La Victòria d’Anna Moliner a ‘Barcelona’

14.10.2013

Barcelona, de Pere Riera, l’espectacle que va tancar la temporada passada al TNC amb totes les entrades exhaurides, torna als escenaris de la mà de Focus, que la reestrena al Teatre Goya Codorniu el 17 d’octubre. Abans i després de fer temporada a Barcelona, l’obra rodarà per tot Catalunya. Anna Moliner ens confia  en un dietari com vana anar els assaigs abans de l’estrena del TNC.

Anna Moliner | Foto Alba Lajarín

Barcelona ha estat i és un projecte molt especial. Perquè hi crec profundament, perquè parla dels nostres avis i de nosaltres des de nosaltres, perquè el meu personatge, la Victòria, és un regal, perquè estic envoltada d’un equip amb un talent extraordinari, i sobretot perquè aquest equip està fet de persones meravelloses que s’estimen la vida i el teatre. Gràcies a tots. I moltes gràcies, Pere.

23-02-13. PRIMERA TROBADA

Fa més d’un any que espero amb delit que arribi aquest dia. Tot va començar tres anys enrere amb l’obra Lluny de Nuuk, del Pere Riera. També hi eren la Míriam Iscla i el Jordi Banacolocha i tot l’equip artístic que ara repeteix a Barcelona. Va ser una experiència molt bonica i ens vam entendre tan bé que sabíem que ens tornaríem a trobar. Fa un any i mig jo iniciava la meva tercera temporada a la companyia T6. Havia estrenat ja sis espectacles seguits, un autèntic màster per a una actriu jove com jo. Sempre n’estaré agraïda. Però l’any passat alguna cosa dintre meu em deia que aquell cicle s’estava acabant i que necessitava un canvi. Poc temps després, el Pere em va parlar del projecte. Encara no tenia l’obra escrita, però vaig dir que sí sense dubtar-ho.

Ens reunim per primera vegada, doncs, i el Pere ens dóna la benvingua comentant alguns punts de la història que vol explicar: “Fa quaranta hores que ens bombardegen, els personatges viuen en un estat d’alerta constant. Estem parlant de gent amb ganes de viure destrossats per una guerra”.

I som-hi, fem una primera lectura. Ara recordo que ja en aquell moment ens va emocionar l’escena final de les dues protagonistes.

Tinc força notes d’aquests primers dies. Són sobretot apunts i reflexions sobre comentaris del Pere parlant de l’obra i els personatges. Pel que fa al meu personatge, la Victòria, el Pere em dóna una definició amb la qual de seguida m’identifico: “la Victòria té un aire a la Nina de La Gavina. Plena de somnis que se li acaben trencant. Viu en una permanent contradicció que la fa trontollar entre l’obediència a la mare i l’admiració per la tieta artista”. Dues dones, dues vides: quedar-se o marxar. Fer créixer la Victòria de nena a dona durant la funció era i és el meu repte de cada dia.

El Pere també ens diu: “Barcelona és una obra sobre l’amistat. Tots els personatges, però sobretot les dues protagonistes, defensen una manera d’estar al món. La Núria lluita i dóna la vida per l’amor als seus. L’Elena dóna la vida per una vocació, per la llibertat. Si no, quin sentit té tot plegat”?

 

Anna Moliner i Joan Carreras en un assaig al TNC | Foto Davd Ruano/TNC

 

PREPARACIÓ ABANS DELS ASSAJOS

A causa de les retallades imposades tenim una setmana menys d’assajos. Decidim, per tant, organitzar una sèrie de trobades voluntàries abans de començar per anar-nos coneixent i analitzar el text.

Alhora, el Pere ens proposa dues activitats per anar-nos empeltant del context històric. La primera té lloc al Memorial Democràtic. Hi veiem documentals dels bombardejos i vídeos amb entrevistes dels seus testimonis. D’aquests últims el Pere n’ha seleccionat vuit que equivalen als nostres personatges a l’obra. A mi em correspon la Narcisa Toldrà, de vuitanta-set anys, filla del cèlebre músic. Ella tenia dotze anys durant la guerra i explica, amb una gran senzillesa i sensibilitat, com a casa seva, a pesar de tot, sempre hi havia artistes i passaven coses agradables, sempre hi havia música i ball. Va ser molt emotiu.

La segona suggerència del Pere és anar a visitar l’exposició que el CCCB organitza sobre el Paral·lel als anys vint i trenta. Quin descobriment! I quina Barcelona… No em podia creure que a la nostra ciutat haguessin existit tants teatres i tantes varietats artístiques. Em vaig sentir orgullosa de tenir aquestes arrels, però al mateix temps molt trista per tot el que hem perdut.

