Ander Iriarte: “A Euskadi es deté gent per qualsevol cosa”

Aquest cap de setmana s’ha estrenat als cinemes Echevarriatik Etxeberriara, un documental d’Ander Iriarte que ha tingut un efecte veritablement catàrtic per a l’esquerra abertzale i l’entorn de familiars de presos d’ETA. Iriarte ha donat veu a un col·lectiu que fins ara havia tingut por de parlar, i amb raó. 

Ander Iriarte és un jove director, oriünd d’un petit poble basc anomenat Oiartzun, un encalavament abertzale de 10.000 habitants. Iriarte va venir fa uns quants anys a viure a Catalunya per estudiar cinema a l’ESCAC. La distància li ha donat una nova perspectiva sobre Oiartzun, una població amb un alt índex de famílies amb presos d’ETA, i d’aquesta nova mirada n’ha sortit Echevarriatik Etxeberriara (De Echevarría a Etxebarría), un documental que es proposa donar veu a etarres i familiars d’etarres, però també a persones que han viscut sota l’amenaça d’ETA i que encara han tingut la sort de sobreviure per explicar-ho. Tots els entrevistats, tant si han estat propers a la banda terrorista com si no, parlen exclusivament en basc tot passant comptes amb dècades de violencia. Hi exposen de manera oberta el procés interior que estan fent per resituar-se en una lluita que per a alguns haurà estat del tot inútil. Echevarriatik Etxeberriara (De Echevarría a Etxebarría) ha tingut un efecte terapèutic, fins i tot catàrtic, per al poble d’Oiartzun, i també per a tota una generació que ha viscut immersa en la violència. Aquest documental podria ser un primer indici que l’esquerra abertzale ha començat a perdonar i perdonar-se.

Impressiona també el fet que Ander Iriarte no hagi pogut convèncer cap jove de la seva generació perquè doni el seu testimoni. El silenci dels més joves és indicativa d’una por real davant del cos repressor de l’estat espanyol, però també la prova que les generacions precedents, la dels seus pares i avis, molts d’ells a la presó, encara no han tingut temps d’obrir un espai de reparació per tal d’honorar totes les víctimes, siguin del bàndol que siguin.

Actualment podeu veure una versió original subtitulada al Cinema Girona de Barcelona. A continuació reproduïm l’entrevista que el company de Cine Maldito, Josué Castellano, ha fet al director, Ander Iriarte.

Josué Castellano: Parles sobre tabús i encara que no ho vulguem, el tema d’ETA segueix sent-ho. De fet, encara hi ha una diferenciació entre els que ens semblen bons i dolents, creus que per a la resta d’espectadors serà estrany veure que dintre dels que considerem dolents hi ha bondat?

Ander Iriarte: És pràcticament un dels grans dilemes de la història, descobrir que l’enemic també és persona. La imatge de dos bàndols resant a un mateix déu en una guerra, per exemple, és el mateix. Al cap i a la fi el tabú és una cosa que construeix la societat per una cosa de la que no es pot parlar, sempre existeix aquest tema tabú en el qual pensem quin tipus de societat hem construït, volem construir i si volem mantenir això com a tabú o no.

J.C: No existeix un posicionament còmode a l’hora de visualitzar De Echevarría a Etxeberria en l’espectador mitjà que sigui aliè al conflicte, creus que pot afectar-li en la seva opinió a l’hora de recapacitar sobre aquest tema?

A.I: Si et refereixes a l’opinió de relació, sí. Si et refereixes a l’opinió ideològica, no espero que canviï. Tot i així, no espero que en sortir de veure aquest documental hagi adoctrinat una persona i ara estigui a favor d’altres coses. La seva ideologia és la que és i generalment la ideologia i les formes de vida són una motxilla molt pesada i llarga que portem al damunt, oi? Sempre dic que una persona canvia o amb una experiència molt propera a la mort o amb molt de treball interior. El que sí que espero és que es comenci a moure una miqueta una llum, que vegi que les persones que hi ha a l’altre costat també són persones, i en la relació d’enfrontar-se al conflicte. No t’estic demanant que canviïs la teva ideologia, però sí que demano que no et tanquis tant, perquè tancar-te només farà que el conflicte duri més temps.

J.C: Ets conscient que t’atacaran de valent per aquest documental?

