Albert Martí Palau: les cares d’un únic poliedre

Albert Martí Palau, director de Palau Antiguitats, ens avança algunes idees de la xerrada que impartirà el dia 19 de gener a l’Ateneu Barcelonès. Descobrim la feina gairebé màgica de trobar, estudiar, exposar i deixar en bones mans objectes d’art.

Barbara Marchi: Palau Antiguitats és un espai singular: a la planta que dóna el carrer es presenta com un antiquari tradicional, on s’hi pot trobar des d’un relleu gòtic o una ceràmica del segle XIX fins als objectes més curiosos. Però, si es puja amb l’ascensor, es descobreixen diferents nivells: al primer, un gabinet gairebé secret on podem estudiar i admirar gravats i on es custodien les primícies pels clients de confiança, i, un pis més amunt, una sala d’exposició amb propostes d’investigacions serioses i alhora amenes. Com es combinen tots aquests elements?

Albert Martí Palau: Entre tots aquests components existeix una coherència que deriva del fet que Palau Antiguitats és un reflex de la meva personalitat: sóc acadèmic i curós al moment d’estudiar i descriure les peces i, alhora, tinc l’ànima del brocanter que recull tot el que l’atreu. Pot haver-hi una peça gòtica que no em transmeti i , en canvi, l’altre dia no em vaig poder estar de comprar unes figuretes de paper maché de l’Ocaña. Tot pot conviure. M’agrada barrejar objectes amb el denominador comú que em diverteixen. Afortunadament diverteixen també artistes i clients que a Palau Antiguitats troben un lloc on s’identifiquen. Tinc un esperit duchampià, individuo objecte trouve, en la línia dels poemes visuals, amb un punt brossià i aquest divertimento en el món de l’antiguitat és el que em motiva. Un nen petit entendria molt bé aquesta professió que consisteix a trobar sempre aquell tresor amagat que tant buscaves.

B.M.: Quin paper ha tingut en aquest projecte la teva formació com a historiador de l’art i el teu recorregut com a investigador?

A.M.P.: Hi ha influït totalment. Sense el meu recorregut com a historiador, Palau Antiguitats seria completament diferent: no hi hauria un gabinet de gravat ni gaudiria d’una relació de confiança amb les institucions del sector. Tampoc tindria la inquietud d’investigar l’interès històric i artístic de les peces. Sota aquest punt de vista, el meu perfil d’historiador em diferencia de molts altres antiquaris. La botiga es fonamenta en l’estudi i la investigació que comparteixo amb el meu col·laborador, Santi Mercader, que és doctor en història de l’art.

B.M.: Palau Antiguitats és especialitzat en arts gràfiques i en gravat. Per què aquesta tria?

A.M.P.: En primer lloc, deriva d’un rebuig envers la tradició de l’antiquari de pintures i escultures monumentals que menysprea tant el dibuix i el gravat com els objectes populars. Aquestes arts només aparentment pobres són l’essència de Palau Antiguitats. A més, el gravat permet col·leccionar els grans noms de la història de l’art a uns preus raonables i gaudir d’un Dürer, un Rembrandt o un Picasso, un fet impensable en el cas de la pintura. Aquests i molts altres artistes han posat tota la seva sensibilitat en el gravat donant vida a una estètica específica.

B.M.: Penses que el gravat té una força peculiar per explicar segons quina realitat?

A.M.P.: El gravat ha estat per segles el sistema de difusió del coneixement, a tots els nivells, polític, religiós, etcètera i les classes dirigents l’han utilitzat i censurat. Per aquesta raó, reflecteix la societat i el seu temps d’una manera més clara que altres formes d’art. Fins al segle XIX, l’analfabetisme reduïa la comunicació a l’oralitat i a la imatge i el gravat va jugar una importància cabdal. Per exemple, la ciència –des de la botànica, fins a la mecànica o la veterinària– ha evolucionat també gràcies a la contribució del gravat.

B.M.: A Palau Antiguitats també hi trobem exposicions de recerca, especialment centrades en el gravat. És tracta d’una aposta poc habitual entre els antiquaris.

A.M.P.: És així. Des de fa deu anys he creat una sala d’exposició especialitzada en arts gràfiques i que s’ocupa del gravat des del segle XV fins al XX. Existeixen altres galeries com ara Artur Ramon o Francesc Mestres que, de manera puntual, dediquen exposicions al gravat. A Palau Antiguitats es fa de manera constant.

B.M.: En les exposicions es nota la voluntat d’explicar històries i, a través de la interacció d’objectes, gravats i dibuixos, construir un discurs.

A.M.P.: Aquesta voluntat prové de la meva deformació d’historiador de l’art. No sóc un acumulador de peces sinó que defineixo una història que les uneixi. Fins i tot les exposicions són monogràfiques, pretenen explicar algun aspecte inèdit de l’artista. Així va ser en el cas de Martí Alsina, del qual vam desvelar uns dibuixos pornogràfics; de Rigalt, de qual hem exposat unes peces romàntiques que el posaven al nivell d’un Friedrich –com posa en evidència la resposta del Prado i el Museu Nacional d’Art de Catalunya que han comprat un bon nombre de peces– o encara de Joaquim Torres-García, de qui he presentat obres inèdites. Per tal de reforçar la soliditat del discurs, confiem en col·laboradors que són els majors experts de cada tema, sovint investigadors joves, als quals s’afegeixen noms com els de Francesc Fontbona, Rosa M. Vives, Bonaventura Bassegoda…

B.M.: Fer exposicions d’aquest tipus, amb inversions significatives difícilment recuperables, compensa? Es valora l’aposta que fas?

A.M.P.: Absolutament. És l’element caracteritzant que té Palau Antiguitats, que no funciona exclusivament gràcies a les peces d’antiquari ni gràcies a les exposicions, ni gràcies a les fires, sinó que viu d’una aconseguida sinergia entre aquests components.

Més informació al blog de la secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès i al web de Palau Antiguitats.