Àngels Margarit, Bach i matemàtiques

"Amb els espectacles familiars intento que la idea sigui molt clara, però això no vol dir que faci concessions".

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Aquestes festes al Mercat de les Flors s’hi pot veure un espectacle de dansa per a tots els públics. Back Àbac és la nova creació d’Àngels Margarit, un muntatge que dóna forma a la música de Johan Sebastian Bach i la relaciona amb les matemàtiques. Oriol Puig Taulé ha conversat amb la coreògrafa, directora de la companyia Mudances.

Quan arriben les festes de Nadal els espectacles familiars ocupen tots els teatres, ja sigui amb teatre, màgia o circ. I també dansa, és clar. La Casa de la Dansa a casa nostra és, evidentment, el Mercat de les Flors, on s’ha estrenat Back Àbac. D’on sorgeix aquest espectacle?

Aquest és el tercer espectacle per a tots els públics que faig. El 2002 vaig dirigir Origami, i en aquell moment tenia una filla de cinc anys i trobava a faltar espectacles que poguéssim anar a veure les dues juntes. Després va venir FlexelF i vaig seguir fent tallers i espectacles amb nanos. Em vaig quedar amb ganes de fer més espectacles per a tots els públics, per investigar sobre els conceptes més que sobre el llenguatge. I em va venir de gust apropar la dansa a la seva relació amb la geometria i la matemàtica visual. Vaig descobrir un llibre que parla sobre Bach, Escher i Gödel (Gödel, Escher, Bach: an Eternal Golden Braid, de Douglas Hofstadter), que no he llegit complet, perquè es necessiten quatre anys per entendre’l. Però em va interessar molt i vaig començar a relacionar la música de Bach amb Escher i les matemàtiques. Aquest va ser el punt de partida. Em vaig plantejar centrar-ho en la idea d’infinit. Un infinit petit, de fet. La primera capa era la música de Bach i els infinits.

I de quina forma aquesta idea es materialitza un espectacle on conviuen ballarins amb artistes de circ, i on té una gran importància un element escenogràfic fet de fusta?

A l’hora de visualitzar l’espectacle vaig pensar que em venia de gust incorporar artistes de circ, perquè m’imaginava acrobàcies i malabars. Llavors vam fer uns laboratoris, on hi havia més gent –sempre m’agrada posar tots els noms al programa– perquè encara que alguns surten a l’espectacle i d’altres no, tot neix d’aquests laboratoris. Per una banda els ballarins Eneko Alcaraz, Dory Sánchez, Miquel Fiol, i Fàtima Campos treballen amb mi des de fa temps, i en aquest espectacle vaig incorporar la Francesca Lissia, el Celso Pereira i el José Luis Redondo, que són artistes de circ molt bons. Els vaig conèixer a través del Jorge Albuerne en uns laboratoris que vam fer al febrer al Graner i a La Central del Circ. A mi m’hauria agradat fer aquest espectacle amb molta més gent: quan me l’imaginava veia més malabaristes i més acròbates en escena, treballant tots al mateix temps. M’hauria agradat fer un muntatge més espectacular, també coreogràficament, però això no era possible a nivell de pressupost. Llavors vaig pensar en aquesta combinació de quatre intèrprets de dansa amb tres provinents del circ. I llavors va arribar l’àbac de fusta, que va aparèixer quan buscàvem els materials que haurien de sortir en escena, inspirat en els jocs de cubs i regles que tenen a les escoles per aprendre a calcular.

Després de veure un passi de l’espectacle he vist claríssimament com relaciones la música de Bach amb el moviment i els patrons rítmics, les repeticions i fins i tot els palíndroms. De quina manera has volgut introduir la idea d’infinit en aquest espectacle?

M’ha interessat experimentar amb la combinatòria: anar introduir variacions al moviment amb molts pocs elements. Per exemple l’escena on els quatre ballarins van fent repeticions, cada cop més breus, fent loops que vénen del ritme de la pilota. Aquests petits canvis que s’introdueixen ja fan aparèixer la idea d’infinit, del més petit al més gran. Al final la construcció de fusta era una imatge tan potent que té una importància vital en l’espectacle. Aquest és un moment també d’infinit, en certa manera, perquè es va formant la construcció davant dels ulls de l’espectador, i el pas del caos a l’ordre fa que vulguis veure els patrons de tot plegat.

Avui la platea estava força plena de criatures. De quina manera estan rebent l’espectacle?

