Una actriu inevitable

13.01.2013

Trobo injust que la majoria d’actrius d’aquest país, quan es fan grans, hagin de triar entre dos càstigs: el botox o la invisibilitat. Són poques les que es poden permetre envellir a l’escenari, fer-se gran amb els personatges que encarnen. És una sort a l’abast de poques figures. Anna Lizaran era un exemple d’aquesta estirp d’actrius privilegiades, dones que han pogut viure la seva edat dins del teatre a cada moment. La seva llarga trajectòria i el seu talent li han valgut també el millor premi que pot obtenir un actriu, ser la Lizaran, com les grans dames de l’escena. I si a la Sardà hi veiem de seguida la vis còmica i a la Espert ens la imaginem amb posat tràgic, la Lizaran tenia una gran versatilitat per fer tots els papers, i fins i tot per passar del drama a la comèdia en una mateixa funció, com va demostrar a Agost o abans amb Dissabte, diumenge i dilluns. La Lizaran s’ha fet gran també representant personatges masculins, fos a Tot esperant Godot o a El cercle de guix caucassià. Va transcendir el seu sexe. El conseller Mascarell ha dit que no es pot escriure la història del teatre català sense l’Anna Lizaran. Té raó. És una actriu inevitable.

 

Anna Lizaran a Tot esperant Godot de Samuel Beckett | Teatre Lliure

 

En la meva memòria d’espectador, Lizaran comença a Dansa d’agost, de Brian Friel, dirigida per Pere Planella al Lliure. Em va meravellar el naturalisme de la posada en escena, la veritat que traspuaven les germanes Mundy: la Kate, la Maggie, la Rose, l’Agnes i la Chris. Lizaran ja era la germana gran, i feia un paper enorme al costat de l’Emma Vilarasau. Vaig repetir funció, de tant que m’havia enlluernat, com aquell qui demana que li repeteixin un truc de màgia perquè no ha sabut veure’n la trampa. I la segona vegada que hi vaig tornar vaig comprovar que no hi havia trampa: era tot de veritat.

Molts anys més tard les vaig tornar a veure juntes a Un matrimoni de Boston, de David Mamet, dirigides per Josep Maria Mestres. En aquest cas, vaig encertar una funció única, perquè aquell dia, en plena representació, la Vilarasau i la Lizaran van agafar un atac de riure enmig d’una escena que no era precisament còmica. No sabria dir quina de les dues es va enriolar primer, però van perdre clarament el control per uns moments fins que van poder reprendre el to. Ho explico perquè aquell dia em vaig adonar de la fragilitat del teatre. En moments així entens que en escena tot és veritat perquè tot és mentida.

I ara penso. L’hem vist morir -o volent morir- tantes vegades a l’escenari, a Morir (o no) i a Forasters, de Sergi Belbel. A dues dones que ballen de Josep Maria Benet i Jornet. I volent morir també a Agost, on acabava enfilant les escales de la casa dels Weston per anar-se’n a plorar a la falda de la Johnna, dient: “i després ja no hi ets…”. Morir, com qui res. Ho havia assajat i l’havíem vist agonitzar tantes vegades. I quina ràbia que ara s’hagi de morir de veritat!