La quinta essència d’un ofici noble

13.01.2013

Haver pogut veure l’Anna Lizaran interpretant l’enorme bête de David Hirson a la Sala Gran del TNC és sens dubte un privilegi excepcional, i qui firma aquestes ratlles té l’honor de ser un dels pocs que el van tenir (un trist honor, d’altra banda: què més voldríem que haver vist aquesta minoria convertida en masses…).

 

La Bête, de David Hirson, al Teatre Nacional | Foto de David Ruano, TNC

 

El traductor assisteix de tant en tant als assajos, i aquella tarda m’ho havia combinat per anar a veure un dels primers passis a porta tancada que es feien de La Bête, ja traslladats a l’escenari de la Sala Gran i gairebé amb tota l’escenografia ja muntada. Feia dies i setmanes que l’Anna arrossegava aquell estrany calvari de metges, diagnòstics i incerteses, i un “aquí caic allà m’aixeco” gairebé literal que imposava una angoixant intermitència a les seves aparicions a l’assaig diari.

Aquell dia, però, no li va donar la gana que li posessin falta: a l’hora convinguda per començar el passi la vam veure arribar, ranquejant, per la vorera del carrer Padilla, i moments després, amb un acompanyant a cada braç, es disposava a enfilar les escales d’accés al TNC.

Que jo, en aquells moments, tingués seriosos dubtes sobre la capacitat de la Lizaran de pujar a l’escenari i mantenir-s’hi a peu dret, i ja no parlem d’assumir la càrrega dels centenars i centenars de versos del personatge, demostra amb una claredat meridiana que no coneixia prou aquella dona.

Va ser començar l’obra, veure entrar l’Anna en escena i anar experimentant un astorament del qual encara no he acabat de refer-me del tot. La dona fràgil, indefensa i ranquejant de feia poca estona s’havia convertit literalment en una bèstia escènica: tallava el bacallà, encomanava energia, feia gambades i saltirons(!) amunt i avall de l’escenari, engaltava i disparava els versos com perdigonades, en algun moment de pausa el Sergi Belbel li deia: “Anna, si vols parem, eh…” i ella: “No, no: tira, tira!”… i així fins a arribar als dos alexandrins finals de l’obra, que ella va rematar amb aquella seva rialla exuberant, gairebé falstaffiana.

I no va ser només una exhibició espectacular d’ofici i d’energia: els tres o quatre dies anteriors que no havia pogut assistir als assajos, l’Anna, de casa estant, no havia deixat de treballar el personatge, i aquell tour de force va anar acompanyat amb la propina impagable d’uns nous i genials matisos en el perfil del personatge.

Però aquella tarda, probablement, la Lizaran havia gastat els últims cartutxos. Un parell de dies després, el metge li ordenava sense dret a rèplica que es quedés a casa a fer repòs indefinit i s’oblidés de La Bête (la primera ordre la va complir, quin remei; però fóra massa il·lús pensar que també va ser capaç de complir la segona…).

L’estrena es podia posposar tres setmanes escasses, però no suspendre. Un seguit de trucades frenètiques van acabar ensopegant, com per art de màgia, amb la disponibilitat, la generositat i el geni del Jordi Bosch, que es va tirar a la piscina per substituir la seva amiga de l’ànima, fer possible l’estrena i mantenir viu el muntatge fins que, un dia o altre, l’Anna s’hi pogués incorporar. Mentre escric aquestes ratlles, fa un dia i mig que hem sabut que això ja no serà mai possible.

Aquesta capacitat de treure forces de flaquesa i oblidar —o fins i tot arribar a desactivar— patiments físics i morals quan trepitgen l’escenari és un dels trets que més admiro en tots els que exerceixen aquest ofici noble, addictiu i fascinant, però mai no l’havia pogut veure il·lustrada tan de prop ni tan radicalment com aquella tarda de finals de setembre, en la persona d’aquesta dona grandiosa que ja hem començat a enyorar com uns desgraciats.

 

Anna Lizaran

 

Vaig coincidir amb l’Anna Lizaran en tres muntatges de textos que havia traduït (Un matrimoni de Boston, Agost i La Bête), i des del dia que la vaig conèixer vaig poder corroborar que, tenint tots els números per ser una diva i comportar-se com a tal, en realitat era la persona més afectuosa i accessible del món. De tots els dies que vam coincidir, no n’hi va haver ni un que es descuidés de regalar-me algun elogi a la meva feina, i és com si encara la sentís quan, cordial i respectuosa, se m’acostava en un descans de l’assaig i em deia: “Goita, Sellent, això d’aquí, si ho digués d’aquesta altra manera… què et semblaria?”… Gràcies, Lizaran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies per aquest testimoni,que m’ha amocionat i al.legrat de poder gaudir,totes les vegades que l’Anna ha actuat a Manacor le vista i he disfrutat molt, i a La Bête ,també vaig pensar amb ella.

  2. Gràcies per l’article. Gràcies per compartir un testimoni privilegiat de la persona d’Anna Lizaran. L’enyorarem tant… Aprofito aquest comentari per dir que seria excel·lent si a partir de la traducció que Joan Sellent va fer del Matrimoni de Boston per a l’obra que protagonitzaren Lizaran, Vilarassau i Marco se’n fes una publicació accessible al gran públic. Seria un regal.