He observat una cosa curiosa, quan han vingut els nens als assajos: primer miren i juguen amb les fustes, però de seguida les cataloguen. Les ordenen per mides, per llargades… i després ja les tornen a desconstruir. Tenen com una necessitat de saber amb quines eines compten, per després poder barrejar-les i jugar amb elles.

Pel que fa a la música, totes les peces de l’espectacle són de Johan Sebastian Bach, i encara que es tracten de versions de diferents estils musicals l’espai sonor té una gran coherència. Has treballat amb algun músic en concret?

El Pep Pascual és l’únic que ha fet una peça expressament per a l’espectacle, i ha arranjat el palíndrom. La resta són versions que existeixen de Bach, ja sigui de jazz o electrònica, el vibràfon quan entren en escena les fustes… Ha sigut un treball de recerca i d’escoltar moltes versions. També hi ha una peça del Llibert Fortuny que provés d’un dels discs que fa L’Auditori amb el seu programa Sona Bach. Crec que tot plegat s’equilibra molt bé, perquè la majoria de peces provenen d’universos molt diferents.

Llegim al programa de mà que Back Àbac ha comptat amb l’assessorament científic d’Irene Lapuente, divulgadora responsable de La mandarina de Newton. Ens podries explicar en què ha consistit aquesta col·laboració?

Amb la Irene vam parlar molt sobretot abans d’iniciar el projecte, i també al començament dels laboratoris que vam fer amb els artistes. Això que has vist és l’espectacle i està molt bé, però a mi el que realment m’interessen són els tallers. Estic en un projecte que es diu Tàndem, amb el Mercat de les Flors, el Graner i l’Escola Bàrkeno, i tinc moltes ganes de treballar la dansa de manera transversal, relacionant-la amb altres disciplines com la filosofia, la ciència… amb tot. En aquest cas, amb la divulgadora científica Irene Lapuente m’interessava treballar amb aquest univers que relaciona les matemàtiques amb la geometria i la física, d’una manera molt transversal. Volia treballar durant el recorregut d’aquesta creació, però també desenvolupar uns tallers mixtos, que relacionin la ciència amb el moviment. Fins ara els tallers que he fet amb nens ja relacionava la dansa amb la literatura o el medi, per exemple, però a partir d’ara seran uns tallers més destinats a professionals.

Com a coreògrafa, fas alguna diferència a l’hora de crear un espectacle segons si està destinat a tots els públics o bé a un públic exclusivament adult?

Ho tinc molt present, però no tant perquè pensi que als nens sempre se’ls hagi d’oferir una història o quelcom que faci riure. El nivell de qualitat i la complexitat són els mateixos que intento assolir sempre, però el que sí intento és que el discurs sigui molt clar. De vegades amb un espectacle per a adults pots focalitzar l’atenció a coses molt complexes. Amb els espectacles familiars intento que la idea sigui molt clara, però això no vol dir que faci concessions. Els nanos fins a una certa edat tenen molt més desenvolupada l’habilitat de llegir les coses perquè precisament encara no estan tan “formatejats” per la pròpia cultura com ho estem els adults. Sempre trobo molt interessants les lectures que fan els nens dels nostres espectacles.

A nivell de posada en escena, tot és molt net i clar. La il·luminació i l’espai escènic són a càrrec de Cube.bz, que converteixen l’escenari en una pàgina en blanc. I el vestuari d’Ariadna Papió converteix els ballarins en franges de color. De quina manera has treballat a l’hora de dirigir intèrprets provinents de tècniques diferents com la dansa i el circ?

En aquest espectacle cada intèrpret fa allò que sap fer millor, i el meu paper aquí ha sigut fer l’escriptura, la unió de totes les tècniques. I de vegades costa dir a un malabarista o a un acròbata que balli amb la resta de ballarins. A mi no m’interessa el moment de lluïment en sí, sinó la manera com s’hi arriba. I quan entra el circ en escena tampoc hi posem un redoblament de tambors, que quedi clar. El moment de malabars està lligat a la música, i no cal que sigui el més complicat i el més difícil del món, sinó que s’entengui la relació del moviment amb la música de Bach. Estem tots junts fent escriptura, ja sigui fent dansa o muntant l’àbac.

Back Àbac es pot veure al Mercat de les Flors fins el 15 de gener. Per a més informació podeu consultar la seva pàgina web.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació