Antoni Llena més enllà d’Antoni Llena

27.02.2019

Fer art amb qualsevol cosa i de qualsevol cosa. Això evidencia Antoni Llena a l’exposició Senyals de fum des d’un subsòl que forma part del cicle del Palau de la Música que cada any convida diversos artistes plàstics. En el marc d’aquesta exposició, el darrer 24 de febrer Llena va dirigir un taller creatiu per a nens i adults que culminà amb tots els participants dibuixant les visions subjectives del Palau: una experiència manual de l’espai que feia dialogar les gestualitats de pares i fills, i que evidenciava el poder del traç evocatiu i poderós dels infants.

Antoni Llena presenta ‘Senyals de fum des del subsòl’ al Palau de la Música | Foto: Eva Guillamet

Coneixem Llena per les vitrines i escultures de materials pobres i humils que, amb la seva intervenció, són convertits en obres artístiques −material trobat i intervenció directa per mostrar la cara més crua de la societat que ens envolta. Igualment trasllada el poder del volum a la bidimensionalitat del paper, que sempre constitueix a partir de dos cossos. Per tant, el diàleg està present en cada peça, en l’equilibri de formes, textures i colors; en el diàleg de dues làmines que queden enganxades i que només es contaminen l’una a l’altra en el pensament de qui les contempla. L’escultor i gravador, ara en dues dimensions: la decisió, però, ve de fora, de la superproducció i la manca d’espai que limita el creador. Què s’ha de fer quan no hi ha lloc per emmagatzemar l’obra que es produeix? Després d’un silenci llarg, l’impuls artístic il·limitable de Llena va ressorgir, conscient que la forma de la creació havia de canviar per poder existir. Des de l’any 2000, Llena enceta cada mes una llibreta nova en què, a partir d’un impuls imprevisible, desenvolupa una qüestió troncal durant els trenta dies. Al final, en selecciona un centenar de cada sèrie, mutila la resta, i guarda els escollits en carpetes. L’espai, així, ja no és un problema per a la creació il·limitada.

De l’impuls a la creació: l’exposició que podem veure al Palau de la Música mostra les cent creacions que Llena va fer dialogant i reivindicant l’obra de Balthus l’octubre de 2017. Balthus, −punyent en una creació polèmica, el Nabókov escrivint Lolita de la pintura− va orquestrar una obra durament criticada des del feminisme per la constant sexualització de nenes petites, i la immoralitat amb què ho mostrava. Amb aquestes intervencions es retornava a una de les polèmiques centrals de la creació: com separar l’obra d’un autor de la seva producció artística? És més, s’han de separar o s’han de poder separar aquestes dues esferes?

Contra les crítiques feministes, Llena reivindica l’impuls artístic com a forma de creació i, consegüentment, nega tota censura en l’art. En aquesta revisitació, hi apareixen els gatets de Balthus, els ulls de la societat que mira, noies erotitzades mostrant el sexe, els miralls on es reflecteixen, i la ferida oberta. Així opera la societat, sembla que ens digui, fent més fonda la ferida, furgant en allò que cou; i així es vol l’artista, nafra oberta, negant la guarició, per poder dir les coses en qualsevol moment i de totes les maneres. Ens trobem, això sí, amb una sèrie més figurativa del que estem habituats: Llena volia reivindicar Balthus, i ho va fer des d’un estil poc habitual en ell, però en el que batega inevitablement el seu estil i les seves reminiscències, de Miró a Tàpies. Assistim, podríem dir, al Balthus digerit per Llena, que nega la referència directa però que el fa bategar en la seva reivindicació artística. Així doncs, Balthus és aquí l’impacte, el motiu i l’anècdota, gèrmen de la creació impulsiva amarada de reflexió, amb una paleta cromàtica que remet al mateix Balthus mitjançant la presència del vermell intens.

Antoni Llena al Palau de la Música | Foto: Eva Guillamet

També es pot veure el Llena que està més a la nostra retina al Foyer del Palau gratuïtament, un Llena menys figuratiu, més abstracte, i amb una paleta de colors més tancada. I és ell que emmarca aquestes obres amb una cita de Valéry que diu: “Escric aquestes notes, una mica com es fan les escales musicals −una mica com ens passegem a una certa hora− cada dia. I les escric no pas per fer-ne una obra o un sistema, sinó com si hagués de viure indefinidament complint una funció estacionària, igual que una aranya fila la teranyina, sense demà ni ahir”. Llena constata, doncs, que la seva tasca des de fa anys és aquest anotar el dia a dia, sense voluntat de fer un sistema sinó amb la convicció d’anar gestant el sentit paulatinament amb la introducció d’obres noves i la posterior ressignificació del conjunt.

Fer art amb qualsevol cosa i de qualsevol cosa, dèiem al principi, per deixar entreveure que el treball que parteix de materials primaris i senzills no renuncia, necessàriament, a una fonda dimensió espiritual i de pensament. D’aquesta manera, la proximitat sorgeix de la intensitat i la capacitat emotiva de l’artista que, una altra volta, defuig la profunditat de l’exageració i advoca per l’escalfor de la superfície. Des d’aquí s’entoma la pregunta: què fer quan l’espai limita? Llena respon activament, anant més enllà d’ell mateix, i reinventant-se en la seva creació.

S’alça, en aquesta exposició, el pintor-savi que ell tant ha reivindicat, contra la teoria, a favor del saber, que cerca en les palpentes i que prova d’intuir allò que ha de venir. És per això que l’obra, que “té vida pròpia”, com diu Llena, i que lentament es cova lentament, s’obre esquerdant-se en el mateix procés de creació. “No tinc mai una idea preconcebuda”, deia en una entrevista extensa a Núvol: artista i objecte es fonen en el diàleg de la creació, pluriforme, i el sentit es configura a poc a poc. Ho podem veure al Palau de la Música fins al 19 de març, no us ho perdeu.