American Dreams: Xevi Solà vs Zonas Fronterizas

5.11.2017

Cap altre país al món està tan present en el nostre imaginari: podem anomenar-ne com a mínim quatre presidents i cinc estats, en reconeixem la bandera, sabem taral·lejar l’himne, d’allà provenen el 90% de les pel·lícules que veiem i tres de cada quatre cançons que escoltem… “Jungles” de Xevi Solà a la galeria Esther Montoriol i “Zonas Fronterizas” a l’Espai 10 presenten dues mirades al somni americà. Si Solà ens mostra el seu univers particular amarat de cultura yankee, la mostra organitzada per la plataforma Taula per Mèxic en el marc del festival Susurros del Mèxico Olvidado ens ensenya la crua realitat dels qui viuen la violència en la mateixa pell i fugen cap aquesta Ítaca postmoderna.

Vis. Fuerza (in)necesaria / V.F (i) n_1, 2015-2018, obra de Luz María Sánchez

En Xevi Solà no havia estat mai als Estats Units fins fa un parell d’anys, quan emprengué un viatge de dos mesos en un autocar ple de xinesos. Aquest pintor gironí és doncs l’antropòleg que observa i descriu amb curiositat infantil un poble que no ha visitat. Les visions voyeurístiques que presenta Solà juguen amb clichés fàcilment reconeixibles per crear ambients estranyament mundans on allò quotidià es torna inquietant.

Les cases unifamiliars de finestrals allargassats i teulades a doble aigua, les habitacions de motel amb bíblies a les calaixeres de les tauletes de nit, els respiradors a les parets embolicades de paper, fascinen per tot allò que tenen per a nosaltres d’aliè. Es podria dir que les seves obres funcionen com objectes fetitxe on ret culte als herois i antiherois que admira -freaks i inadaptats de la perifèria nord-americana que desfilen de manera desinhibida- i que pintar-los és dotar-los de corporalitat.

Si Solà retratà obsessivament una Amèrica estereotipada de pescadors sortits de la mateixa Lousiana, xèrifs, cosplayers, gangstas i militars, des d’aquell viatge digne de road movie per la terra promesa, ha començat a pintar un altre continent que no ha trepitjat mai. Apareixen per primer cop dandys congolesos amb indumentària occidentalitzada. Els sapeurs -nom que rep aquesta tribu urbana nascuda a les ciutats de Kinshasa i Brazzaville que emula la moda dels colonitzadors- mostren orgullosos uns outfits llampants de combinacions cromàtiques tan arriscades com les d’Agatha Ruiz de la Prada. Si als anys seixanta la seva manera de vestir afrancesada era símbol d’estatus, amb la independència i la prohibició de la roba estrangera, la subcultura sapeur es convertí en una manera de desafiar l’statu quo.

Una de les peces de l’exposició “Jungles” de Xevi Solà | Foto: Galeria Esther Montoriol

A “Jungles” trobem una pintura de colors àcids, vius, saturats, amb un aire oníric d’angles aberrants, punts de vista distorsionats i enquadraments dislocats. Solà confessa desacomplexadament que cada cop li interessa menys la narrativitat i que l’atrau la part més visual i decorativa de la pintura. Segurament per això alguns dels seus quadres semblen variacions infinites de l’American Gothic (sí, aquell on veiem una parella en primer pla, ell sostenint una forca i on al fons apareix una casa que recorda Psicosis). Però les pintures de Solà estan també plagades de cites a l’art europeu: els fauvistes o Van Gogh i la seva habitació a Arles. I Matisse, sobretot Matisse. Perquè col·locar una ratlla verda en mig del rostre de la teva muller pot ser un acte tant decoratiu com subversiu. Mestre del color, dels paisatges de tonalitats exaltades, de les habitacions de gammes cromàtiques irreals i els cossos de carnacions extraplanetàries, Solà converteix les fulles matissianes en tatuatges sobre les cames d’una noia que es remulla entremaliadament en una piscina o sobre el pit d’un redneck de mirada perduda.

Si Solà mostra un somni americà enrarit, Zonas Fronterizas exposa la crua realitat que assetja el país veí. L’equip curatorial format per Antonella Medici, Andrea Diaz Mattei, Lola Zavala i Ana Paula Sánchez ha seleccionat dues peces sonores que alliberades de l’espectacularitat de la imatge denuncien les diferents violències a les quals ha de fer front diàriament la societat mexicana.

Aquesta mostra forma part del festival cultural interdisciplinari Susurros del México Olvidado, organitzat per Taula per Mèxic i que busca fer-nos reflexionar sobre les problemàtiques socials i la vulneració dels drets humans que pateix aquest país a través de diferents activitats artístiques, culturals i formatives programades entre el 14 de setembre i el 4 de novembre.

La peça interactiva de Luz María Sánchez (Guadalajara, México, 1971) forma part d’una sèrie de tres instal·lacions escultòriques sonores, un total de 700 ràdios en forma de pistola que reprodueixen pistes de so extretes de vídeos de Youtube que mostren “balaceras” (tiroteigs en ple carrer) enregistrades pels mateixos usuaris en moments tan diferents com una nit de festa o una primera comunió.

És aquesta experiència quotidiana de la mort la que porta a molts mexicans a emprendre un perillós camí cap als Estats Units, on escapen amb l’esperança de poder començar una vida millor. L’artista sonor i enginyer de so Félix Blume (Narbonne, Francia, 1984) esborra la distància entre so i música en una peça sonora minimalista que capta com el somni americà es converteix en malson abans de començar. Enregistrada a Lechería, punt estratègic de la ruta per ser el punt on aquest tren popularment conegut com “La bèstia” passa a menor velocitat, Fuga reflexiona sobre les rutes migratòries de Méxic cap als Estats Units i capta la vulneració sistemàtica dels drets humans a la que es veuen sotmesos aquells que hi pugen.

L’American Dream, llegenda apòcrifa que explica que als Estats Units si treballes dur i obeeixes les regles aconsegueixes nadar en l’abundància, té tant de real com Mickey Mouse o Superman. El somni americà, ara ho sabem, és una mentida.