Personalment, també em vaig documentar amb la novel·la del Lluís Llach Memòria duns ulls pintats. Me la va regalar l’Ota Vallès, l’ajudant de direcció. Als meus apunts apareix un fragment que em sembla preciós i molt significatiu: “És sovint en els cataclismes de la humanitat, quan la foscor i el desori intimiden el món, que sorgeix la llum solitària però agosarada de les persones”.

 

18 DE MARÇ. PRIMER DIA D’ASSAJOS

Arribo nerviosa i justa de temps. Vull saludar tranquil·lament tothom, però no puc. Hi ha una quantitat impressionant de periodistes esperant per fer la crònica de la primera lectura. Els meus companys ja estan gairebé tots preparats i m’assec amb ells, corrents. Tinc una sensació d’irrealitat estranya. Respiro fons.

A la segona part de l’assaig, però, els nervis s’incrementen. El Pere ens diu que comencem a aixecar les primeres escenes. Recordo perfectament el meu estat de pànic. Per sort, de seguida veig que no sóc l’única que em sento perduda. Havíem de rompre el glaç i tirar-nos a la piscina. I així ho vam fer!

 

Pepa López i Anna Moliner a 'Barcelona' | Foto David Ruano/TNC

 

26 DE MARÇ. PRIMERA SETMANA – ES CREA LA FAMÍLIA VILA

Amb només una setmana ja hem passat pel primer acte. Sembla que fa més temps que treballem junts. Aquests primers dies, però, ja ens evidencien el gran repte: trobar el nervi, el pànic, el ritme, la tensió i l’excitació que experimenten aquests personatges dins una situació tan extrema i brutal. El Pere insisteix: “No podem veure una casa normal, hem de veure unes persones que s’estimen molt i que decideixen estar junts en un context en què els pot caure una bomba a sobre en qualsevol moment”.

Paral·lelament als assajos d’escena amb el Pere i l’Ota, fem coreografies amb l’Aixa Guerra. Comencem amb el cuplet dels Focs Artificials. Després vindrà el fox i el Ram pam pam. Feia temps que no ballava i em venia tant de gust! A més, amb l’Aixa treballem molt bé perquè ens ajuda que tots els moviments surtin de nosaltres, sense forçar res. Bé, només vaig tenir un petit problema amb el tema de les voltes. Quins marejos vaig patir al principi! Però finalment vaig perdre la por i em vaig acabar acostumant. La Míriam Iscla i l’Emma Vilarasau són les que més feina van tenir per muntar el tango. Amb el calendari d’assajos tan atapeït es van veure obligades a quedar cada dia una estona abans per treballar-lo.

Al mateix temps, jo començo a assajar amb l’Óscar Roig per treballar els Focs Artificials i la preciosa cançó de Victòria, composada per ell i amb lletra del Pere. De fet, un dels records inesborrables que tinc dels assajos és el primer dia que la vaig interpretar davant de tots els companys. Quan vaig acabar tots estàvem plorant de mala manera.

 

9 D’ABRIL. TERCERA SETMANA – ATAQUEM EL TERCER ACTE

Acabem de fer un passi d’aquest últim acte i el Pere ens passa notes. Ens comenta que és molt important que el fox el fem per nosaltres, no pel públic. Aquest ens ha de mirar pel forat del pany per descobrir uns personatges que, esgotats, decideixen plantar cara a la terrible situació de fora cel·lebrant la festa dels seus somnis a dins. Un cop més, el nostre objectiu és aconseguir aquest estat d’ànim joiós sense perdre la tensió.

Arribats a aquest punt ja hem passat de puntetes per tota l’obra, fet que ens ha anat molt bé per situar-nos i entendre el nostre viatge, i especialment al Pere per valorar tot el conjunt i considerar si cal modificar alguna cosa. I dit i fet. Decideix passar les tisores a alguns fragments del primer i del segon acte.

En aquest moment només ens queda un mes d’assajos i cal començar a aprofundir en els personatges i les seves relacions. Arribarem a temps?

 

Assaig de 'Barcelona' de Pere Riera al TNC | Foto David Ruano/TNC

 

 

18 D’ABRIL.  PRIMER PASSI SENCER. “BARCELONA ÉS EL QUE PASSA, NO EL QUE ES DIU”

Acabem el passi una mica desanimats i plens de dubtes i pors. Des del primer dia el Pere tenia clar que havíem de veure uns personatges als quals constantment els estan passant coses. Però el text sovint li va en contra. Parla d’una situació només aparentment quotidiana. Això és el més difícil d’aconseguir i no podem baixar la guàrdia! Som vuit peces que hem d’estar interconnectades des del primer moment. Si una peça trontolla, l’altra també. Trobar aquest equilibri és una feina molt delicada, el nostre veritable repte. A més, tots estem buscant encara el nostre personatge. En el meu cas, he anat investigant en els moments de bogeria i evasió de la Victòria a través de la música. Però el Pere em comenta que ara cal rebaixar-los, fer-la més continguda i terrenal. Més dona. He de confiar que ja hi és, només tornar-la a connectar a la realitat.

