Amb la culpa de les dones podríem asfaltar carreteres

22.04.2018

Najat El Hachmi ens va confessar quin és el seu secret. Es lleva cada dia a les cinc del matí i s’asseu davant de l’escriptori. “És un moment en què ningú no m’interromp. A aquesta hora del matí estic molt connectada amb coses que tinc en alguna banda”. Carme Riera, en canvi, quan vol escriure, ha de dir als seus familiars que se’n va a dormir. “Perquè és només quan dormo que em deixen tranquil·la”. Totes dues tenen novetat aquest Sant Jordi. Arriben a la diada amb dues novel·les editades per la mateixa editora, Pilar Bertran d’Edicions 62, però ben diferents l’una de l’altra. Najat El Hachmi publica Mare de llet i mel i Carme Riera torna a la novel·la negra amb Venjaré la teva mort. S’han trobat per parlar als Diàlegs de Sant Jordi al Disseny Hub, moderades per la periodista Olga Merino. Txell Bonet i Fèlix Pons van llegir fragments dels llibres.

Carme Riera ha conversat amb Najat El Hachmi i Olga Merino als Diàlegs de Barcelona | © Pep Herrero

Tot i la diferència generacional entre l’una i l’altra, la conversa ens va descobrir punts de contacte molt interessants. Perquè malgrat la distància geogràfica i cultural entre el Marroc on va néixer El Hachmi i la Mallorca dels anys cinquanta on va créixer Riera, la seva infantesa va estar marcada per condicionants semblants, que han estat determinants en la seva obra. “A Palma estem més a prop d’Alger que de Barcelona”, diu Riera, que no fa gaires anys va evocar els seus anys d’infantesa a Temps d’innocència, un llibre del qual hem parlat aquí i que El Hachmi troba molt proper.

Un d’aquests condicionants compartits és el fort pes de l’oralitat en la vida social. “En un lloc on la llengua escrita no existeix, la llengua oral és molt més rica, perquè abasta registres i situacions molt diverses. Les dones del meu poble componen versos i fan poesia”, recorda El Hachmi, que reconeix en els relats que li explicava la seva mare de petita una influència literària decisiva. Riera també reivindica la llengua de les rondalles mallorquines, que van recollir l’Arxiduc Salvador primer i mossèn Alcover després. “Les rondalles traspuen un mallorquí ric i viu, que conté tot el que érem nosaltres: una societat rural pobra però amb unes tradicions meravelloses. És curiós que Levi Strauss explica a Tristes tropiques un conte que també s’explicava a Mallorca en forma de rondalla”, diu Riera. D’on prové aquesta riquesa de la llengua oral? “Hi ha una saó que dóna la terra, però ara a Mallorca la terra la tenim sembrada de turistes”, respon l’autora de Te deix amor, la mar, com a penyora.

Riera i El Hachmi han trobat altres punts de contacte. Totes dues han reconegut que els costa molt donar per acabada una novel·la, i en deixar-la en mans de la seva editora tenen una sensació d’esgotament, que pot ser tant físic com psíquic, una mena de depressió postpart. També han coincidit en la incapacitat de les respectives mares de llegir el que escriuen. Riera no recorda que la seva mare mai llegís una novel·la seva o que es mostrés orgullosa de la seva vocació literària, més aviat al contrari. En el cas de Najat El Hachmi ha estat la barrera idiomàtica el que ha impedit a la seva mare de llegir les seves novel·les, per bé que se’n sent orgullosa quan les cosines del Marroc, que poden seguir les traces de l’èxit literari de la Najat per internet, li canten les meravelles.

La culpa de ser dona

Tant Riera com Najat ha abordat a la seva obra els desavantatges de ser dona. “La culpa és eminentment femenina”, diu Riera. “Des del pecat original, la dona és considerada la temptadora. És un prejudici molt arrelat, una constant en la història que en alguns moments s’accentua. El dolor de la dona va ser considerat durant segles un manament bíblic, fins a tal punt que quan la medicina va poder alleujar els dolors del part gràcies al cloroform, l’Església va protestar. Les autoritats eclesiàstiques entenien que el dolor era una cosa que les dones culpables devien a Déu”, recorda Riera. “Podem ser creients o no, però la qüestió de la culpa és determinant en la societat patriarcal”.

