Amb el meu cos jo decideixo!

19.12.2014

Tatiana Pagà, amb la col·laboració de Liina Tumma, denuncia a través de fotos artístiques els canvis legislatius sobre el dret a decidir sobre el propi cos que el partit Popular volia impulsar a través de la nova llei de l’avortament, que finalment va retirar per la pressió social. Tot i això el PP ha reformat la llei i la reforma implica que  les menors de 16 i 17 anys necessitin el consentiment patern per interrompre el seu embaràs. Les fotos de Pagà han estat guanyadores del premi de Fotografia “Mi cuerpo mis derechos” d’Amnistia Internacional. La fotògrafa i periodista ens explica com va inspirar-se per crear la seva obra.

"Jo ho decideixo" foto guanyadora | Foto: Tatiana Pagà i Liina Tumma

“Jo ho decideixo” foto guanyadora | Foto: Tatiana Pagà i Liina Tumma

No ve de nou dir que la figura de la dona ha estat infravalorada i discriminada al llarg dels anys, a la religió, a la política, dins de l’àmbit laboral, als esports, per la sexualitat, etc. El súmmum de tot això és que el govern plantegi una llei per castigar les dones que vulguin prendre decisions que concerneixen al seu propi cos. El concurs va ser una oportunitat per lluitar contra la desigualtat que tant costa de combatre i que amb la llei encara hauria suposat un desnivell major.

"La meva flor" foto guanyadora | Foto: Tatiana Pagà i Liina Tumma

“La meva flor” foto guanyadora | Foto: Tatiana Pagà i Liina Tumma

Crec que com a dones aquest projecte fotogràfic ens ha permès aportar, a mi i a la Liina, el nostre granet de sorra per defensar uns drets que considerem primaris i totalment privats. Decidir què volem i què no, és legítim perquè el nostre cos ens pertany i ningú més que nosaltres mateixes hauríem de poder opinar sobre què ens convé més o menys. Sobretot ens agradaria reivindicar que les decisions lligades al nostre cos no haurien d’estar delimitades per una llei o per terceres persones que ens forcin a escollir un camí.

"Regadera" | Foto: Tatiana Pagà i Liina Tumma

“Regadera” | Foto: Tatiana Pagà i Liina Tumma

La inspiració per les fotografies va sorgir entre la ràbia i la impotència que aquesta nova llei plantejava. “Per què no puc fer el què em doni la gana amb el meu cos? Per què m’ho poden impedir, qui són per decidir per mi?”, ens preguntàvem. La veritat és que el debat que aquí es genera és una aberració perquè no hauria d’haver-se plantejat mai, però sembla que encara queden coses per aprendre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

19 Comentaris
  1. Certament que tothom tindria de tenir el dret a “fer el que li donès la gana” amb el seu propi cos (també seria desitjable que algun cop es parles de responsabilitat, no creieu?).
    Però amb això de l’avortament crec que del què es tracta no és ben be del dret al propi cos: estem parlant de dos cosos i de dues identitats diferentes: la de la mare i la de la criatura que si bé encara no ha nascut d’una forma extrauterina, ja viu amb una identitat única i diferènciada de qualsevol altre ser viu.
    La seva darrera pregunta em recorda molt a una altra pregunta que va formular l’expresident espanyol sr. Aznar amb referència a conduïr i prendre alcohol… I també al qüestionament que algun pare una mica “eixalabrat” (per dir-ho d’una manera molt suau) fa de la multa de transit que li han posat per no portar a la seva filla ben lligada amb el cinturó de seguretat. I hi han coses que són difícils de qüestionar si una persona no vol oblidar-se del sentit comú: És totalment lògic que si a l’institut et demanen una autorització per escrit per deixar anar a la canalla a una excursió escolar o a una sortida educativa, també demanin aquesta autorització si la nena en qüestió vol que se li practiqui un avortament.

    Les fotografies molt maques.