De tota manera, el Sergi Belbel acaba de veure el passi i ens anima. Només cal que ens ho creiem!

 

23 D’ABRIL. ATERREM A LA SALA GRAN

La magnífica casa dels Vila dissenyada pel Sebastià Brosa de seguida ens dóna el caliu que necessitem.

Acabem el primer passi a l’espai real amb molt bona sensació. Però encara queden moltes coses per resoldre: vestuari, so, llums, pentinats, etc. Sempre m’ha fascinat aquest moment del procés en què ja falta poc per l’estrena i tothom volta per la platea buida i fosca, traginant les seves pròpies cabòries. M’agrada asseure’m a una butaca, mirar l’escenari i pensar: d’aquí a poc temps, on ara estic asseguda, hi haurà públic. Aquest procés de creació únic que hem compartit s’acabarà i en començarà un altre cada dia de funció.

 

27 D’ABRIL. NOMÉS FALTA UNA SETMANA PER L’ESTRENA – LA “HOLLY SPINE”

Així és com un dia l’Òscar Roig va batejar La Santa Espina. I s’ho havia guanyat! Crec que ha estat l’escena més costosa amb diferència. La vam provar de moltes maneres. Primer el Jordi donava cops al piano, jo començava a cantar i la resta s’hi anava afegint progressivament. Després vam treure els cops de piano i començava a cantar jo sola. Però era molt complicat entrar un to a capella, que a més anés bé a tothom. I el mateix passava amb el tempo.

La setmana que ve estrenem i estic realment preocupada. Estem a punt de començar un passi i no hem trobat cap solució. Tots som al nostre lloc amb el teló abaixat. I de sobte el Pere ens diu des de platea: “Avui quan arribi el moment de La Santa Espina no penseu en el to, ni en cantar. Oblideu tot el que hem dit fins ara! Només cal que visqueu la situació: teniu por i ràbia i planteu cara a les bombes. Deixeu-vos portar”.

Acabem el passi i tot ha fluit com mai. Recordo que aquell dia em vaig dir a mi mateixa: ara ja està, la feina ja està feta. Només cal gaudir i créixer amb el públic.

 

Anna Moliner i Míriam Iscla a 'Barcelona' | Foto David Ruano/TNC

 

 

4 DE MAIG. QUE M’AGABI FALLANT, COLLONS!

Durant un dels últims passis el Jordi Banacolocha ens va regalar una gran befa. En comptes de dir: “si m’ha de caure una biga al cap, que m’agafi ballant, collons!”, va dir: “si m’ha de caure una biga al cap, que m’agabi fallant, collons!”. Vam riure molt i automàticament es va convertir en el nostre “crit de guerra” per dir tots junts abans de començar la funció.

Fins ara només han vingut quatre amics de confiança. Arran dels seus comentaris el Pere ha escurçat el text de l’inici del tercer acte. I de cop avui tenim tres-centes persones! Estem nerviosos, però amb moltes ganes. Tan bon punt vam començar, vam percebre, agradablement sorpresos, com de seguida ens acompanyen en tot moment. Però el més emocionant ve amb el final. El públic no para d’aplaudir i quan sortim a saludar es posa dempeus. I el mateix succeeix a les prèvies i a l’estrena amb el teatre ple.

 

EPÍLEG

Avui ja fa tres setmanes que fem funcions i seguim creixent i descobrint coses noves cada dia. Us donem les gràcies a tots per venir, per emocionar-vos amb nosaltres i per fer possible que, malgrat les dificultats que estem patint, la màgia del teatre segueixi viva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies per compartir aquesta experiència tan meravellosa .Em sento molt feliç per en Pere i per tots vosaltres.El fruit d’aquesta comunió és ben palès .Gràcies també perquè heu fet un cant a l’amistat i a la vida i un merescut homenatge a moltes persones anonimes que lluitaren i que lluiten dia a dia per fer un m’on millor
    Petons,Ana,sóc l’Elena de La Portella i va ser un plaer conèixe’t.

  2. Ahir vaig veure l’obra a Tarragona i encara estic commocionada. Feia temps que no veia TEATRE en majúscules i us felicito i agraeïxo les tres hores que em vau deixar sense respiració. El teu dietari de tot el procés em fa molta enveja perquè jo faig teatre amateur i, ni de lluny, podem gaudir de totes les experiències que ens expliques. Trepitgem l’escenari i l’atrezzo el dia de l’estrena i, amb una mica de sort, fem l’obra 3 o 4 vegades, i tot i això sóm feliços mentre dura. Tu ets molt bona i tens un gran futur, enhorabona.