Anna Manso i l’amor que punxa

7.12.2017

Anna Manso publica Cor de cactus i altres formes d’estimar (Cruïlla) en català i castellà. Una novel·la juvenil que relata la història de la Lara, una jove punxa-discs, i els seus amics. Manso va ser aquest cap de setmana al Mercat del Llibre de Nadal a l’antiga fàbrica Estrella Damm juntament amb David Nel·lo i Carla Mallol la va entrevistar.

Ana Manso | Foto: Juanfran Martínez

Carla Mallol: Per què Cor de cactus?

Anna Manso: Una picada d’ullet a la protagonista, la Lara. Ella punxa, és punxa-discos: “la noia cactus”.

CM: I l’amor també punxa, a vegades… 

AM: Exacte, l’amor punxa. I la Lara moltes vegades també punxa, segons què li diuen.

CM: Encetes el llibre amb un pacte de lectura, un pacte explícit que deixa al descobert l’entremat ficcional: “el més probable és que et preguntis qui coi soc jo per parlar-te com et parlo. Molt fàcil, soc l’escriptora”. 

Anna Manso: He volgut que el narrador fos una tercera persona activa, que opina i no s’amaga i alhora és còmplice de la narració. Una narradora que es presentaria com a tal: “ei, escolta, soc l’escriptora i seré jo qui remeni les cireres”. El punt de vista i el to són una mica el de tieta enrotllada. M’agrada plantejar-me cada història d’una manera diferent. No només per la temàtica sinó també per l’estil d’escriptura. I també, doncs, la manera com entro a la història.

CM: Des d’un bon començament deixes clar que llegir no és un acte innocent, com tampoc ho és escriure. 

AM: Exacte. Els llibres no venen del no-res. Cada escriptor té unes idees pròpies i encara que estiguin disfressades per la ficció o posades en boca d’altres personatges, hi són. I te les està intentant colar.

CM: Què en penses de la literatura infantil i juvenil? Creus que està molt devaluada?

AM: La literatura juvenil és un camp molt ample, un calaix de sastre. I permet molta experimentació, com qualsevol altra literatura. A casa nostra, però, hi ha molts prejudicis envers la literatura infantil i juvenil: ens manca una normalització de la literatura infantil i juvenil. Aquesta novel·la és per a públic jove però no només. Tota literatura té o hauria de tenir el do de la universalitat i transversalitat. Hi ha molt de debat sobre si hauria o no d’existir l’etiqueta de literatura infantil i juvenil. Jo penso que sí: els joves necessiten uns referents, una literatura adreçada a ells. Quan tenia setze anys, vaig trobar a faltar aquest tipus de literatura que reflectís la realitat que vivia aleshores. Evidentment que els joves poden llegir a Dickens, Austen i tota una sèrie de clàssics universals. Però els cal també una baula que els acompanyi en el seu dia a dia.

CM: A la novel·la hi ha un gran treball del llenguatge. Els teus personatges acaben parlant com ho faria qualsevol adolescent.

AM: He volgut parlar de l’amor, des de la perspectiva adolescent. I per a fer-ho, he observat molt els joves. Tinc adolescents a casa i això ajuda però també fixant-me amb el que passa al carrer, com parlen, com es mouen… I en escriure’l, he recordat quan jo era adolescent. Hi ha temàtiques que no caduquen, com el fet de pensar que tothom va en una direcció i tothom s’enamora i tu no vas cap aquesta mateixa direcció. O el dubte de començar amb algú i no veure-ho gens clar, la confusió. O preguntar-te, és cutre enamorar-me d’aquesta persona? Tot això jo també m’ho preguntava d’adolescent amb els meus amics. Aleshores nosaltres no somiàvem en ser DJ però teníem altres ídols i altres somnis.

CM: La història d’amor de la Lara, la protagonista, i el Diego és l’eix central de la novel·la, però n’hi ha d’altres, d’històries d’amor. I l’amor romàntic n’és el teló de fons.

AM: Sí, exacte. Perquè és un tema que m’amoïna. Semblava que el tema de l’amor romàntic el teníem superat però no és així. Torna. I ho he volgut posar sobre la taula. La història d’amor central és la de la Lara i el Diego però hi ha un repertori de formes diferents d’estimar. He volgut que fossin molt fresques, gens adoctrinadores ni dogmàtiques. D’aquí ve el títol “altres formes d’estimar”.

CM: Fa uns dies, arran del 25N, el dia contra la violència de gènere, llegia un article on es parlava de l’augment de conductes sexistes entre joves i adolescents.

AM: Exacte. I aquesta seria una mica la novel·la que vol contraprogramar tot això. He volgut escriure una història divertida, que atrapi als joves, els porti al seu món però també els faci pensar, els obligui a fer-se preguntes. Crec que aquesta és la funció de la literatura, sense alliçonar. Han de tenir objectiu o missatge les novel·les? Jo crec que en totes les novel·les acaben sorgint els grans temes existencials. Quin és el límit d’estimar? Estem disposats a tot per amor? Què passa si estem sols? Pots tenir tres nòvios alhora? Són temes que han anat sorgint al llarg de la història, amb l’amor com a teló de fons. Però n’hi ha molts de temes. Pertanyo al col·lectiu #Onsónlesdones i les experiències d’aquest any i escaig hi són palpables amb temes com la sororitat, la complicitat o l’empoderament. Hi són de retruc, indirectament. I Cor de cactus té aquest missatge d’empoderament, més enllà del missatge en si: és la història d’una noia jove que s’atreveix a fer coses i les fa sola. Amb tan sols quinze anys, la Lara es defineix a si mateixa com a militant feminista.

CM: La mirada de la Lara filtra tota la realitat. La manera com ella entén les relacions sentimentals, però també personals. La relació amb la seva mare és també una història paral·lela a la del Diego. 

AM: Extacte. I de fet crec que n’és el nucli. Els personatges de la mare i la filla van sorgir a l’hora, una depèn de l’altra. L’actitud de la Lara envers l’amor és conseqüència de les actituds i vivències de la mare. Una mena de negatiu. Volen coses molt diferents: la mare necessita tenir parella per a sentir-se completa. El mite de la mitja taronja. I la Lara la mira una mica a través de la meva mirada crítica.

CM: Tant una com l’altra són personatges que podríem trobar-nos en el nostre dia a dia. Molt propers. De fet, podrien ser veïnes o amigues nostres. Personatges molt barcelonins.

AM: Vaig voler construir personatges que ens fossin molt propers. Tant a Cor de cactus com a Allò de l’avi, la meva darrera novel·la juvenil, ubico les històries a Barcelona, en uns escenaris mplt reconeixibles. I crec que això les fa molt properes, versemblants. Són històries molt barcelonines, de barri, perquè jo en soc molt, de barcelonina.

Podeu trobar un exemplar de Cor de cactus al portal de Libelista.