Antoni Bernad. Retratar Catalunya

27.01.2017

L’any 1975, arran de la mort de Franco també se n’anava la repressió a la llibertat artística. S’obria un horitzó per a la creativitat, de manera que Antoni Bernad va pensar que seria un bon moment per immortalitzar, a la manera anglosaxona, les principals figures intel·lectuals catalanes de l’època. El resultat de tots aquests anys de treball es pot viure en primera persona a l’espai de Santa Caterina de Girona, que ha presentat Antoni Bernad. Catalans. Retrats, una exposició de la Fundació Vila Casas.

Dalí fotografiat per Antoni Bernad

L’exposició inclou 32 de les 200 fotografies compreses en l’antologia Catalans. Retrats, una col·lecció excepcional on es concentra la trajectòria d’aquest retratista prolífer i insaciable. Antoni Bernad (Barcelona, 1944) va tractar la naturalitat i l’espontaneïtat tot capturant la bellesa d’uns personatges brutalment carismàtics. Polítics, poetes, científics o comediants, el fotògraf no va fer mai distincions culturals o de disciplina artística. A més, el seu treball ha estat present en prestigioses revistes com Vogue, Elle o Vanity Fair. I darrere de cada fotografia, sempre hi ha una història.

Per exemple, la història de quan Bernad va fotografiar Salvador Dalí al seu estudi del carrer Muntaner. Explica que no va haver de provocar-lo gaire perquè posés. Amb un jove jacent als seus genolls, com si es tractés d’una pietà, el pintor surrealista finalment es va rendir, advertint que els seus genolls no aguantaven més el pes d’aquella postura. Quan anava a fotografiar Josep Pla, assegura que era víctima d’un sentiment ambigu i contradictori, i afegeix que trobava sovint ridícul fer fotos a aquell geni. Era més profitós asseure al seu costat, fumar i escoltar-lo.

Amb Mercè Rodoreda l’anècdota no es pot considerar tan divertida. No contenta amb la sessió que Bernad li dedicà, l’escriptora el va despatxar per després trucar al seu agent i esbroncar-lo: “Volien que cremés els negatius, però primer vaig voler ensenyar-li algun dels resultats a Rodoreda”, explica el fotògraf. Es veu que va quedar fascinada: Bernad va aconseguir copsar la seva bellesa més pura. En una altra ocasió, va ser Bernad el qui es va emprenyar amb Miquel Roca Junyent, quan aquest no va voler utilitzar un retrat on apareixia amb guants de boxa. El fotògraf  afirma que poc després, Roca li va demanar que imprimís un pòster gegant pel seu fill, amb aquella foto, perquè veiés que enrotllat era el seu pare. No ho va fer, com a represàlia. Per contra, algú ocupat com Pasqual Maragall anava per feina, volia acabar ràpidament, les fotos no li importaven, assegura l’artista.

No menys espectacular va ser la trobada amb Joan Miró, que va tancar la seva dona al lavabo de l’hotel on s’hostatjaven perquè aquesta li criticà la corbata que s’havia posat aquell dia. Del jove i glamurós Artur Mas, que ara es podria considerar una de les peces crucials de la política catalana, Bernad assegura que el 1987 era molt tímid. En canvi, Jordi Pujol semblava un actor shakespearià, amb posat existencialista i mirada vigorosa des del majestuós i imponent Palau de la Generalitat.

Antoni Bernad, fotògraf però també il·lustrador, ens apropa als personatges que retrata: intima amb els seus models, creant una sensació atemporalment perfecta gràcies al seu joc de clarobscurs i contrastats. La seva fotografia és sincera i profunda alhora. Pel seu objectiu també han passat noms com Carlos Pazos, Corredor Matheos, El Tricicle, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Josep Guinovart, Joan Ponç, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuan o Xavier Trias o Raimon, entre d’altres.

Ara, Bernad expressa la seva felicitat a l’hora d’inaugurar a la capital gironina: “Em fa il·lusió que la meva obra es pugui veure a Girona. M’encanta aquesta ciutat, és meravellosa”. La mostra romandrà oberta fins al 31 de març de 2017.

Trobareu més informació i obra d’Antoni Bernad en aquest enllaç del fons digital Fotografia a Catalunya.