Amb Sala-i-Martin no n’hi ha prou

4.12.2017

Imagineu que TV3 fes un programa de teoria política setmanal. Aquest format estaria encapçalat per un individu que seria director, guionista i presentador, fent les tasques corresponents: triar els temes, l’enfocament, els entrevistats i, en general, imprimir la seva visió del món en tots els continguts. Ara imagineu que el presentador fos Artur Mas. O Anna Gabriel. Si alguna cosa us grinyola, és perquè enteneu que la política és un saber controvertit, amb punts de vista sobre un mateix tema tant raonables com enfrontats. Us amoïnaria la falta de pluralisme i, segurament, us enfadaria que una televisió pública regalés el seu espai a una sola ideologia perquè fes proselitisme sense oposició. Doncs bé, una cosa semblant passa cada setmana amb Economia en colors.

Xavier Sala-i-Martin és un divulgador brillant. Amb un equilibri convincent entre ironia i passió, l’economista és un mestre contagiant l’entusiasme per la seva disciplina. Llevat de la no sempre justificable presència de Tian Riba, que ha esgotat per a tota la vida el catàleg d’expressions facials per transmetre atenció i interès, el format acostuma a ser àgil, entretingut i interessant. Ple d’exemples ben trobats, aconsegueix que associem els raonaments abstractes de l’economia a imatges concretes i anècdotes memorables, recepta infal·lible per enganxar-nos a una matèria a priori desagraïda.

Però si alguna cosa hem après gràcies a la crisi i la precarització de la vida, és que l’economia no és com la matemàtica. Una doctrina econòmica és absolutament inseparable de la seva visió moral i política del món, que reconegui com creu que és la condició humana i, sobretot, com creu que hauria de ser. Les afirmacions econòmiques, fins i tot les més simples, són la punta d’un iceberg ideològic i, quan mirem què hi ha sota la superfície, ens adonem que tot plegat s’aguanta sobre bases molt discutibles. Per tant, estaria molt bé escoltar altres veus discutint-les.

Si tot el que sabem d’òpera ens ho ha ensenyat Ramon Gener, el pitjor que ens pot passar és que la tetralogia de L’anell del Nibelung se’ns faci més llarga del que l’entusiasme de l’Òpera en texans prometia. Però si només aprenem economia amb Sala-i-Martin, podem acabar pensant que les propostes laborals de Podem són un despropòsit al costat de, per exemple, les de Ciutadans. Escriure això en un mitjà cultural sona malament, però el nostre gust musical no té les mateixes conseqüències pràctiques que les nostres creences sobre l’economia. Per això a les tertúlies televisives els demanem representants d’ideologies diverses, i per això no hauríem de ser menys exigents en certs productes documentals, sobretot a la tele pública.

El nostre economista més popular s’ha guanyat el seu espai amb un format ben parit. No podem criticar que expliqui l’economia des de la seva visió ni negar l’esforç per fer-ho amb el mínim de contingut polític i ètic possible. El problema, esclar, és que explicar l’economia així ja és una opció ideològica molt determinant que hauria d’estar oberta a debat. Ara que anem per la segona temporada d’Economia en colors, m’agradaria saber si TV3 està preparant una sèrie documental amb Josep Manel Busqueta, cèlebre economista i pastisser de la CUP, que faria un excel·lent contrapès. En comptes de canviar el color de les americanes, podrien alternar entre samarretes reivindicatives. I és que, igual que he vist un programa, m’agradaria veure l’altre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Totalment d’acord amb el que dius a l’article.

    Hi afegiria tan sols una cosa: demanar la paritat també en l’aspecte econòmic, és a dir si TV3 oferiria la mateixa o similar quantitat d’euros per capítol, a tots els autors que defensin polítiques econòmiques diferents.

  2. Tens raó, no n-hi ha prou amb un sol punt de vista. Però jo de tu no patiria, perquè amb TV3 intervinguda com està aviatn vindrà en Montoro a donar lliçons d’economia, i aprendrem com es roba un país i no passa res.
    Salut //*//

  3. Doncs jo no ho tinc tan clar.
    Estic completament d’acord amb la pluralitat economico-ideològica a la pública. No és pas això que discuteixo.
    La qüestió en aquest cas és que a mi no em sembla que en Sala-i-Martin faci pedagogia econòmica segons el seu ideari ideològic liberal. Es limita a explicar la economia. Cosa diferent és com s’apliqui, però no em sembla pas que en Sala-i-Martin entri en això al seu programa.

  4. Jo també hi estic d’acord, és clar.

    No sé si a la tele pública hem d’aguantar el programa d’un individu que justifica l’explotació laboral infantil. Però sí hem d’exigir és que surti algú altre amb un punt de vista oposat.

