Ancestral: rellegir allò mític

21.03.2019

Cafè Central i Eumo Editorial publiquen a la col·lecció Jardins de Samarcanda el darrer llibre de poesia de Lluís CalvoAncestral. Al costat i més enllà de L’infiltrat, es basteix una poètica que repensa la relació del subjecte amb la naturalesa, i tot allò que creix en aquest esquinçament.

Lluís Calvo | Foto de Carles Mercader.

La poeta i crítica Núria Armengol, a la presentació d’Ancestral a la Llibreria Laie, feia una crida a ressituar l’espai de la crítica literària: per damunt de tot, ha de servir per guiar cap a algun lloc, deia. No desconegut. No en va. Si no que la crítica ha de saber extreure de la poesia allò que ha de servir per guiar cap a aquest lloc. Llegint Ancestral, s’obre, inexorablement, la pregunta: com recuperem la saviesa i la comunitat que en un moment vam tenir a través del llenguatge i la cultura? Armengol recorda les paraules de Bataille: l’humà sorgeix de la seva autoconsciència —és l’autoconsciència que fa que hom se senti excepcional en el si del planeta. I d’aquí vénen els problemes: com hem d’habitar aquest nostre món?

Partim d’aquí: tornar enrere, a allò atàvic i ancestral, sense encetar noves problemàtiques seria un engany, un fer renéixer la candidesa, una reaparició de la ingenuïtat prèvia a la reflexió. És a través de les quatre parts del llibre, que parlen i dissonen a la vegada, que es teixeix una proposta. També ho deia Armengol: primer cal transformar el llenguatge per transformar-nos a nosaltres mateixos. Calvo no vol crear ni sistema ni mitologia sinó que vol donar llum a paraules moribundes, reivindicar un monisme que es manifesta com a única substància immaterial i crear un propi llenguatge per enunciar les coses (cita Deleuze: “être un étranger, mais dans se propre langue”) . És aquí, possiblement, on pot sorgir la dissonància: és la seva proposta massa ingènua o optimista?

Vicenç Altaió defineix les quatre parts que componen el llibre de manera molt il·luminadora: la primera, giragonses fòniques a una crítica d’Europa; la segona, escenaris narratius en la història del buit; la tercera, sudaris dels ancestres; la quarta i última, propostes de poètica (i de cultura, afegiria jo, les d’un científic que reivindica l’humanisme des d’una ciència llibertària, no instrumental, alquímica).

El llenguatge

L’exercici de Calvo és el de la revocació del llenguatge inequívoc i únic, radicalment perillós. Per això mateix, escriu amb la voluntat de crear un idiolecte propi —cita Bakhtin, també, fent referència al cronotop, però Bakhtin ressona en la seva concepció del llenguatge: la paraula és sempre semialena, i l’escriptor es bat entre un llenguatge que no li pertany i la voluntat de consolidar un estil propi, personal—. El llenguatge, doncs, apareix especialment connotat, sobretot perquè el poeta és conscient que a dins hi ha l’enemic, que és paradoxalment el llenguatge mateix. És possible atènyer un balbuceig primer?

“Cada poeta és fill / d’un dialecte. // Només el silenci / roman per sempre, / inalterable i dens.” A més, el llenguatge no és un element redemptor (“els mots ja no ens absolen”), sinó que és impotència i condició de possibilitat a la vegada: “als castrats / no ens van arrencar el sexe, / sinó la llengua”. Estar castrat de mots és, de fet, la presa de consciència de la impossibilitat d’apropiar-se d’un llenguatge que mai no et pertany, que mai no és teu. Viure —viure poèticament— és “des de sempre, / un grandiós cementiri de paraules”. De nou apareix, doncs, la problemàtica d’enunciar a partir d’un llenguatge que es postula com a estrany, gairebé mort. Com es poden significar les coses des d’aquí?

Retornem, irremeiablement, a la proposta de Calvo: “i tanmateix perdurar / en els sons d’una llengua / que canta el món”. Aquest tanmateix és la clau adversativa: malgrat tot, atrevir-se a dir per encetar una transformació del llenguatge, una reivindicació de la paraula antiga (arondella, mólser, igol…), un refregit amb la paraula nova (random, pispo…). Es pot retreure, això sí, una manca de sistematicitat: en les grans dimensions del llibre sembla que es difumini una proposta sòlida de relació amb el llenguatge. El silenci, al costat de la parla i del dir, té una presència important: “si no coneixem el silenci, morim per un excés de paraules que ja no diuen res”. I hi apareix per tal de donar valor, ressignificar i requalificar la dimensió lingüística: callar primer, per després dir. I que aquest dir no sigui banal ni superflu.

La negativitat

Si es parla de la relació de l’individu amb la naturalesa, és cabdal esgranar la qüestió de la negativitat. Entre Hegel i Adorno: el concepte adornià de negativitat es presenta com una inversió del dictum hegelià segons el qual allò vertader és el tot, i, declarant la falsedat del tot, Adorno prova de conduir la dialèctica hegeliana cap al seu vertader resultat especulatiu. Adorno esmena Hegel: el moment negatiu de la dialèctica hegeliana es resol en la reconciliació d’allò oposat en l’apogeu de la totalitat. Per això Calvo es mou entre aquestes dues aigües: per una banda, apel·la a allò no-idèntic de l’ésser, com a irreductible a allò unitari del pensament, i evidencia la impossible coincidència entre realitat i pensament; però, contràriament, apel·la a un monisme que es configura com a única substància immaterial, en un intent de retorn a un passat atàvic: “l’ésser vivent que ens abraça / té un cos grandiós / que s’anomena viure”. O: “jo, en canvi, veig una ànima / que pren la forma / d’allò que estima”.

