Antoni Gomila. L’adreçador d’ametles

26.11.2013

Plataforma per la Llengua ha convocat el premi Martí Gasull, en memòria del fundador de la Plataforma, que va morir l’any passat a l’Himàlaia. Aquest premi ha de reconèixer la feina d’una persona o entitat que pel seu activisme hagi promogut la llengua com a eina de cohesió social. El guardó es troba en la fase de nominacions i esteu convidats a nominar el vostre candidat al web de Plataforma per la Llengua fins al 30 de novembre. Avui des de Manacor Antoni Riera Vives nomina Toni Gomila, autor d’Acorar, amb una glossa molt personal. Podeu enviar-nos la vostra glossa si heu nominat algú a info@nuvol.com i en valorarem la publicació.

 

Antoni Gomila interpreta 'Acorar'

 

Antoni Gomila forma part del meu panorama vital. Des de sempre? No sabria dir des de quan. El cert és que, d’infants, no ens devíem conèixer: ell anava a La Salle, i jo a Es Canyar. Ell era de sa Torre i jo de la barriada de Crist Rei. A poc a poc, supòs que ben entrada l’adolescència, vaig començar a travelar-hi, amb en Gomila. El record de xòuman atrafegat amb un grup de música ben peculiar que es deien Juevert, si no ho record malament. I també les mítiques Aranyes, un grup d’actors joveníssims, tots manacorins, disposades a teixir teranyina com una balanguera infinita, arrelant endins, per enfilar-se amunt. Antoni Gomila també va ser el dinamitzador de la delegació de Joventut de l’Ajuntament de Manacor. Alguna cosa va canviar al nostre poble arran del seu pas per les resclosides estances municipals. El record molt bé actuant a la primera versió de Pep Tosar de “La casa en obres”. Tosar estava magistral, havent adquirit tots els tics de dicció del gran Blai Bonet. Gomila hi feia de Bielet, crec recordar. Excels, també. Santantonier, home de poble i del poble, però home, també, de món. Ha trescat i s’ha format, ha llegit i ha escrit. Ha viatjat. Ha parlat, ha contat i ha escoltat. Ha crescut. Dels seus anys de jovenell, els qui no el coneixien prou es quedaren amb la idea superficial del Gomila comediant, del Gomila hilarant, de la facècia i l’esclafit. Però de sempre, de tants d’anys enrere, els qui coneixien en Toni en parlaven sempre com aquell pou de paraules banyades, amarades de la saó de la terra i passades pel seu conèixer món. Com aquell home de dicció perfectíssima o com aquell intel·lectual reflexiu, que mira de donar sentit a tot el que viu, a tot el que veu i a tot el que llegeix. Aquell lector voraç, àvid sempre de l’aprenentatge dels altres.

Després vengueren els seus anys de gerent teatral. S’estrenà a Artà, on sempre l’enyoren. Però aviat va veure que les ales immenses de la gestió pública no li servien per volar. Se’n cercà unes de més petites, que hauria de moure amb celeritat per no caure. I veiès si les mogué! Produccions de Ferro picà molta pedra i va fer molta feina, també gestionant teatres, però sobretot produint muntatges que rodaren pels escenaris de tot Mallorca. També l’hem vist a la televisió, sobretot a IB3 en alguna sèrie, i ara també en un programa.

I arribà Acorar. No se sap com. O se sap molt com. El cas és que Gomila feia anys que enllustrava un text sobre les matances i el mostrava, el deia, als amics, per fer quatre rialles. Un viatge (el poder dels viatges, del conèixer món) a l’Argentina remogué les visceres matanceres, mallorquines, catalaníssimes, ancestrals, d’Antoni Gomila, i aquest nou llustre convertí aquell text matancer en un ferro colat, en una forja potent, en un ganivet acorador, desvetlador, despertador de la malmesa identitat mallorquina. Les primeres funcions anaren rinxo-ranxo, que vol dir “més o manco”. A Mallorca, quan se’ns gira la sort i no sabem com es produeix un cúmul de coincidències que ens afavoreixen deim que “s’ha adreçat una ametla”. Aquell text acorador fou presentat a un públic i en un moment, en un context i amb una intenció que feren adreçar l’ametla del miracle teatral. Fa dos anys de tot allò, i el miracle d’Acorar encara dura. Més d’una vegada, en algun dels múltiples reconeixements que ha rebut per aquesta obra, Gomila ha dit, com un Pep Guardiola del teatre: “M’he buidat, no tenc res més”. Ara ha arribat l’hora de partir. Guardiola-Gomila agafa unes noves ales perquè s’ha buidat i cal que es torni a omplir. Àvid de saber, gelós de créixer, sabem del cert que ho tornarà a fer, i que tard o d’hora tornarà a brostar el miracle del teatre entre les venes d’Antoni Gomila, plenes d’autenticitat, de rigor, de constància i de veritat teatral i humana.