dues parts. A la primera planta hi ha una mostra de fotografies que ell pinta a sobre, retocant-les a l’oli i evidenciant el seu perfeccionisme. Són l’element preparatori de les seves pintures de majors dimensions sobre espais buits, habitacions, taules, de vegades persones, i sempre, sempre, portes obertes a l’exterior. A la planta superior hi trobem el seu museu imaginari: un recull d’olis en què Taulé interpreta els pintors que admira, aïllant un element de la seva obra i situant-lo en un context aliè. Els més de 50 pintors que ha interpretat l’artista van des de Munch a Malévitx, de Rossetti a De Kooning, passant també per Goya, Velázquez i, és clar, Picasso.

Si bé artísticament la part de les fotografies pintades de la primera planta és la més suggerent i potent, precisament pel misteri que desprenen, pel discurs de la Fundació Palau té més lògica l’obra de la planta superior en què Taulé reinterpreta Picasso, ja que l’ànima de la institució, l’escriptor Josep Palau i Fabre, era un seguidor fervent de l’artista malagueny, amb qui va tenir relació i a qui va biografiar. De fet, entre les pintures que Antoni Taulé exposa a la Fundació Palau hi trobem un dels seus olis més representatius, Le Minotaure (2011), que Taulé ha donat a la Fundació Palau en homenatge a l’amistat que van mantenir Palau i Fabre i Picasso al llarg de la seva vida. L’obra és un oli sobre tela de gran format que passarà a pertànyer a la Col·lecció Fundació Palau.

Position du désir (1978) | Artista: Antoni Taulé

Sobre les fotografies pintades a l’oli, en elles hi podem veure habitacions somortes pintades amb colors foscos. En cada imatge, però, hi ha un punt de fuga que acostuma a ser una porta oberta plena de llum, que genera una sensació d’irrealitat i dota a la pintura d’una sensació ulterior poc terrenal, “como fuera del tiempo”, va deixar escrit Cortázar. En aquestes fotografies hi ha objectes que adquireixen una dimensió transcendental quasi surrealista, tenint en compte que són, per exemple, només taules. L’artista aconsegueix fer-nos veure les coses “como quien es visto por ellas”, continuava també l’escriptor, que descrivia així les obres on apareixen siluetes: “la silueta del personaje era menos intensa que las meses vacías, tenía algo de visitante ocasional”. En l’obra de Taulé, allò material està més ben definit que allò corpori, perquè en el fons és d’això del que ens parla tota l’estona: de la finitud, de la mort.

“Vostè té por de la mort?”, li van preguntar un dia a Taulé, i ell va contestar: “No, jo tinc por de la vida”. Una certesa que traspua el seu art, en el qual cada porta representa un llindar, l’horitzó des d’on es pot anar cap a les dues bandes: cap a l’habitació fosca i lúcida, la mort; o cap a l’exterior lluminós, desconegut i misteriós, la vida. És per aquest motiu que Taulé diu que com a espectadors “el que trobem més cap enllà és el que tenim més cap aquí”, perquè la llum que hi ha més enllà de les portes, situades al final dels quadres, és en realitat la nostra vida i el nostre món. Com resumeix ell, “jo no vaig cap a la mort, sinó que vinc cap a la vida”. Qui vulgui veure l’exposició de la Fundació Palau té temps per fer-ho fins al 26 de gener del 2020.