Una vida al teatre

12.01.2013

La mort d’Anna Lizaran ha consternat avui el món teatral. Sergi Belbel va escriure fa uns mesos una semblança de Lizaran per a un homenatge que se li va fer a la Filmoteca de la Generalitat. Tot i ser escrit en vida de l’actriu, Belbel fa balanç de tota una carrera. 

 

Anna Lizaran | Foto David Ruano TNC

 

La primera vegada que vaig tenir el privilegi de treballar amb l’Anna Lizaran va ser el 1998 al teatre Romea amb la meva obra “Morir”. No va ser cap èxit, però la interpretació que l’Anna va fer del monòleg de la mare alcohòlica encara la recordo com si fos ahir. Crec que el dia de l’estrena li vaig dir que mai havia vist res meu interpretat de manera tan magistral. I, sens dubte, aquell monòleg interpretat per la Lizaran, va ser el gèrmen d’una obra que vaig escriure anys més tard: “Forasters”, una obra que necessita d’una actriu com ella per no fracassar, tal com va acabar succeint el 2004 al TNC…

No és fàcil parlar de la Lizaran (en teatre, quan anomenem una actriu amb l’article determinat davant el cognom –la Lizaran, com la Xirgu, l’Espert, la Sardà, etc.- automàticament se li atorga la categoria de “primeríssima” actriu), perquè com deia el Pep Guardiola a propòsit d’en Messi (estic segur que a l’Anna li agradarà la comparació, perquè és culé de cap a peus), s’esgoten els qualificatius per descriure la seva feina: impressionant, extraordinària, colossal, monumental, descomunal, espaterrant, devastadora, immensa, aclaparadora, monstre escènic… són només els adjectius que els crítics han escrit sobre la seva última interpretació: la Violet Weston d’Agost, de Tracy Letts, al TNC. Evidentment, subscric tots aquests adjectius. L’Anna és tot això i molt més. Però, al marge de tota aquesta successió d’adjectius grandiloqüents, també n’hi atribuiria de no tan… “gruixuts”, de més “delicats”, com ara: sensible, tendra, amatent, carinyosa, protectora, detallista, perfeccionista, delicada, astuta, observadora i fins i tot… fràgil, malgrat la seva fortalesa. De fet, em fa l’efecte que és aquesta barreja de “gran” personalitat i “petits” gestos o detalls del seu caràcter el que fa de la Lizaran una actriu, una persona excepcional.

M’agradaria poder-vos explicar amb exactitud com és treballar amb ella, compartir el procés de creació d’un espectacle amb una actriu de la seva categoria. Cada obra que he fet amb l’Anna ha esdevingut una experiència única, irrepetible. Ella té la virtut de convertir un assaig en una “vivència”. M’atreviria a dir que el defecte més gran que té l’Anna com a actriu és la seva incapacitat de fer “italianes”. M’explico. Anomenem una “italiana” aquell assaig “superficial” que serveix només per fer memòria del text i dels moviments, una mena de repetició, a càmera ràpida i sense entonacions ni modulacions expressives, de les paraules i els moviments de l’obra. Doncs bé, en les cinc obres que hem fet plegats, no hi ha hagut manera de fer una “italiana” (o un “assaig tècnic”, si ho preferiu) amb ella. Algun mecanisme dintre seu li impedeix de fer assajos superficials només per agafar seguretat i prou. Fins i tot en aquesta mena d’assajos l’Anna necessita fer-ho de veritat, entregar-s’hi amb cos i ànima. És com si es resistís a considerar un assaig com una simple repetició. Ella ha de buscar, explorar en tots i cada un dels moments de l’assaig noves maneres, nous camins, nous racons encara per explorar dels personatges. No es conforma mai amb el que té. Sempre vol anar més enllà i per això arrossega sempre els que té al seu voltant (crec que per a un actor, donar la rèplica a algú com ella és, també, una experiència inoblidable). Perquè per a ella el teatre no és només una feina. És un acte sagrat, màgic, transcendental, al qual ella es lliura tota sencera, com un funambulista sense xarxa. No crec que existeixi a Catalunya una actriu més impúdica que ella, en el bon sentit de la paraula. I això és el que la fa realment especial, a ulls dels espectadors: no té manies absurdes de “diva”. Si ha de sortir desmanegada, ho fa sense problemes. Si ha de mostrar la part més fosca d’un personatge, ho fa sense contemplacions, mostrant-ne sense pietat les misèries, arrossegant-se pel fang i per la merda, si cal. I això és el que la fa única i el que ens deixa sempre bocabadats: a part de poder presumir de ser de les poques actrius de la seva categoria i de la seva edat que “no s’ha fet res” (…artificial, o “de quiròfan”, per entendre’ns) ni a la cara ni al cos, també és de les poques, poquíssimes, que és capaç de mostrar aquesta part més morbosa, tèrbola, i inquietant de l’existència humana. Ella aconsegueix, amb tots i cada un dels personatges que interpreta, introduir-nos en un territori límit, en una mena d’infern. Ens passeja pels racons més foscos i ens sacceja, ens colpeix. Ens fa riure amb la seva sana desmesura. Ens fa plorar amb la seva exquisida sensibilitat. Toca igual de bé allò gran com allò petit. La tragèdia i la comèdia dramàtica. Per això, veure-la en un escenari es converteix sempre en una experiència difícil d’oblidar.

Els que hem tingut el plaer i l’honor de treballar amb ella ho sabem. És evident que, com tothom, també té defectes. Però ara no us sabria dir quins, de veritat. Que a vegades és una mica mandrosa, potser. Però, en realitat, això no és ben bé un defecte per a qui s’agafa la feina com si li anés la vida. És el repòs del guerrer, absolutament necessari si vol rendir al cent per cent en la pròxima batalla.

Article publicat al web del TNC