    Atentament

  2. Estic totalment i absolutamente a favor del dret de la dona a decidir sobre el seu cos i no comparteixo en absolut que es vulgui coaccionar a la dona amb arguments científics com el de dir-li que hi ha també en joc el dret de “la criatura que si bé encara no ha nascut d’una forma extrauterina, ja viu amb una identitat única i diferènciada de qualsevol altre ser viu”, com comenta el que em precedeix. El que no ha nascut no és una criatura, no és un nen o una nena. No està al món. I si no està al món ningú al marge del cos de la mare hi té cap dret per a ficar cullerada.

    L’argument científic és un parany, un engany. La història de la Humanitat ens diu que la família va néixer quan els caça-col.lectors van començar a ser sedantaris amb l’inici de l’agricultura. Aleshores va aparéixer la propietat de la terra i la dona passava a ser una propietat de l’home perquè s’havia d’assegurar que qui heretava la terra era un fill seu. La dona, la mare només comptava com a reproductora. Aquest sistema ha funcionat molt bé i el cos de la dona era portador del pecat, per això les dones compten poc a les distintes esglésies. A vegades apareix alguna dona valenta i “reivindica” el cos, com la pintora barroca Artemisia Gentileschi. L’automatisme de la subjugació de la dona a funcionat, però ara, molts homes estan en estat de xoc a l’adonar-se que la dona li diu quasi a crits: “Per què no puc fer el què em doni la gana amb el meu cos?”. Aleshores ens oblidem de les fantasies inculcades, com que el sexe és lleig i per això va caldre l’Esperit Sant per a què Jesús fos nat, i anem a sac amb la ciència a la mà. Tot el mal que s’ha fet amb les fantasies religioses s’oblida, es descontextualitza la religió, la història de la Humanitat i amb pinces ens fem tots científics i a la dona que no es veu amb cor d’atendre i estimar un infant li diem que no pot avortar, que seria un crim. Ella no entén res, se li enterboleix la vista i se sent impotent de defensar-se, que no entén el que li passa.
    El problema és que la justícia li encanta més la ciència que l’antropologia. La ciència dóna sempre una explicació a tot.

    • Sí, la ciència sempre té respostes per a tot. I mai sabrem si aquest “cos dins d’un altre cos” té o no té ànima, i aquí ja barregem ciència i espiritualitat o religió (o com es vulgui dir). La llàstima és que mai ens deixarem de romanços; tant de bo arribi el dia on es deixin de banda aquestes coses i ens guiem, simplement, pel sentit comú.

      • Eduard Punset diu que l’ànim és al cervell. Quines ganes tenen els humans de voler estar tant per damunt dels altres animals quan ja sabem que el genoma ens fa quasi iguals!!! La veritat és que no sé pas què hem de fer amb el sentit comú, jo em conformo amb un sentit de justícia i de respecte envers les persones i, per tant, respectar la llibertat individual, això sí, que la llibertat del teu puny s’aturi davant del meu nas o, per no apartar-me del tema, que ningú es fiqui amb el que una dona vol fer amb el seu cos.

        • Albert: Jo no he dit res sobre religió o sobre ciència. He parlat d’un fet real i objectiu: el fetus té un ADN diferent al de qualsevol altre ser viu. I aquest mateix ADN el tindrà mentre visqui, sigui dins o fora de l’úter.

          És vostè qui opina des d’un vessant dogmàtic, al dir “El que no ha nascut no és una criatura, no és un nen o una nena. No està al món”. Legalment a l’Estat espanyol, el no-nat no és persona, però ningú amb dos dits de front nega que tingui vida. Per vostè el tenir un tumor cancèrigen no deu ser cap problema: “com no es veu, no existeix”…

          Dir que “la” religió fa del sexe una cosa lletja, és una falsetat: és parteix d’una generalització, ignorant els fets objectius. Per exemple: al llibre de Gènesi (1:28) podem trobar aquestes paraules: “I Déu [a Adam i Eva] els beneí i els digué: ‘Creixeu i reproduïu-vos'”; i a 2:24: “Per això, l’home deixarà el pare i la mare i s’unirà a la seva muller, i seràn una sola carn”. Això, per nomenar un parell d’exemples de la religió jueva i cristiana. El sexe tàntric està intimament lligada a la religiositat hinduísta.