A.I: Per a mi no és un problema. Jo he plantejat aquest documental des del respecte, fins i tot a unes persones de les quals penso diferent i els he donat veu a l’hora d’entrevistar-les. Si em dónes canya des del respecte, amén. Tant de bo, perquè per això hem vingut. Perquè jo, a partir del que tu em diguis, també aniré canviant a poc a poc la meva opinió. Ara, si el que em véns a dir pràcticament és «ets un terrorista», llavors sentiré llàstima, saps per què? Perquè voldrà dir que no hauré aconseguit el que pretenia i això sí que seria una pena.

J.C: De totes les entrevistes que hi ha fa la sensació que les persones més objectives són les que viuen a milers de quilòmetres d’Oiartzun. Com a basc que va deixar la seva terra, és tan necessària aquesta distància per recapacitar i replantejar el tema?

A.I: La distància és necessària per a tot. Quan discuteixes amb la teva parella també necessites distància per pensar el que ha passat. És que no és una qüestió només d’aquest tema, és una qüestió universal de qualsevol debat. Prendre distància per tornar. Ells també tenen perspectiva del temps, tenen perspectiva d’escoltar l’altre, d’això es tracta. Crec que has d’apropar-te moltíssim per poder veure bé, però alhora has d’allunyar-te molt per veure amb perspectiva i això és una cosa per a la vida, i a mi em va donar per anar a Barcelona. Fixa’t de fet, Ludger Pixis fa el contrari, amb tot el que té des de fora s’apropa dins i aporta a aquest tema, perquè ell ho veu des de fora.

J.C: Ja que esmentes a Ludger Pixis, i incorporant l’altre expert Joseba Zulaika, l’espectador és més conscient del que ells expliquen i és possible que estigui més d’acord amb ells que amb la resta d’entrevistats al poble d’Oiartzun.

A.I: Però ells dos no estan d’acord en la tesi, per exemple. Cadascú dóna el pes a diferents motius. De fet és casualitat, tampoc creguis que ho vaig buscar. No obstant això, tots encerten en una única cosa i és que parlar fa que aquestes coses no passin. És l’única cosa que jo crec que unànimement al final del documental es pot veure amb distància. Un et justificarà de la seva manera que «si ells haguessin parlat en tal època ara nosaltres no hauríem hagut de fer això» i l’altre et dirà «parleu en aquest moment». És curiós que gairebé tothom estigui d’acord justament en el que menys practiquem.

J.C: Com ha estat la rebuda al poble d’Oiartzun una vegada visualitzat el documental?

A.I: Cal entendre que aquest documental es va fer més o menys durant el primer any de l’alto el foc d’ETA. Després es va presentar en petit comitè, però mira tot el camí que ha fet l’esquerra abertzale en tres anys. Crec que la recepció ha estat un reflex del que ha anat passant. A mi m’ha passat que una persona del documental em va dir que un altre del poble se li va apropar i li va dir: «Fins ara no et parlava, això mai tornarà a passar» i això a mi em va fer plorar. Així de clar. Llavors hi ha hagut altres gestos com aquests que et fan dir «és que va valdre la pena, hòstia».

J.C: Has trobat algun impediment a l’hora de realitzar el documental?

A.I: No, més enllà del ‘no vull parlar’.

J.C: Em sembla especialment interessant el tema de l’aplicació de la Llei Antiterrorista, coneixes algú de la nostra generació a qui s’hagi aplicat? Ho has viscut?

A.I: L’aplicació de la Llei Antiterrorista? Sí clar, molta gent. És més, tres persones d’aquest documental van ser detingudes fa ara nou mesos per la Llei Antiterrorista. Per exemple, en el cementiri d’Oiartzun que apareix, van detenir alguns dels participants perquè hi havien plantat un arbre. I estan ara en procés. Em sembla una autèntica salvatjada i una burrada.

J.C: Però per això mateix em sorprèn que se li pugui aplicar a la gent de la nostra generació. Per què creus que els joves no volen parlar en el documental?

A.I: Crec que ho he visualitzat d’alguna manera en el documental, però s’ha d’entendre el tema d’ETA. En els anys 80, fins i tot a nivell militar, ETA estava guanyant la guerra i els estava donant més canya de la que estaven rebent. A nivell militar! Però a poc a poc la cosa va arribar a un punt que cada acte d’ETA tenia grans conseqüències polítiques i, no obstant això, l’acte en si havia de ser molt menor perquè les conseqüències penals fossin menors. Llavors arribem a un moment en què hi ha una generació… Tu què l’hi diràs, a Rufi Etxeberria, que ho té tot a l’esquena? Què et creus que et diria? Per exemple, tu tindràs la teva parella, la teva carrera, amics, tota la resta. Imagina’t que per sortir en aquest documental et poden caure de 7 a 14 anys a la presó. Pel teu testimoniatge. T’arriscaries a perdre-ho tot? És que a Euskadi es deté gent per qualsevol cosa.

