Anacronismes mèdics: síndrome de Ménière, te i reanimació

5.04.2015

Sovint els anacronismes mèdics són dels més subtils i requereixen coneixements més tècnics. Màrius Serra, secretari del jurat del premi Borni, ens presenta els anacronismes que els lectors han detectat. El veredicte es farà públic aquest dijous 9 d’abril a les 19h al Born CC.

Martí Gironell a Banyoles

Martí Gironell a Banyoles

A la pàgina 150 de la novel·la Lliures o morts, de Jaume Clotet i David Montserrat, es diu que el personatge Jonathan Swift pateix la síndrome de Ménière, una malaltia que afecta l’oïda interna, caracteritzada per vertígens esporàdics i la pèrdua d’audició. L’acció narrativa d’aquesta escena succeeix en un període indeterminat entre 1706 i 1714. La novel·la abasta aquesta època i també 1732, any en el qual Ermengol Amill explica la seva vida al seu fill. En qualsevol d’aquestes dates parlar de síndrome de Ménière és anacrònic perquè la malaltia no va ser descrit fins a l’any 1861 pel metge francès Prosper Ménière, que li va donar nom.

Al la traducció castellana de la novel·la de Noah Gordon El médico (p. 36) la senyora Hargreaves porta “té caliente con miel” a un malalt a la Gran Bretanya. L’acció transcorre en el segle XI i el te no va arribar a Europa fins al 1603, segons documentació de la Companyia holandesa de les Índies Orientals.

Al capítol “La Vall de les Àligues” (pp. 93.101) de la novel·la L’arqueòleg de Martí Gironell un fort aiguat combinat amb un accident del pare Ubach gairebé li provoca la mort per anegament i, de retop, un anacronisme i una incoherència mèdica. “La suma de les dues aigües feia baixar una torrentada amb una fúria imparable que eixamplava el llit dels uadis i torrents engolint tot el que trobava pel seu camí” (p. 97) i “El cos del pare Ubach va fer un patac sord quan va impactar contra el terra de pedres i sorra” (p. 100). Quan li practiquen la respiració artificial escup “una glopada d’aigua” (p. 101). El lector considera que en les circumstàncies descrites, els pulmons del pare Ubach no haurien de contenir només aigua, sinó aigua, fang, sorra i pedres, cosa que faria molt difícil la seva recuperació.

Posteriorment, la reanimació és descrita així: “Vandervorst va localitzar el lloc de compressió per al massatge, just a la meitat inferior de l’estern, a la zona central del pit. Va començar aplicant el taló de la mà esquerra en aquesta zona i col·locant-hi la dreta a sobre, entrecreuant els dits i evitant que toquessin el pit….cada cinc massatges havia d’intercalar dues insuflacions…” (p. 101). El mètode descrit correspon a la tècnica de respiració artificial que es va començar a utilitzar a mitjan segle XX i no pas a cap de les poques que existien l’any 1910, segons l’article “Cardiopulmonary ressuscitation” de la Wikipedia.

Baner premi Borni

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. I a la traducció catalana de “El metge”, cap al final, hi apareixen uns pescadors d’arengades. Les arengades són les sardines seques i premsades; al mar no hi ha cap arengada. Sí que hi ha arengs, que són una espècie diferent.