Anem a ca l’artista

Què fa que una persona produeixi un espectacle, una novel·la, una peça de videoart? I, d’altra banda, què fa que una persona vagi al teatre, al cinema, a un recital poètic o a un concert? Què mou i què commou algú a crear o a anar i repetir a qualsevol exhibició artística?

Des del Teatre Municipal de l’Escorxador es fan aquestes preguntes. Però no pas amb la voluntat de trobar-hi resposta –que potser no caldria–, sinó més aviat amb la voluntat de submergir-se en el caldo de cultiu d’aquestes motivacions, que són tantes com persones espectadores o creadores hi ha.

Emmarcat dins el corrent actual d’espectadors proactius i de desenvolupament d’audiències (vegeu, per exemple, el programa Be Spectactive del Creative Europe de la UE), el teatre lleidatà fa uns anys que ha impulsat amb força una sèrie de programes anomenats Avui no hi ha funció, és a dir, tot el que s’esdevé al voltant del fet d’anar al teatre (assajar, anar de gira, comprar una entrada, treballar al voltant d’un espectacle-text-temàtica, tertúlies postfunció, etc.), però sense anar-hi, sense que hi hagi res de tot això.

Dins aquest programa, s’hi troben diferents activitats: Amb l’artista (trobades amb creadors que despullen el seu procés davant el públic); Tallers amb l’espectador (mirades privilegiades que s’anticipen al visionat dels espectacles de nous llenguatges escènics); Escorxadeboot (un acompanyament a creadors que tot just engeguen màquines); EscorxaGram (teatre per a Instagram, no pas un passi per a mitjans, sinó passis específics per a espectadors igers); Visites guiades al Teatre (passat i present de l’antic escorxador municipal).

I la darrera d’aquestes activitats, és la que va tenir lloc el passat 15 de maig, no pas al teatre, sinó fora: Anem a ca l’artista, unes visites gràcies a les quals el públic coneix la feina del dia a dia d’una companyia de teatre. En aquest cas, les companyies amfitriones van ser Festuc Teatre i Encara Farem Salat! Però aquesta no és sinó la tercera edició d’aquesta activitat. Abans, el públic lleidatà havia tingut l’ocasió de visitar La Baldufa, Xip Xap, Zum Zum, El Sidral i Sac Espectacles. Tot un luxe.

Lleida és coneguda —a més a més de per moltes altres virtuts— per l’ingent número de companyies de teatre, sobretot familiar, que provoca l’admiració de la gent del sector de la resta del país. Tant és així, que des del seu teatre municipal es van veure gairebé en l’obligació de provocar que aquestes companyies sí que fossin profetes a la seva terra, que la ciutat prengués consciència que aquest no era un fet usual i que se’n revaloritzés la feina i s’eliminessin etiquetes pejoratives de titiriteros, faranduleros, comediants…

El primer objectiu d’aquest programa no és un altre que explicar a la ciutadania (ara espectadors) que les companyies de teatre tenen locals d’assaig o magatzems —com qualsevol PIME—, amb oficines, furgonetes i vehicles, tallers per a la construcció de les escenografies, de vegades tallers per a modistes i bugaderies, planxa, rentadora i assecadora. Però també, fer que se sàpiga que les companyies de teatre són empreses com qualsevol altra i que la feina no és només pujar el cap de setmana a l’escenari.

Un espectacle teatral comença amb un cap, però per gestar-lo i parir-lo; es necessiten uns mitjans que no tots tenim a casa. De la mateixa manera que un fabricant de làmpades. Heus ací el el punt de sortida i la meta de l’activitat Anem a ca l’artista, a més a més de posar en valor el fet i les motivacions artístiques.

I el resultat d’aquests encontres, d’aquests altaveus, produeix situacions tan sorprenents com el fet d’adonar-se que aquell actor que hem vist tants cops manipulant uns titelles té fills, i hipoteca, i malda perquè l’endemà arribin puntuals a l’escola abans que ell vagi a comprar llet perquè no els en queda.

I espectadors i artistes acaben parlant de la vida diària, dels horaris que porten. Però també de per què han encarat el seu darrer espectacle cap a temes de tan rabiosa actualitat com els desnonaments, o com ho han fet per construir els titelles, o les escenografies. O, fins i tot, de quants quilòmetres de carretera han fet al darrer mes (milers!).

L’altra cara del programa Anem a ca l’artista són les ja establertes visites dels espectadors del Teatre Municipal de l’Escorxador als assajos oberts que FiraTàrrega programa cada any dels espectacles inclosos en el seu programa de Suport a la Creació. Una altra manera de facilitar el contacte creadors-espectadors amb la possibilitat d’assistir a un assaig obert, programat, sí, però que de ben segur aporta eines de lectura, i situa el públic en un punt avantatjós a l’hora de veure aquella proposta acabada dins la programació de la Fira al setembre.

Les programacions dels teatres els han fet deixar de ser només espais d’exhibició o aparadors, per esdevenir ponts ferms entre artistes i públic, fer d’amfitrions i provocadors d’aquests vincles i de les relacions que se’n derivin. I el Teatre Municipal de l’Escorxador de Lleida té l’afany clar perquè això s’esdevingui.