J.C: Com, per exemple, en un dels testimonis en què l’entrevistat de 56 anys diu que què farà si el tanquen 12 anys a la presó, ho perdria tot.

A.I: Aquest home s’enfrontava a 12 anys de presó per aixecar una institució que el que feia era connectar de manera municipal els ajuntaments de les tres realitats autonòmiques del País Basc: la Comunitat Autònoma, Navarra i França. Això és el que feia. I el judici, tal com explica ell, van ser els pamflets que ells publiquen i les entrevistes. Llavors la conclusió era «com que porten aquesta ideologia d’unir els set i els set volen unir ETA, aquests són ETA». Imagina’t enfrontar-te a 12 anys, un tio amb 56 anys. Has de veure també l’arc que fa aquesta gent, perquè davant d’aquesta postura hi ha molta gent que es radicalitza.

J.C: Tu et preguntes en el documental per què tu no has entrat en aquest món i ells sí. A quina conclusió arribes?

A.I: Suposo que té a veure amb les vivències que has tingut. Amb quina intensitat t’han afectat, t’han colpejat, quines converses has tingut al teu voltant i com ho has portat a casa. Com t’he dit abans, tots coincideixen a dir que és un tema de parlar. Segons amb qui parlis, com parlis i de qui parlis t’enfrontaràs d’una manera o altra als teus problemes. De vegades també és una pilota, vull dir, tu comences amb molt poc però això t’acaba col·locant en una cruïlla en la qual arriba un moment en què has de prendre una decisió, i un moment pot marcar la teva vida. Jo vaig marxar als 18 i amb 14 anys vaig haver de prendre les meves pròpies decisions, i les vaig prendre. I no pensava de quina manera una petita decisió em portaria a una vida de clandestinitat… No, simplement que vas prendre una decisió i veies com un altre prenia justament la contrària, que en principi semblava inofensiva, però que ha acabat embolicant la troca.

J.C: Has fet això, com hem dit abans, des d’una perspectiva que t’ha donat el fet de venir a Catalunya i estar uns quants anys aquí, on també existeix aquest sentiment de nacionalisme. Quines diferències has trobat entre com se sent el nacionalisme al País Basc i com se sent a Catalunya?

A.I: Et diré una cosa, al cap i a la fi el nacionalisme és el mateix, l’espanyol, el català o el basc, neix del mateix sentiment, que és un sentiment d’identitat. I aquest sentiment d’identitat es construeix a partir de l’acceptació, és una cosa grupal. És igual que siguis hiphopero, que siguis heavy metal, qualsevol grup. Llavors quan tu de debò no et sents integrat en aquest grup, però trobes un tipus de gent que està exactament com tu, al cap i a la fi el que acabes fent és unir-t’hi. Quan vivim en un país on el rei fa la carta de Nadal en anglès i en castellà i obvia llengües comunitàries d’aquí… Llavors tot depèn de l’atac o no atac. El basc va estar a punt de morir, fa cent anys a Pamplona no es parlava basc i ara s’hi parla, és a dir, el van arraconar. Estava tan a punt de morir, tan a punt, que va treure el seu últim cartutx i va respondre, en l’època que estava, amb molta força. Tot un sentiment, tota una cultura, el van ofegar. A Catalunya es carreguen l’Estatut, que era moderadíssim, que havien aprovat tots en la seva majoria i tot per treure un grapat de vots més a Madrid fustigant el nacionalisme. Però ara això va cap endavant, nosaltres estem resolent casa nostra, però que estiguem resolent la nostra pròpia teulada no significa que no mirem el que està passant al costat. Crec que aquí la tolerància… Fixa’t el que va passar a Escòcia. Si deixes fer el referèndum en determinats moments et pot sortir bé la jugada, però si l’única cosa que fas és aplacar-ho és inevitable que sorgeixi la rebel·lia. La solució que hi ha per això al final és sempre el mateix, o deixes parlar i ho soluciones parlant o tot desemboca a la força. És que no hi ha més, és inevitable.

Podeu llegir l’entrevista sencera a la pàgina de Cine Maldito clicant aquí.