Som les paraules gastades dels nens que vam ser

20.12.2017

És possible viure en un present absolut? Que no viuen els nens i nenes immersos en una permanent contingència, abocats al dia a dia? “El nen mira sense passat i amb tot el present”, escriu Josep Lluís Badal, compilador de l’Antologia literària per tornar a la infantesa (Catedral Books). Viu en present absolut.

De la mà d’una vintena d’autors clàssics de la talla de Txèkhov, Plath, Dahl, AleksiévitxLispectorRodoreda o Platónov, entre d’altres, i a través de la mirada infantil, plena de vida, j.l.badal (que signa amb minúscules) ens evoca en aquest temps inexorablement present. El temps de la infantesa.

La infància és, emprant les paraules de Badal, “un gest de la vida en un present absolut”. De nens, vivim immersos en el present, ens fonem amb la vida: som part del món. Som, sense necessitat de dir-nos.

“Som les paraules gastades dels nens que vam ser”, escriu Badal en el pròleg de l’antologia. En nosaltres encara perviuen les paraules mudes d’aquest remot present absolut que la memòria, des de la talaia de l’adult en què ens hem convertit, s’ha encarregat de trenar, tot filant i desfilant records, viscuts o imaginats. Que no som d’alguna manera fruit de la nostra pròpia ficcionalització? Qui no té un record idealitzat de la seva infantesa? No és la memòria, en el seu anhel de retorn a la vida, una mica mentidera, talment com ho és la literatura? En escriure, creem, inventem, imaginem; en recordar, també.

Escriure sobre la infantesa no deixa de ser un doble retorn: “és aferrar-nos a l’única possibilitat de recuperar-la”. En transformar els nostres records confusos i plens de vida, en històries, tornem a reviure’ls. I, en llegir-los, també. Des de l’espiera dels records d’altri, viscuts o imaginats, tornem a ser infants, els que un dia vam ser o hauriem volgut ser.

Etimològicament, tal com ens recorda Badal, infància té a veure amb el privatiu de parla (in-fans, aquell que no parla). És l’infant aquell qui no parla o que potser aquell a qui no s’escolta? La seva paraula no ho és del tot, no ho és encara. És una paraula sense malícia ni pèls a la llengua, encara inocent (o no): una paraula que neix a cada instant. Sense passat ni futur. Els nens i nenes són la baula més feble i habiten el món amb tota la seva corporalitat i contingència, allunyats del que vindrà. Abocats a les primeres vegades, pels infants, cada vivència, cada gest és una mena d’epifania.

Si bé els infants viuen abocats en aquest present immutable, la infantesa porta implícit sempre un mirar enrere. Un mirar enrere no sense un deix de nostàlgia i melanconia. I potser, també, un polsim d’idealització? En posar paraula a aquest present continu que és la infància, embolcallats de records i sentiments, ens convertim en l’epitafi dels nens i nenes que un dia vam ser, com diria Txékhov.

Som alguna cosa més que les paraules gastades del que un dia vam ser?