Anatomia

20.01.2018

Miracle Sala ha guanyat el segon Premi de narrativa Món Rural amb La força de les paraules. Publiquem avui un dels contes que conformen el volum.

© Jamie Street

La primera vegada que vaig sentir a parlar de la regla no va ser a casa. Alguna nena de la meva colla, quan devíem fer quart o cinquè, va informar-nos que a la Mireia li sortia sang del cul. Així mateix. Ens vam espantar. N’hi havia alguna que deia que això ens havia de passar a totes, però les altres no ens atrevíem a creure-la. Una altra va declarar que això era perquè se’t feien grossos els pits. Els nostres encara no passaven de ser dos botons ben enganxats a un pam del melic. Tampoc això no ens semblava verídic, tot i que sabíem que era un fet compartit per les nostres mares, àvies i germanes grans.

Mesos més tard, un dia que vam fer una excursió per berenar a prop de la riera, ens vam reunir al costat d’una gola i ens vam aixecar totes la samarreta per fer un estudi de la situació. Cap de nosaltres no volia ser la líder en qüestions de mida, però ja hi començava a haver diferències. I jo era la número u, encara que em sabés molt de greu i digués que eren unes mentideres. Però no era cosa de qui tenia raó. El cos feia la seva sense demanar ni permís ni acceptació.

Li dèiem “la tia”. La meva va presentar-se sense previ avís, totalment inesperada. Era un principi de curs i encara feia bo. Vaig passar tot el dia jugant a l’enganxada amb una faldilla de flors. No em feia mal la panxa, no sentia res estrany. Quan vaig arribar a casa, mentre la mare em preparava una llesca de pa, vaig anar al lavabo i la vaig veure. Em devia haver vingut feia ja unes quantes hores perquè tenia calces i faldilla tacades fins al capdamunt. Vaig cridar la mare, que va dir “Maria Santíssima!” I em va mirar de dalt a baix. No m’havia adonat de res perquè la faldilla era florejada, amb un fons blau, i entre les flors i els colors havien camuflat la gran taca. “No te n’havies adonat abans?” La mare no se’n sabia avenir. “No, mare, no he anat al lavabo en tot el dia”. A casa no es parlava d’intimitats, però a l’hora de sopar vaig pensar que tots em miraven com si fos una altra. El pare em va picar el cap, però no va comentar res. Les meves germanes, sí. Després de sopar, van convocar-me a una reunió i allà em van aclarir quatre coses. De moment, m’havia de conformar amb les compreses i d’aquí a uns mesos ja provaríem els tampons. “Tranquil·la, que no passa res”. Jo, però, tenia ganes de plorar.

L’endemà em vaig posar l’altra faldilla que tenia. No hi havia cap més opció. Els pantalons m’apretaven massa. L’altra faldilla era vermella i acampanada, semblava feta exprés per esbombar la notícia. No vaig jugar, sinó que vaig argumentar que em trobava malament i així vaig poder seure i dissimular el malestar que em produïa el contacte de la compresa humida. Si algú em deia alguna cosa, m’enrojolava de seguida. Era com un pipiripip al pati de l’escola, vermella de tot arreu.

Per les vacances de Pasqua, quan jugàvem a les raquetes amb l’Emília de Barcelona, em va cridar des de l’altra banda del carrer. “Tu ja la tens?” El carrer era la nostra pista de tennis. “Quèeeee?”, vaig respondre amb l’impuls d’un drive que va llançar la pilota per darrere la meva amiga. Vaig córrer cap a ella. Les persianes de les cases estaven avall, protegint la migdiada dels grans. Però les parets tenien les orelles grosses. Tots ho sabíem i jo no volia compartir el meu secret amb qualsevol. La pilota havia anat a parar enmig de les torretes de la meva mare. La vam deixar allà. El més urgent era seure d’esquena a la paret i parlar sense embuts. Li ho vaig explicar bé. Quan vaig haver acabat, ella estava més vermella que jo, emocionada, gairebé gelosa de la meva precocitat: “Vine!”

Vam entrar a casa seva de puntetes, fins a la seva habitació. Va obrir el calaix on guardava els mocadors i en va treure un llibre folrat amb paper de diari. Ostres! El llibre estava ple de cossos nus d’homes i dones drets amb fletxes que deien els noms i les funcions de cada part. Els llegíem fluixet: ens feia gràcia sentir la intimitat tècnica sortir de les nostres boques. Admiràvem les il·lustracions, relacionàvem el nostre cos amb els de paper, imaginàvem els cossos dels amics, dels familiars, en la forma dels que teníem a davant. Quasi no ens podíem creure que tinguéssim tantes coses ocultes entre les cames. L’Emília va tornar al calaix dels mocadors i en va treure un mirallet. “Va, mirem-nos.” Jo no vaig gosar. Li vaig suplicar que em deixés el llibre fins a l’estiu, quan tornés, perquè tingués temps d’estudiar-lo bé. Que ja em miraria a casa.

El llibre va ser el passatemps preferit d’aquella primavera. El vaig portar a l’escola, totalment d’amagat, perquè cap mestra mai no ens havia dit res de com creixien i s’aparellaven les persones. Per tant, devia ser un tema prohibit. El vam repassar de dalt a baix amb les meves amigues, vam desafiar els nens del nostre curs a endevinar què teníem a l’entrecuix i els hi revelàvem què hi tenien ells, com si no ho sabessin. Ells ho sabien més bé que nosaltres, tot i que no s’havien atrevit a compartir-ho fins llavors. Vam improvisar concursos i jocs, però encara només de teòrica. Va ser una primavera esplèndida. I el llibre va acabar sota el cirerer d’un veí de l’escola. Hi havíem anat a jugar i de passada a saquejar l’arbre i algú va cridar l’alerta a mig fer. Jo tenia més por dels crits dels veïns que de l’Emília, o sigui que vaig escapar-me i vaig abandonar el llibre al peu del cirerer. Ja me’l sabia de memòria. I, quan la mestra ens va demanar si algú havia perdut alguna cosa pels voltants de l’escola, la va contestar el silenci més absolut.

L’Emília em va fer morros uns quants dies, però li va passar l’enrabiada i vam tornar a anar juntes. Potser va ser perquè li vaig dir que ja em posava tampons i això em va convertir als seus ulls en algú molt respectable. Aquell estiu vam començar a sortir una mica fora de l’abast del nostre carrer. Anàvem a trobar la resta d’amics que teníem pel poble i gastàvem les hores recordant el llibre. I a poc a poc, com per repassar la lliçó, vam començar a passar de la teoria a la pràctica.