Antoni Bassas no va pujar al Titanic

Dimecres passat, a les vuit en punt del matí, els oients d’El matí de Catalunya Ràdio vam tenir un déjà vu. En comptes de l’habitual “Bon dia, desperta Catalunya!” es va escoltar un familiar però remot “Bon dia, són les vuit!” pronunciat per un home que, durant 14 anys, saludava els catalans des del mateix programa que ara dirigeix Mònica Terribas. Durant una estona, Antoni Bassas va tornar al mitjà que el va consagrar com a referència periodística de casa nostra després d’agafar el relleu de Josep Cuní l’any 1995: “Si aquest programa era un transatlàntic, jo no volia passar a la història com el capità del Titànic“.

El pròxim dissabte 1 de desembre Antoni Bassas hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i participarà a una xerrada sobre periodisme i ràdio amb Maiol Roger.

Segurament per no fer el ridícul, que és una cosa molt seriosa, Bassas va complir aquest propòsit amb escreix, augmentant l’audiència i fent bon periodisme, i ho va fer de tal manera que, passats els anys, va decidir explicar-ho en un llibre amb un títol inevitable: Bon dia, són les vuit! (Destino), amb el qual ha guanyat l’últim Premi Josep Pla. A banda d’un relat sobre la nostra història recent, el llibre és, en paraules de Genís Sinca, “una declaració d’amor a la ràdio”, dedicat “especialment”, diu Bassas, a tots aquests oients que dimecres al matí vam tenir, per uns moments, la sensació de tornar a l’any 2008.

Quan va sortir de la ràdio, Bassas va baixar Diagonal avall i va anar a presentar el llibre públicament al restaurant Farga In, al capdamunt del Passeig de Gràcia. Talment com si encara estigués en un programa de ràdio, la seva intervenció va anar precedida d’una simpàtica i dubtosament escaient música de boleros no premeditada, que els treballadors del restaurant van treure amb cortesia i diligència quan l’actual periodista del diari Ara va començar a parlar. Com si formés part del guió.

Què se suposa que has de fer quan acabes un programa?, es va preguntar quan va deixar la direcció d’El matí. Fer memòria, explicar-ho… la resposta més temptadora és comprensible: escriure un llibre. Però no ho va fer immediatament després. En comptes d’això, va fer les maletes i es va instal·lar a Washington, on seria el corresponsal de TV3 als EUA durant quatre anys. Bassas havia tancat una etapa a la ràdio i reconeix que va marxar a l’altra banda de l’Atlàntic “físicament i mentalment”, perquè “veia que tocava un canvi” i que no podia redactar el llibre en calent. Mentre Barack Obama guanyava les eleccions, la idea anava madurant amb la necessària perspectiva del la distància i el temps.

Escrivint la història del país

“Quan vaig tornar, em vaig començar a sentir en deute amb la gent que recordava el programa”, que li explicaven que tal dia havien anat als estudis de Catalunya Ràdio, que recordaven la seva última emissió o que li confessaven com havia canviat la seva relació amb la ràdio. Bassas va recuperar anotacions, carpetes, àudios… i aleshores sí, es va convèncer que tot allò “valia la pena explicar-ho”. Ho va fer “com un acte d’agraïment” en consonància amb el seu interès per “servir els oients”, com una reivindicació de l’ofici i com una manera de recordar tots els que van passar pel seu estudi, des de Carles Capdevila fins a Paco Candel passant per Raimon Panikkar, Emili Teixidor, Francesc Sanuy i tantes i tantes personalitats de terra endins i de terra enllà com Woody Allen o el Dalai Lama.

No hi ha dubte que, al marge d’aquesta voluntat, Bon dia, són les vuit! té una transcendència sociopolítica de consideració si tenim en compte que el seu autor és un periodista que va viure els esdeveniments des de la primera línia. Com a testimoni i com a narrador amb la seva consegüent projecció pública. No tant la seva com la del seu missatge. En efecte, tot ordenant els episodis que va viure o explicar per antena i les persones a qui va entrevistar, Bassas es va adonar que estava “escrivint la història del país”. Bon dia, són les vuit!, per tant, també és un llibre de la memòria col·lectiva de Catalunya. Perquè ens quedem amb el record de les coses. Perquè s’han de recordar per entendre com hem arribat al 2018. Per això “va ser un encert esperar” i centrar-se en parlar, més que no pas del comiat del programa, del procés (el seu, no el català).

El control del relat periodístic

Tot i que “el periodisme sempre es fa amb presses, aquest llibre serveix per explicar com es van fer les coses i com s’haurien pogut fer, és a dir, per reflexionar”. En aquest aspecte hi té molt a veure la política, o millor dit, les relacions entre el periodisme i la política. Algú deia que els periodistes i els polítics se n’avanen junts de putes al·ludint a una conxorxa tàcita, a una representació estudiada. Bassas, òbviament, no parla de bagasses, però sí que comparteix la segona idea: “Els polítics i els periodistes som com actors que sortim a l’escenari per representar una obra”. Amb un matís importat: “No tenim els mateixos directors”. Una altra cosa que té clara és que “quan la realitat no els agrada, els polítics acostumen a matar el missatger“. Tan fàcil.

I resulta que bona part de les coses que passen, passen en funció del que diu el missatger, ço és, del relat periodístic. Sobre la lluita pel control del relat als mitjans, Bassas creu que actualment “s’han trencat alguns dics de contenció, d’educació i de respecte” perquè “tot és més directe i més immediat”. Els mitjans, a més, “creen sentit de comunitat, i si els disminueixes (en referència al 155) repercuteix en la societat de tal manera que es poden acabar veient com a residuals”. És una alarma intervencionista que sona constantment.

Per últim, l’exdirector d’El matí recorda que “el fet que determinats mitjans siguin hegemònics en un territori (com Catalunya Ràdio) fa que certs missatges sigui hegemònics”, i es pregunta per què. La resposta és molt clara, “perquè hi ha una realitat preexistent que és Catalunya”. El periodisme en aquesta petita nació sense estat és tan senzill com això: “explicar en català el món als catalans“. Posar-s’hi i no sucumbir al pes del Titanic ja és una altra cosa.