Amor i pèrdua à la Sixto Paz

21.12.2017

Pau Roca i la tropa de Sixto Paz són gent intensa. Totes les obres que han dut a terme han despertat sentiments forts i els han gestat per provocar tot tipus d’emocions als espectadors, des de la fundacional Si existeix encara no ho he trobat de Nick Payne fins al Dybbuk de Jan Vilanova (dramaturg de la companyia). Ara representen Tender Napalm a la Sala Beckett fins al 30 de desembre.

Pau Roca i Ariadna Cabrol a Tender Napalm | Foto: Sala Beckett

La companyia Sixto Paz gaudeix indagant sobre el dolor de l’amor, de l’amistat, sobre les inseguretats de cada un, però també ha fet un teatre històric i de denúncia, com ara Història i Dybbuk. Les posades en escena s’han anat refinant al llarg dels anys, buscant un impacte visual sense grans escenografies per tal d’ajuda a apuntalar el missatge que el text explica. Gairebé podríem dir que estan tendint cap una espècie d’experimentació. I ara, Sixto Paz fa un pas més decidit cap a aquests nous terrenys. Tender Napalm de Philip Ridley es reestrena a la Sala Beckett després de destacar en la passada edició del Grec.

A Tender Napalm ens trobem amb una història difícil de seguir: la relació entre un home i una dona que no es parlen amb naturalitat. És una relació basada en el dolor de la pèrdua (de fet, es tracta de la pèrdua de la seva filla, quelcom que s’intueix a meitat de l’obra). Ridley, amb traducció d’Adriana Nadal, aposta per un llenguatge sensorial, on les paraules expressen i dibuixen accions i reflexions de molta violència. Ja a l’inici, darrere uns barrots, ell (Pau Roca) i ella (Ariadna Cabrol) parlen dels llavis i els ulls d’un altre amb tanta passió com violència. L’amor extrem, l’amor que crema. I és sols el principi. Però no espereu una història lineal, un relat realista. El valor de la proposta està en com els dos personatges expliquen el seu enfonsament a través de relats fantasiosos, plens de mites, amb serps gegants, tsunamis, un exèrcit de micos, extraterrestres, etc. A més a més, el relat està desmuntat, sense un ordre correlatiu, dificultant l’encaix de les peces. La conclusió és que la comprensió del relat és tan important com l’experiència sensorial que les paraules dibuixen. La lògica de tot plegat està en deixar-se submergir en la batalla que tots dos lliuren i anar descobrint els diferents paisatges que descriuen aquestes dues ànimes torturades.

Pau Roca, director de la companyia, conscient de la dificultat de seguir el text proposa una posada en escena que dona moviment i imatges a l’obra. D’aquesta manera es recolza amb la participació de la companyia de circ i performance PSIRC, dos homes (Wanja Kahlert i Adrià Montaña) i una dona (Tona Punsola) virtuosos del cos i el moviment. Mentre ell i ella fan el seu viatge, els acròbates es dediquen a fer torres humanes, salts, rodes i moviments indescriptibles. Tots tres són integrats al relat, sigui a través de coreografies al voltant de l’actor i l’actriu o units a ells, fent-los partíceps de moviments preciosos com quan ell s’enfronta al seu monstre a lloms dels tres acròbates o quan aquests l’agafen amb ella i la fan caminar per sobre de les parets. Sens dubte, el gran encert d’aquesta nova producció de Sixto Paz està en la combinació dels dos llenguatges: teatre (i poesia) i circ (o dansa). Si no fos així, la digestió de l’espectacle seria més pesada.

Per altra banda cal valorar l’espai on es desenvolupa aquest Tender Napalm, una Sala de Dalt despullada ideal per donar l’aparença de club de Rave amb una reixa de barrots, uns fluorescents blaus (preciosa fotografia final amb els blaus balancejant-se mentre ell i ella tanquen el cercle narratiu amb la trobada a la festa) i una estanteria alta plena de pots (un d’ells il·luminat) a la qual escalen. Tots elements que ajuden a dibuixar de manera no figurativa l’illa, la serp, la festa, el mar… Mentre la música acompanya per cops, melodies instrumentals que acompanyen sense ensordir les coreografies. I amb la picada d’ull cap a l’autor al incloure la tornada de la cançó Fade and Float de Dreamskin Cradle, el projecte musical que Philip Ridley va engegar fa uns anys, i recitada per l’actriu.

Remarcar també el tour de force que fan tant Pau Roca com Ariadna Cabrol. Però la intensitat del relat, de les paraules i la violència que suscita, no està expressada amb crits. Ara un somriure, després un reclam més èpic, però no ens trobem amb una actuació estrident. I fins i tot pel que fa a Pau Roca, acostumats a veure’l treballar amb un mateix to en moltes de les seves produccions, en aquesta obra aconsegueix més matisos. Podem dir que Sixto Paz fa un salt cap al risc, cap a un teatre més de marge, no tan comercial (el Pretty de Neil Labute en va ser un bon exemple), però la proposta és molt atractiva, entretinguda i emocionant. La intensitat continua sent marca de la casa a can Sixto Paz i així es demostra en, probablement, un dels espectacles més intensos de la companyia.