Anton Txékhov cada deu anys

10.04.2019

El Centro Dramático Nacional torna a la Sala Gran del TNC. Ara és el torn del clàssic de Txékhov, El jardín de los cerezos, que en la traducció catalana de Joan Oliver coneixem com L’hort dels cirerers. Es tracta de la darrera obra que va escriure el dramaturg rus, el retrat del final d’una època i d’una aristocràcia incapaç de sobreviure al segle XX. Les darreres ocasions que vam tenir, a casa nostra, de veure aquest text, van ser el muntatge que en va fer Lluís Pasqual al Lliure de Gràcia, el 2000, i la posada en escena de Julio Manrique (amb l’adaptació de David Mamet), al Teatre Romea, l’any 2010. El clàssic rus, ja ho veieu, cada deu anys.

El muntatge del CDN ‘El jardín de los cerezos’ es podrà veure al TNC. © marcosGpunto

Ernesto Caballero torna a visitar el TNC, pocs dies després de l’anunci de qui serà el seu successor al capdavant del CDN, el dramaturg i director Alfredo Sanzol. Caballero ens visita amb un dels clàssics universals del segle XX, protagonitzat per un gran repartiment que encapçala Carmen Machi. Cal recordar que Txékhov va escriure una “comèdia”, com ell mateix es va encarregar d’escriure al subtítol, però que al mateix temps L’hort dels cirerers és una mena de compendi de tota la seva obra, amb elements tràgics, còmics i patètics. “La protagonista és la vida”, afirma el director. Caballero ha volgut evitar la melancolia i el decadentisme que sempre s’atribueixen a les obres de Txékhov (ja des de temps de Stanislavski) i presenta un muntatge desacomplexadament àgil i alegre. El declivi d’una classe social en vies d’extinció –l’aristocràcia russa que es passa el dia reposant, filosofant i bevent vodka– té lloc al mateix temps que una nova classe, la burgesia, puja amb força, amb ganes de menjar-se Rússia i el món sencer. L’hort dels cirerers com a símbol d’un món que desapareix.

L’equip artístic d’aquest muntatge està format per actors de Madrid, majoritàriament, però també catalans, com Miranda Gas i Secun de la Rosa (nascut a La Guineueta, tot i que ha passat gran part de la seva vida a la capital de l’estat), el gallec Tamar Novas, l’argentí Nelson Dante o la colombiana Karina Garantivá. Precisament, a la presentació de l’espectacle Ernesto Caballero explicava que ha volgut mantenir els accents de tots els intèrprets, per evitar aquesta mena d’uniformitat “de castellà de Valladolid” que se sol veure al teatre i al cinema espanyol. Carmen Machi no tornava a treballar al TNC des del 2010, quan va venir amb el muntatge de Gerardo Vera de Platonov, precisament el primer text teatral que va escriure Anton Txéhkov. “Com es fa aquesta obra? Si aquí no passa res! Com a la vida mateixa”, reflexiona l’actriu, que afegeix “Algú que pateix no es passa tot el dia plorant”. A El jardín de los cerezos es juga a dissimular, a tapar la tristesa amb la frivolitat i l’alegria, i Machi defensa que els espectacles s’haurien de veure quinze dies després de la seva estrena oficial, que és quan comencen a fluir de veritat.  Miranda Gas també coincideix en afirmar que el muntatge arriba en el seu millor moment, després de la seva estrena al CDN, el mes de febrer passat, i de girar per Espanya.

El muntatge de Caballero vol ser essencial, poètic i simbòlic, i per a tal efecte compta amb l’escenografia de Paco Azorín: una gran tarima de fusta on s’aixeca la casa de la família, una autèntica casa de nines on juguen els seus habitants, incapaços de créixer i mirar cap al futur. La il·luminació de Ion Anibal, l’espai sonor de Luis Miguel Cobo i el vestuari de Juan Sebastián Domínguez es mouen entre el rigor històric i l’actualitat. Nelson Dante, que interpreta a Lopahim, assegura que aquest text és un clàssic perquè sembla que va ser escrit ahir mateix, i que seguirà sent vigent d’aquí a dos-cents anys. De moment, podrem veure aquest muntatge del CDN a la Sala Gran del TNC, fins al 21 d’abril.