  5. Doncs jo trobo que al programa s és bastant neutre al respecte de les polítiques. Quan va parlar de la teoria del decreixement ho va defensar tot i que no crec que sigui el que ell pensa.

  6. Amb tots els respectes, jo a Josep Manel Busqueta, “cèlebre economista i pastisser de la CUP” el veig més al Club de la Comedia o a Cuarto Milenio… vist com ha anat la planificació econòmica a Venezuela (Estat que va rebre instruccions del sr. Busqueta).
    Per a mi, TV3 és el tercer canal de TV (Televisió Vaticana)… però aquest és un altre tema.

    Atentament

  7. Josep Manel Busqueta, cèlebre economista?
    No hi podem més, sempre cercan els tres peus al gat. El senyor Sala-i-Martin ens enfoca facetes en el camp de la economia, sempre lligades al modèl economic en el cual es donen. La punta del iceberg ideologic, també pot ser què és dongui, quan voste fa aquest artícle, o no?

  8. Estic totalment d’acord amb tu. Personalment, el Sala-Martí és un dels meus preferits tant en ràdio com en TV. Però, l’altre dia, parlant sobre els que feien prediccions em vaig adonar que patinava moltíssim. No tant pels raonaments que sempre estan molt ben elaborats, sinó per un excés de prepotència. I, definitivament, quan va fer escarni del professor Santiago Niño Becerra va patinar del tot. En definitiva, l’economia com altres disciplines com la història es basen en el comportament de les masses, que sovint és cíclic i, per tant, predictible. Un exemple molt senzill és el d’auge i caiguda dels imperis o el comportaments de les elits governants al llarg dels períodes d’història escrita i coneguda.

  9. Muy agudo, interesante y reflectivo el análisis expuesto en el artículo. Independientemente de la metodología y ejemplos utilizados por el Sr. Sala i Marti, su marco mental solo puede exponer claramente una forma o visón de un pensamiento económico-politico-social es una “moderna/moderada” de las ideas conceptuales de la Universidad de Chicago, una versión 3.0. También se puede entender como una interesante (inconsciente) forma para exponer las limitaciones y errores históricos de dicho pensamiento económico y su aplicación en practica iniciada en el Chile de Pinochet y recientemente en Grecia. Por supuesto que si, TV3 como televisión publica y plural puede o podría llegar a dedicar mas tiempo de su programación a otras formas y pensamientos económicos. Pensamientos que nos ayudarían a comprender la situación real de las cosas y limitarían los efectos de continuar mentalmente “inducidos” por el sacrosanto pensamiento que ayuda a mantener la creencia en la cual la economía, el mercado y las financias son la esencia de nuestras vidas. Por otro lado si la programación de la televisión publica tiene de ser un reflejo de la diversidad de los pensamientos o planes económicos de los partidos politicos representados en el Parlament, entonces el programa del Sr Sala-Marti representa el noventa y cinco por ciento del arco parlamentario. Seria engañoso no admitir que también sustenta la forma de vida (decisiones, trabajos, energías) de la mayoría de los que aqui exponemos nuestras ideas. Críticos si, exponer otro tipo de pensamiento muy positivo he importante, pero sin intentar ser mas papistas que el papa tambien. Un abrazo.

  10. Totalment d’acord amb el que diu sobre el programa del Sr. Sala i Martin. I frases com “Una doctrina econòmica és absolutament inseparable de la seva visió moral i política del món” haurien d’encapçalar aquest tipus de programes.

    Però, ai, aquest exemple de “L’anell del Nibelung” i els comentaris posteriors sobre la música…fan mal (obviant el fet que el Sr. Gener és un xarlatà -dit això objectivament, segons la definició de la paraula que dóna el DIEC, no com a insult-).
    Curiós que posi com a exemple aquest cicle -tan llarg, sí…Però que comença amb l’aparició d’or a “l’inframón” dels Nibelungs i, en la lluita per la possessió d’aquest “tresor”, acaba amb la destrucció dels déus -que també el desitgen-. És a dir, parla precisament… de la cobdícia! Tot passant per la immolació/sacrifici d’un ingenu (idiota? -en el sentit grec-), aliè a aquesta cobdícia, i d’una enamorada…(i encara més temes ben ideològics, com ara la contraposició Natura/Equilibri vs. Riquesa/Caos, etc.).
    El valor que se li atorga a l’or acaba destruint-ho tot.
    És una lliçó bàsica que no crec que pugui sentir algun dia al Sr. Martin.
    “El nostre gust musical no té les mateixes conseqüències pràctiques que les nostres creences sobre l’economia”, escriu vostè. Penso que sí: la banalització de l’Art, de fet, és producte de la ignorància (etimològicament, el no-coneixement), és a dir, aquesta banalització és també “la punta d’un iceberg ideològic”.
    (Demano disculpes per l’extensió del comentari)