Najat El Hachmi, Carme Riera i Olga Merino als Diàlegs de Sant Jordi | © Pep Herrero ICUB

“Amb la culpa de les dones podríem asfaltar carreteres”, diu Najat El Hachmi. “És una qüestió d’educació. Des de ben petita al Marroc t’eduquen perquè tinguis consciència d’alguna culpa. La dona té l’obligació de gaudir del sexe en el matrimoni, però només es parla del plaer de l’home”. Fatima, la protagonista de Mare de llet i mel, es culpabilitza per recelar del seu propi cos, perquè no gosa tocar-se. “El teu cos ja és de per si conflictiu, i totes les normes recauen en com t’has de vestir o com t’has de moure, és impossible tenir una relació harmònica amb el propi cos”, diu El Hachmi, i cita el llibre de Leïla Slimani, Sexe et mensonges: la vie sexuelle au Maroc, que aborda el pes que té la viriginitat en la vida de les dones al Marroc, un factor que ho condiciona tot, fins al punt que les violacions acaben sent culpa de les dones.

Quan una nena neix al Marroc, ja de ben petita té la consciència que no viu a casa seva, perquè no tindrà un lloc propi fins que es casi i s’instal·li a la casa del seu marit. “En la generació de la meva mare els matrimonis eren concertats, arribaves a una altra casa i t’havies d’entendre primer amb el marit i després amb la sogra. Has d’integrar-te en un altre món”, diu El Hachmi. “Per això es diu que al Marroc no existeix la parella heterosexual, perquè tot penja del patriarca. L’única relació heterosexual és la que s’estableix entre la mare i el fill. Per més que diguin que el Marroc és un matriarcat, a l’hora de la veritat la dona es converteix en l’executora del patriarcat, i té poder sobre la seva jove. Per això un dels laments més freqüents de les dones marroquines és: Voldria marxar, però no tinc on anar’. És per això també que dones amazigs que van arribar a Catalunya ara fa vint o trenta anys han trobat el seu lloc aquí i han arrelat. Diem sovint que no s’han integrat, però en realitat ho han fet més que els seus marits. Molts d’ells ara es jubilen i volen tornar al Marroc. Elles, en canvi, no volen tornar”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Carme Riera diu: “Des del pecat original, la dona és considerada la temptadora. És un prejudici molt arrelat, una constant en la història que en alguns moments s’accentua. El dolor de la dona va ser considerat durant segles un manament bíblic, fins a tal punt que quan la medicina va poder alleujar els dolors del part gràcies al cloroform, l’Església va protestar. Les autoritats eclesiàstiques entenien que el dolor era una cosa que les dones culpables devien a Déu”.

    Biblicament parlant -o sia, excloent prejudicis- es pot dir que la temptació va venir del diable (la serp). El dolor de la dona al parir no es pot considerar cap manament de Déu [Déu és amor i justicia], sinó una conseqüència de donar l’esquena a Déu [quan Aquest va dir que no mengessin de l’arbre del coneixement del bé i del mal]. Talment com allò que es diu de l’home [“hauràs de treure’n el el teu aliment amb fatigues tots els dies de la teva vida”] o allò repecte a Eva [“Et sentiràs atreta pel teu home, i ell et dominarà”].
    Caldria distinguir bé entre un Manament de Déu i una conseqüència del pecat. I, clar, donar les culpes a qui les té.

    Pel que fa a la reacció de l’església [católica romana], aquesta església fa segles que és apostata de la Paraula de Déu. Si el que diu no està fonamentat amb la Bíblia, doncs no es pot dir que allò que digui sigui una ensenyança bíblica. Ni cristiana.

    Atentament