El més interessant, però, és la relació problemàtica que s’obre amb la naturalesa. Ho explica Adorno en la seva Estètica: “la consciència només pot estar a l’alçada de l’experiència de la naturalesa quan és capaç d’incloure en si mateixa les ferides de la naturalesa”. I així ho diu Calvo: “la natura no és pas inhumana, / ans al contrari: / s’assembla tant a nosaltres / que fa por.” Després de la transformació del llenguatge —o la voluntat de transformar-lo— comença la transformació del subjecte. És aquí on s’inicia la reflexió al voltant de l’individu amb allò que li és exterior, sense oblidar el col·lapse de les formes emancipatòries del segle XX que han precedit el moment de destrucció i desestabilització. Barbàrie, raó il·lustrada que ha esdevingut instrumental, Auschwitz i la culminació del projecte europeu… Cal pensar, necessàriament, d’una manera diferent i diferencial i, per això mateix, cal projectar una mirada retrospectiva que vulgui ressignificar.

És en l’anàlisi d’aquesta qüestió que es bada, també, una deriva sobre el mal en si mateix —més enllà de la banalitat del mal—. “Tot el futur / serà un virus imprevisible”, a més, “som perillosos / perquè som microbians”. L’individu, ens diu Calvo, no només s’ha escindit respecte de la natura, sinó que ha pres consciència, també, d’una dualitat que l’habita: “cadascú és el doble / d’ell mateix: / àngel i diable, […] perquè la fosca / ve d’endins / i cal conèixer-la”. Retornem, novament, al principi, i a l’anàlisi d’Armengol en què la transformació i la revisió de la comunitat es fa a través d’un exercici de ressignificació del llenguatge i la cultura.

La reescriptura

Que tot document de cultura és també un document de barbàrie, ja ho sabem: és Benjamin repetint-nos que “el rerefons de la cultura el constitueixen la sang, la tortura, la mort i l’horror”. Per això, l’anàlisi subtil del context actual per part de Calvo (un temps “en símbols de palpera, / en déus minúsculs / […] altars de res”, i en què “les categories del present / són tant implacables com fugaces”) condueix a una proposta vinculada amb el silenci. Silenci per escoltar, com dèiem abans. Reescriure en comptes d’escriure, perquè reescriure exigeix un procés de comprensió i reflexió cap al passat que implica, consegüentment, una revisitació de l’horror en les categories contemporànies. Un exercici de prendre consciència. Adorno afirmava que no es pot escriure poesia després d’Auschwitz. Sense banalitzacions ni reduccionismes, també hi ha propostes i poètiques que volen escriure d’una manera diferent. “Recorda bé les traces: / mira-les, palpa-les, ressegueix-les”. Aquí la proposta fonamental de Calvo i el lligam directe amb el títol: ser ancestral vol dir saber llegir (“n’hauríem tingut prou, / fet i fet, amb saber llegir”). No hi ha voluntat arxivística o positivista en la mirada cap al passat, sinó una mirada àmpliament comprensiva per poder copsar què s’amaga darrere dels ancestres, en la cara oculta de la Història. Què és allò que podem aprendre.

Cap a allò ancestral

Allò suggerent de Calvo és el necessari exercici de transposició que demana als lectors: allò que es consolida amb un vocabulari i una poètica perennes, cal ser pensat en les categories del present (algoritmes, tecnologies, capitalisme cognitiu i salvatge, bava digital…), però s’ha d’encetar des de la reflexió posterior del lector. El llibre s’instal·la en una quietud que defuig aquestes categories caduques, irremeiablement canviants. El llenguatge poètic de Calvo dibuixa la realitat en un treball de les paraules que evoquen sense esgotar el seu sentit, sinó assumint el marge d’enigma i misteri que implica la revisitació d’allò ancestral.

“No creure-hi, / de vegades, / és conservar la fe.” Després d’haver espremut l’anàlisi del passat i del present, arriba la incertesa del futur: “els déus antics / no moren: / tornen del futur.” A qui s’ha de pregar? Cap a on ens hem de dirigir? Aquesta és la pregunta més difícil de resoldre, perquè qualsevol anàlisi és sempre insuficient. Es desprèn el creixement, contra tot, d’una natura que celebra el seu triomf —hi ha vida més enllà de nosaltres mateixos i del nostre llenguatge— i que funciona amb un únic batec per totes les coses. Una llum: vessar la tecnologia al servei d’una altra relació amb allò que ens és extern i així també mutar la relació que es consolida en el nostre llenguatge i la nostra cultura. Utopies, potser. Però “quan arribi la rebel·lió dels meteors, / […] vagarem com les tribus a la recerca del nom / més ancestral i primigeni”.