          Per vostè, “la dona que no es veu amb cor d’atendre i estimar un infant” té tot el dret d’avortar (acabar amb una vida). Seguint el seu raonament, també deu ser de la opinió que “un home que no es veu amb cor d’atendre i estimar una dona” té el dret a avortar-la (assassinar-la)…

          Torno a repetir-me (com l’all): D’acord amb la llibertat de cadascu amb fer amb el seu cos el què li plagui, però caldrià respectar un cos que és d’un altre ser viu.
          Si la dona no es veu amb cor d’ajudar a crèixer al ser humà que ha de neixer, doncs faria bé de demanar ajut a uns [a uns més que suposats, ai!] serveis d’ajuts socials i personals, o donar en adopció temporal o total.

          Atentament

          • Jo també em repetiré com l’all. 1.- La ciència no té dret a ser usada per a determinar conductes. Si decidim que és dogmatic dir que el no-nat no és persona, encara ho és més dir que és persona i que el seu dret és superior al de la mare. 2.- Vivim en un context culturalment cristià, per tant, quan parlo de religió, s’entén la cristiana. La Bíblia es va fer per a treure l’hegemonia de les dones i de la deesa de l’amor (Asherah. El cristianisme va considerar necessari crear el mite de la puríssima concepció, l’única Mare de Déu que he vist embarassada és a Guatemala (sincretisme). Ja m’agradaria que al Vaticà es parlés del tantra… 3.- El que vostè diu de la violència masclista és insultant, però no a mi, si no a vostè mateix perquè és assumir que l’home és propietari de la dona. Evidentment el que hi ha al cos de la dona és de la dona. Quedi clar que qui ha fixat el paral.lelisme és vostè. 4.- El bisbe Robinson, anglicà, deia que s’havia de fer tot el possible per a què no s’avorti, però la darrera decisió correspon a qui l’ha de tenir. A Espanya, amb Catalunya inclosa, hi ha una gran hipocresia pel que fa aquest tema. Si una mare no es veu en cor a tenir-ne cura l’obligació de la societat és ajudar-la, però a Espanya es parla molt de la família, però per raons que no toquen som una-societat-del-fill-únic. No ho dic per vostè, però crec que enlloc de la campanya pro-vida caldria oferir l’ajut allà on cal i no esperar que la mare demani ajuda, però sé que esperar això és ignorar com van els pressupostos dels serveis socials. ¿Ha vist vostè mai la visita d’un treballador social per a veure en quines condicions està el nadó? Jo sí, però no aquí. No entro tampoc amb el tema d’adopció quan moltes vegades és venda.

  3. Albert, comentare algunes afirmacions seves. Per a debatir honestament, crec que és important partir d’afirmacions que l’altre ha dit, no pas del que jo pensi que ha dit o, pitjor encara, cregui que hagi volgut dir.

    1.- Vostè diu: “Si decidim que és dogmatic dir que el no-nat no és persona, encara ho és més dir que és persona i que el seu dret és superior al de la mare”. Jo he dit -i em ratifico- que “És vostè qui opina des d’un vessant dogmàtic, al dir ‘El que no ha nascut no és una criatura, no és un nen o una nena. No està al món’. Legalment a l’Estat espanyol, el no-nat no és persona, però ningú amb dos dits de front nega que tingui vida. Per vostè el tenir un tumor cancèrigen no deu ser cap problema: ‘COM no es veu, no existeix’…”. Com veura, jo no he dit que, legalment a l’Estat espanyol, el no-nat pugui ser considerat una persona. El que he dit és que el no-nat és un ser vivent de l’espècie humana (que no és el mateix que “persona”).

