Antoni Arissa. L’ombra i el fotògraf

19.11.2014

El CCCB, sempre atent al món de la fotografia, ens presenta una exposició antològica d’Antoni Arissa, un fotògraf barcelonès pràcticament desconegut fins ara però amb una obra d’una qualitat extraordinària, descobert gràcies a la Fundación Telefónica i el I.E.F.C.

El petó (1930) Toni Arissa.

El petó (1930), Toni Arissa.

Aquest darrer mes de juliol vaig veure a Madrid, a l’edició d’enguany de PhotoEspaña, una exposició que em va descobrir una fotògraf català de qui no havia sentit mai a parlar i que em va deixar bocabadat. Es tractava d’Antoni Arissa (Barcelona 1900-1980) un fotògraf que es va dedicar a la fotografia escassament vint anys, que té una producció limitada i que un cop acabada la guerra civil no va tornar a agafar la càmera.

Qui és doncs aquest Arissa i com se l’ha redescobert? Antoni Arissa va néixer al barri de Sant Andreu a Barcelona. Fill d’una família d’impressors que li van fer va aprendre un ofici que mai no abandonaria. Va ser un fotògraf autodidacta que, de fet, no va dedicar-se mai professionalment a la fotografia en els camps tradicionals del fotoperiodisme, el retrat comercial o la publicitat. La seva era una vocació amateur i artística que el va portar a fundar el 1922 l’Agrupació Fotogràfica Saint-Victor a Sant Andreu, un any abans que es constituís l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (A.F.C.) Inicialment el treball d’Arissa s’inscriu clarament en el corrent pictorialista, tan potent en aquella època. Aquest corrent, com és sabut, volia apartar-se del documentalisme i la fotografia professional realitzada amb molta perfecció gràcies als moderns equips fotogràfics, treballava en espais oberts, sobre temes costumistes i personatges idealitzats. I ho feia amb una tècnica i materials que permetessin recuperar l’estètica propera a la de pintura figurativa. És el període que a grans trets va del 1922 al 1930. A partir d’aquí, Arissa va canviant progressivament la seva mirada i acompanyat de dos amics i col·legues, Narcís Ricard i sobretot Emili Godes, evoluciona cap a les corrents més modernes de la fotografia d’inspiració europea.

Sense Títol 2b 1930-1936

Sense Títol 2b 1930-1936

Canvien els temes i apareixen nous espais més quotidians, més familiars, en els quals els objectes adquireixen més protagonisme que els paisatges i els temes bucòlics. És el període en què l’obra d’Arissa adquireix una especial rellevància. A partir d’aquests moments els treballs s’inscriuen en el que s’ha anomenat la Nova visió europea, segons els postulats definits a l’entorn de l’escola alemanya de la Bauhaus. I arriba la guerra civil i s’acaba bruscament l’activitat fotogràfica de l’autor. Per què?, ens preguntem. Valentí Vallhonrat, un del comissaris de l’exposició i estudiós de l’obra d’Arissa en dóna algunes claus quan explica que la postguerra va suposar un cop molt fort per la fotografia, com per tants altres aspectes de la vida social i cultural d’aquells anys. Desapareixen companys, morts o exiliats, desapareixen revistes o galeries on exposar els treballs, hi ha una manca de materials i equips de treball, etc. Tot plegat fa que Arissa es reclogui en el món de la seva professió de tipògraf per tirar endavant la seva família, i la seva obra desaparegui totalment de l’esfera pública.

Aquesta és la trajectòria de l’autor i la seva tardana recuperació la devem sobretot a la meritòria tasca de la Fundació Telefònica que a, partir de la valorització dels  arxius fotogràfics de la pròpia companyia, va començar, fa deu anys, a interessar-se pel patrimoni històric de la fotografia a Espanya. D’aquí les exposicions que ha dedicat aquests darrers anys a figures com L.R.Marin, J.Brangulí o V. Vietiez i ara a Antoni Arissa. També han col·laborat en aquesta exposició el fons de la seva obra que han aportat l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i la família Arissa.

L’exposició que comentem és una mostra prou àmplia composada per 161 fotografies (135 còpies de nou tiratge a partir dels negatius localitzats i 26 fotografies “vintage” que en el cas d’aquest autor són escassíssimes). S’ha d’assenyalar que la reproducció, que  ha anat a  càrrec del laboratori dels mateixos comissaris, és excel·lent i  permet una visió de les imatges molt semblant a la que podien tenir els originals en el seu temps.

L’exposició s’estructura en tres blocs. El primer corresponent a la ja esmentada etapa pictorialista, on podem veure un seguit d’escenes rurals d’entorns pròxims a Sant Andreu amb pagesos, pastors, treballadors del camp com a protagonistes.

El segon bloc ens presenta les imatges de la ja esmentada transició, on comencen a canviar els punts d’interès. Apareixen moltes fotografies de les seves filles en espais interiors i familiars. El tractament de la llum adquireix ja una importància cabdal i es comença a apreciar la mà d’un mestre.

Sense Títol 1930-1936.

Sense Títol 1930-1936.

En el tercer bloc assistim a la confirmació de la línia de la Nova Visió i els objectes quotidians adquireixen un pes definitiu. Les formes geomètriques, els espais urbans i les línies diagonals prenen el relleu. Les coses petites, amb un tractament exquisit de les llums i sobretot de les ombres, es converteixen en representacions més conceptuals de la realitat. El tractament de les ombres, una constant gairebé obsessiva en la plàstica d’Arissa, fa sospitar que de petit l’autor devia haver jugat amb ombres xinesques.

En conjunt, l’exposició ens permet descobrir la magnífica obra d’un fotògraf fins ara desconegut i alhora constitueix un exercici que ens ajuda a comprendre perfectament la transició experimentada en pocs anys entre els diferents corrents que varen inspirar la fotografia durant la primera meitat del segle XX.

Trobareu més informació i obra d’Antoni Arissa en aquest enllaç del fons digital Fotografia a Catalunya.