Antoni Fabrés ressorgeix de l’oblit

2.06.2019

Un lladre (1883) és una aquarel·la sobre paper que mostra un home immobilitzat amb un collaret de força. Espera, amb la boca oberta i les mans també lligades, mentre sobre seu penja d’un ganxo l’objecte brillant que ha robat. Damunt del seu cap també hi ha un escrit en àrab, que anuncia que aquest lladre està condemnat a mort. Malgrat la severitat del càstig, l’aquarel·la està pintada amb colors potents, vius, que emanen sobretot de la seva roba, caiguda de forma desordenada però preciosa sobre el cos de l’home. Es tracta d’una de les pintures més destacades d’Antoni Fabrés, l’artista que ara recupera el Museu Nacional de la mà del comissari Aitor Quiney.

Una visitant observa els retrats de les filles de Fabrés a l’exposició monogràfica del MNAC ‘A.Fabrés’. | Foto: Pau Cortina / ACN

Només cal veure Un lladre per saber que Antoni Fabrés va destacar com a pintor orientalista. Aquest artista va nèixer a Gràcia l’any 1954, va estudiar a La Llotja de Barcelona i va ser amic de persones com Narcís Oller, fins que el 1875 va guanyar una pensió per anar a estudiar a Roma gràcies a l’escultura Abel mort, obra que Fabrés havia esculpit en només 8 hores -com estipulaven les bases del concurs- i que podem veure exposada a la mostra A. Fabrés del Museu Nacional. A la capital italiana, el fins aleshores escultor va centrar-se en la pintura, sempre sota la influència de Marià Fortuny.

Antoni Fabrés. ‘Un lladre’, 1883. Museo Nacional del Prado, Madrid .

De fet, l’historiador de l’art Aitor Quiney explica que després que Fortuny morís, l’any 1874, Fabrés va decidir que seria el substituiria. El català va excel·lir amb l’aquarel·la, adquirint ràpidament un gran èxit i fent il·lustracions preciosistes per a llibres i revistes. Va tornar a Barcelona l’any 1884, i el 1887 va guanyar la medalla de segona classe de l’Exposició General de Belles Arts de Madrid gràcies a Un lladre, motiu pel qual aquesta pintura pertany a El Prado. El comissari assegura que Fabrés va fer moltes versions d’aquesta obra, que venia a tort i a dret.

La seva celebritat va ser tal, que el 1904 Fabrés va traslladar-se a Mèxic, on va ser rebut amb tots els honors per part de l’avantguarda artística i literària encapçalada per Julio Ruelas i Juan José Tablada. “Antoni Fabrés sabia que el seu èxit seria internacional o no seria”, resumeix Quiney. Els mexicans esperaven que l’arribada del català suposés la modernització de la seva pintura, i així va ser. De fet, Antoni Fabrés va tenir com a alumnes els artistes que van acabar renovant l’art del seu país, persones com Diego Rivera, José Clement Orozco, Saturnino Herrán, Rubén Herrera o Patricio Quintero.

Però a Mèxic la seva fama també va rebre un cop fort. Fabrés va topar amb el rebuig sistemàtic d’Antonio Rivas Mercado, director de l’Academia, que no estava d’acord amb el seu sistema pedagògic. “El director no entén Fabrés, que és defensat pels alumnes i pels pares d’aquests”, relata Aitor Quiney, “fins i tot, el 1904 els aprenents fan una exposició on es veuen els canvis produïts i són lloats per la premsa”. En aquell moment, la pintura i els dibuixos de Fabrés s’adscrivia clarament a un naturalisme de denúncia social dins el seu estil acadèmic. Finalment, l’artista va decidir marxar.

Després de Mèxic, Antoni Fabrés se’n va anar a Roma, “on la premsa el va rebre com el millor pintor espanyol del moment”, especifica el comissari. Allà, el català es va dedicar a l’ensenyament privat i al retrat de la classe alta romana i d’arreu, tot i que va continuar pintant temes de càrrega social. El 1915 va pintar un retrat del papa Benet XV, va cedir l’obra al Vaticà i la casa reial italiana es va convertir en client seu. Al voltant del 1917, el matrimoni Fabrés va començar a enyorar la seva terra catalana però, per qüestions econòmiques, no podien tornar.

Antoni Fabrés. ‘Laura’, cap a 1911. Donació de l’artista, 1925. Museu Nacional d’Art de Catalunya

Finalment, el 1924 Antoni Fabrés va vendre’s les seves creacions, també els mobles, i el 1926 va donar gratuïtament a la Junta de Museu de Catalunya gran part de la seva obra, “en reconeixement a la seva ciutat”, diu Quiney. Es tractava d’un total de 224 peces que Folch i Torres va acceptar fins i tot sense veure-les, guiat per la importància del pintor. Amb poc encert, la Junta va decidir dedicar tota una ala del Museu Nacional (la sala de la Reina Regent) a exposar tota la seva obra, fet que va ser molt criticat. “La donació es va entendre malament, i va començar una polèmica sobre per què s’exposava Fabrés i no Nonell, per exemple”. La conseqüència va ser que pocs anys després es van despenjar totes les seves obres i l’autor va quedar arraconat.

Per si això no fos prou, a canvi de la donació, Fabrés havia de rebre una pensió vitalícia que l’havia d’ajudar a sobreviure, però a partir del 1929 l’Ajuntament de Barcelona va deixar de complir amb el pagament. Així, el pintor català “va viure una crisi permanent fins que va morir l’any 1938”, conclou Aitor Quiney en la conferència inaugural de la mostra A. Fabrés que es pot veure fins al 29 de setembre al Museu Nacional, en una nova sala per exposicions temporals situada al primer pis.

L’exposició imita els tallers de l’artista amb quadres disposats un sobre l’altre, un muntatge no habitual que recorda també que “Fabrés va tenir un taller en cada ciutat” i que alguns, com el de Roma, eren de visita obligada per als viatgers. El Museu Nacional recupera, doncs, un artista oblidat que va passar uns últims anys amargs. Com recorda Quiney, “Fabrés era un romàntic, i el va afectar molt el menysteniment de la seva obra per part de la seva terra”. Un menysteniment que ara l’exposició A. Fabrés intenta sanar.