El poemari guanyador del premi Rosa Leveroni d’aquest any ha estat Animal impur, de Joan Duran i Ferrer, bioquímic de formació nascut a Sitges l’any 1978, autor d’una desena de reculls, dels quals destaquen Zoòtrop, Domèstica veritat, i Extema llum. A més de la seva creació literària, reconeguda amb diversos premis, com el Benet Ribas o el Màrius Torres, Duran també col·labora en revistes de crítica literària, dirigeix muntatges poètics i científics, fa d’editor a Edicions Terrícola i participa en exposicions que combinen les arts plàstiques amb la poesia, entre altres activitats. Amb el nou guardó, la prometedora trajectòria de Joan Duran queda definitivament consolidada, amb un prestigiós premi que, des que s’instaurà el 1986, ha sumat noms com Josep Maria Sala-Valldaura, Susanna Rafart, Gemma Gorga o Lluís Calvo.
Enguany el jurat s’ha decantat per Animal impur, un poemari que s’articula en tres grans blocs que parteixen de tres personatges mitològics extremadament suggeridors: el primer lloc el poeta Dafnis, a qui la seva mare havia deixat desemparat en un camp de llorers i a qui el déu Pan va ensenyar a cantar i a tocar la flauta –algunes versions apunten que foren amants–. Després Ariadna, abandonada mentre dormia a l’illa de Naxos per Teseu, després d’haver-lo ajudat a donar mort al minotaure i a sortir del laberint de Creta. I, finalment, Simurgh, un animal fantàstic que feia niu a les branques de l’arbre de la ciència. Simurgh va deixar caure una de les seves esplèndides plomes amb intencions ambigües i va desencadenar la persecució d’un estol d’ocells.
A partir d’aquests tres gestos (els dits de la flauta, les parpelles que s’obren i la ploma que voleia), Duran desplega un joc de tensions i equilibris. Explora els plecs i replecs de l’animal impur que érem i que som: amalgama de desig, de dolor, d’anhels i de temor, de cos i de llenguatge. Es tracta d’un poemari que ens situa en ple coàgul emocional, que ens desendreça, que fibla, i que ens proposa un viatge pels propis clarobscurs.
Vegem-ne un parell de poemes a tall de mostra mentre esperem la publicació del recull, que es presentarà a la propera edició dels premis Rosa Leveroni de Cadaqués.
Lentíssims udols
sota la llum dentada
de les llunes inútils.
T’he obert la clariana
de la boca,
bèstia que em desbrosses
camins al llavi,
que em devores
amb la fressa del desig:
un cruixir de fulles,
el fregar implacable
dels èlitres grisos,
el mossec
a l’última carn.
Un os escurat, el temps.
Una mandíbula sola
en la nit desmembrada.
I el nostre esquelet,
tan nu,
llençat a la serena.
M’aprenc els blaus, les marors
que exsuda la pell de Naxos,
els límits que s’adormen en mi
—l’horitzó cabdellat, un fil
d’abandons violeta—, la fúria
en cada loquacitat de sorra
i la tarda en cada fons cansat
de coralls;
m’aprenc el desglaç
dins la sal de l’última llàgrima
del minotaure: aquesta aigua
amb les formes infinites
de les coses que se’ns en van.
I te’m dono amb el darrer
espasme de l’escuma:
mar
dins la cova de les teves mans.