Amor i souvenirs al TNC

23.11.2018

Aquests dies es poden veure al TNC dos espectacles per a tots els públics. Amour, de la companyia basca Marie de Jongh, i Cuculand souvenir, un espectacle de circ i dansa dirigit per Roberto Olivan. Teatre de màscares sense paraules per al públic familiar, i teatre físic per a joves, el segon. Teatre per a tots els públics, en definitiva. A Núvol som ràpids i estem a tot arreu, i ja havíem parlat de les dues peces quan les vam veure a la Mostra d’Igualada i al darrer Grec. Sí, aquest és un article reciclat.

Una escena de l’espectacle ‘Amour’. © Guillermo Casas

El nostre crític Oriol Puig Taulé va assistir a la darrera edició de la Mostra d’Igualada, el passat mes d’abril, i va titular la seva crònica Algunes coses que el teatre infantil pot ensenyar al teatre d’adults. En aquell article parlava de diversos espectacles, i dedicava un parell d’articles a Amour, l’espectacle de la companyia Marie de Jongh:

“El dissabte a la nit qui va triomfar a Igualada va ser, sense cap mena de dubte, la companyia basca Marie de Jongh. El seu espectacle Amour va emocionar i va fer aixecar gairebé tota la platea de l’Ateneu. I és que els bascos han aconseguit fer un espectacle preciós. I això no ho diu només un servidor: Amour ha guanyat nombrosos premis, entre els més importants el Premi Fetén 2016 i el Premi Max 2017. Poca broma. Al Grec del 2016 va passar fugaçment per la Sala Ovidi Montllor, i hem de dir que alguns dels espectadors a Igualada eren repetidors: també van repetir les emocions i les llàgrimes, igual que la primera vegada. Amour ens explica, de forma delicada i lluny de tot sentimentalisme, com dues nenes juguen durant la seva infància a casar-se i imaginar-se una vida en comú per, quan ja són velles i s’han casat amb dos galifardeus, retrobar un amor que pensaven que era mentida però que és del tot veritable.

Cinc actors, una efectiva escenografia que il·lustra dues cases sense parets i la delicadíssima direcció de Jokin Oregi són suficients per deixar-nos bocabadats durant cinquanta minuts. I és que com molt bé explica la companyia a la seva web, Marie de Jongh fa “teatre infantil per a adults i teatre adult per a nens”. Sense paraules i amb les fantàstiques màscares dissenyades per Javier Tirado, que ens recorden, sí, als alemanys Familie Flöz i als també bascos Kulunka Teatro. Però la delicadesa, la concreció i la saviesa escènica d’aquesta companyia faria envermellir més d’un director de l’anomenat “teatre d’adults””.

I el nostre crític afegia un tercer paràgraf, amb una reflexió sobre la relació entre el teatre “d’adults” i el teatre “familiar”:

“Nota al marge: divendres passat em vaig trobar amb la directora Carlota Subirós a la sortida de Bèsties, l’espectacle que la companyia del Baró d’Evel ha presentat al Mercat de les Flors, i em va dir meravellada: “Tenim tantes coses a aprendre!”. Doncs això. Vagin a veure teatre familiar, senyores i senyors del teatre d’adults, i aprendran a fer moltes coses. A explicar una història sense floritures, a no forçar la màquina teatral i a compondre una obra on tots i cadascun dels elements de la posada en escena estiguin al servei de l’espectacle, i no del director. Seguim”.

 

 

El passat festival Grec, la nostra crítica Júlia Vernet va veure Cuculand souvenir a l’imponent Teatre Grec. Aquesta és una coproducció de la seva companyia R.O.P.A (Roberto Olivan Performing Arts), el Sismògraf, el Grec i el TNCCuculand souvenir és una “creació híbrida” de dansa i circ que, en paraules del mateix creador, pretén ser “una petita crítica a aquesta visió superficial de les coses” que caracteritza la nostra època. Júlia Vernet escrivia això:

“Una de les grans qüestions de l’època contemporània és les noves tecnologies i la seva implicació en la nostra experiència del temps. Poques expressions lingüístiques trobem en l’espectacle que ens ajudin tant a entendre el concepte artístic de l’obra com el títol mateix: Cuculand Souvenir, literalment “record d’una terra de bojos”. Potser es tracta d’una traducció que no es correspon exactament amb el plantejament artístic, però que ens permet donar una definició externa de l’obra. L’espectacle de Roberto Olivan passarà a ser un altre dels molts souvenirs que algun dia tindrem acumulats del nostre present; precisament perquè la crítica a la superficialitat és tan encertada que la seva mateixa creació se’n veurà afectada.

Olivan escenifica la reflexió sobre la nostra vivència de la tècnica i del temps, amb un espai fosc, un fanal encès i una veu en off que demana al públic “Can I borrow you for a second?”. Aquest inici reposat queda en contrast amb el seguit dinàmic d’”escenes” que precedeix un cop s’apaga la llum del fanal. En les escenes de dansa contemporània, els ballarins (Manuel Tiger, Héctor Plaza, Delia Ceruti, Luis García, Dunya Narli, Chey Jurado, Akira Yoshida i Tina Afiyan) exhibeixen un moviment orgànicament acrobàtic amb una coordinació impecable i al ritme d’un so musical frenètic (Laurent Delforge). Són escenes que posen l’espectador en estat d’alerta i generen una situació d’urgència, accentuada pel pampallugueig de llums leds que sobrevolen l’escenari (Oriol Ibáñez)”.

‘Cuculand Souvenir’, un espectacle de Rpberto Olivan. © Asier Goikoetxea

 

I Júlia Vernet encara afegia:

“En altres escenes amb més aspectes de circ, els intèrprets exploren les possibilitats físiques d’aquells productes de la tècnica (que ara ens costa anomenar tecnologies, malgrat ho siguin), com l’equilibri sobre bancs de fusta, l’elasticitat enfilada a la corda, o el simple contacte de força entre cossos. Aquests materials contrasten amb d’altres, com plataformes mòbils il·luminades com si fóssim en una discoteca, on els ballarins performen amb perruques i vestits de lluentons (Adriana Parra). Apareix també una mitja lluna metàl·lica, sobre la que els ballarins-intèrprets, i ara també acròbates, salten i es catapulten entre ells (moments de màxima tensió si no fos per la confiança que clarament es tenen entre ells). Tot això, sense passar per alt els dos “entreactes” protagonitzats per un dels intèrprets que aixeca la riallada del públic quan (mesurant gairebé dos metres d’alçada) s’encabeix i es canvia la roba dins una caixa de cartó.

El que podem concloure de l’espectacle és que no hi ha límits a l’exploració del cos i les seves possibilitats en la creació artística, de la mateixa manera que tampoc hi haurà límits al desenvolupament de la tècnica (mentre no siguem nosaltres qui els fixem). És pertinent apuntar la coincidència etimològica dels termes tècnica i art en el mot grec tekhne (“producció”), cosa que denota la seva matèria comuna. Tanmateix, avui dia ocupen espais gairebé antagònics en la societat: mentre la tècnica es regeix pel criteri d’utilitat, l’art el defuig i es refugia en racons humans de criteris indesxifrats, o més aviat indesxifrables”.

 

 

Cuculand souvenir es pot veure a la Sala Gran del TNC fins al 25 de novembre, i Amour es representarà a la Sala Petita fins al 2 de desembre.