Àngels Bassas. La vida té aquestes coses

4.09.2018

Àngels Bassas, actriu i escriptora, ens presenta un recull de contes sobre les vivències de quatre amigues arribades a la quarantena. L’amistat entre dones i entre gèneres, la cerca de l’amor i la seva pèrdua, el dol, la maternitat… Bassas escriu sobre els grans temes de la vida barrejant narració i lirisme en un to volgudament emotiu.

Àngels Bassas ©Marc Lisbona

Els quinze contes d’aquest llibre –tots encapçalats per una dedicatòria– parlen de cors de suro, cors de porcellana esmicolats, cors de bonsai… Bassas disecciona el cor dels personatges, com en Pol, l’obridor de caixes, que arregla bicicletes i cors ferits, retratant al detall les emocions sentides per dones que, en plena maduresa, trenquen relacions, se senten soles, cerquen aventures que no s’havien atrevit a experimentar abans o tenen fantasies amb desconeguts. Hi ha descripcions de dolors i fracassos en l’amor, però també flirteig i desig, i estratègies per recuperar l’autoestima i la confiança. L’amistat és la baula principal que convida a repensar i començar de nou.

La forma literària d’aquest recull és el que es coneix com a “cicle de contes”: els relats són independents i alhora interdependents, és a dir, es poden llegir autònomament però també estableixen vincles que els completen i complementen entre si. Personatges que són protagonistes d’un conte esdevenen secundaris en un altre, o hi són referits d’esquitllada. Com si hagués pensat una novel·la, l’autora treballa amb arguments que fan encaixar els relats com peces d’un puzle, comptant amb la complicitat del lector per esbrinar les referències que fan de lligam. El protagonisme majoritari dels contes és compartit entre quatre amigues entorn els quaranta anys i dos homes (metafòricament, el “rata” i l’”obridor de caixes”) que representen els dolors i les bondats de les relacions de parella, tot i que també hi ha lloc per a la reflexió sobre la maternitat, la malaltia, la vellesa i el dol.

Altres aspectes en comú que trobem en les històries de Bassas són el contingut líric d’alguns passatges, a vegades directament en forma versificada (a “El nen de l’àtic 1a”) o bé en un llenguatge gairebé taquigrafiat, com una pluja d’idees (a “Mirallet, mirallet màgic, digues: qui és la més bella”). El llenguatge hi és manejat de forma acurada, amb una cerca precisa i una varietat d’expressions i imatges que, de vegades, ens ajuden a comprendre el món a través d’al·legories. A cavall entre una realitat ben tangible i un cert realisme màgic que recorda el d’Isabel Allende, Àngels Bassas, narradora omniscient, mescla persones amb fantasmes, bicicletes amb cors trencats, dones arbre amb homes rata, supermercats i botigues on venen catàlegs de persones o unes ulleres amb poders especials, finals amb diferents opcions…

En el fons, La vida té aquestes coses és una mena de tractat del cor i l’autoajuda, un mostrari d’emocions i exemples per afrontar situacions doloroses en la maduresa de la vida, amb l’amistat com a recepta que no falla mai.