    2.- Vostè diu: “Vivim en un context culturalment cristià, per tant, quan parlo de religió, s’entén la cristiana”. Jo entenc que quan es parla de “religió” sense concretar, es parla de religió sense concretar, no d’una en particular. El mateix passa quan ens referim a “església”: per a què creure d’antuvi que ens referim a la catòlica romana?
    Referent al perquè de la Bíblia, crec que la seva afirmació és gratuita i sense fonament.
    El llibre de Gènesi és partícep tant de la religió jueva com de la cristiana.
    Parlo de cristianisme, no de catòlicisme romà.

    3.- Vostè diu: “El que vostè diu de la violència masclista és insultant, però no a mi, si no a vostè mateix perquè és assumir que l’home és propietari de la dona. Evidentment el que hi ha al cos de la dona és de la dona.” ¿Segur que quan vostè ha dit al seu primer comentari: “[…] i a la dona que no es veu amb cor d’atendre i estimar un infant li diem que no pot avortar, que seria un crim” s’estava referint a quelcom que hi ha dins de la dona? I amb tota honestetat, ¿aquest primer comentari seu no donava propietat exclusiva a la mare de l’infant possible víctima de l’avortament? [Fixi’s que ha estat vostè i no pas jo qui s’ha referit al no-nat com a “infant”].
    ¿I no és cert que vostè ha dit que “El que no ha nascut no és una criatura, no és un nen o una nena. No està al món”? Aleshores: ¿Com és possible estimar i atendre quelcom no existent, que no està al món, sense estar una mica “tocat de l’ala”?

    4.- Vostè diu: “El bisbe Robinson, anglicà, deia que s’havia de fer tot el possible per a què no s’avorti, però la darrera decisió correspon a qui l’ha de tenir”. És una opinió respectable, la del senyor bisbe. Tant respectable com la seva o la meva.
    Voste diu: ” A Espanya, amb Catalunya inclosa, hi ha una gran hipocresia pel que fa aquest tema. Si una mare no es veu en cor a tenir-ne cura l’obligació de la societat és ajudar-la, però a Espanya es parla molt de la família, però per raons que no toquen som una-societat-del-fill-únic. No ho dic per vostè, però crec que enlloc de la campanya pro-vida caldria oferir l’ajut allà on cal i no esperar que la mare demani ajuda, però sé que esperar això és ignorar com van els pressupostos dels serveis socials. ¿Ha vist vostè mai la visita d’un treballador social per a veure en quines condicions està el nadó? Jo sí, però no aquí. No entro tampoc amb el tema d’adopció quan moltes vegades és venda.”. Estic d’acord amb vostè en aquests punts, però crec que s’ha de dir ben alt a les persones que quan tinguin un problema o necessitin ajut, que ho diguin, que ho demanin i que cerquin els llocs on puguin ajudar-los.

    Atentament

    • JR, per descomptat també intento dir la meva a partir de les seves paraules, tot desitjant que hagi gaudit d’un Bon Nadal perquè encara que no sigui creient també em fa mal la imatge d’una jove iraquiana caldea catòlica després de cantar en una funció nadalenca quan sap que estan amenaçats per l’Estat Islàmic.
      1.- En el debat sobre la legitimitat de la dona a decidir si avorta o no, com vaig dir al principi, no reconec els avenços de la ciència perquè la Humanitat no neix al segle XX i aquesta construcció té milers d’anys. El cientificisme és un parany. La ciència em fa el mateix efecte que la lletra petita d’un contracte hipotecari. El no-nat és un ésser vivent la vida del qual depèn de la mare, de forma que la mort de la mare comporta automàticament la mort del no-nat, per tant, la seva natura és dependent, no és una incrustació a la mare, sinó que dimana de la mare, igual que un fruit, però aquest “fructus ventris” ha de madurar (néixer), per a ser independent, mentre aquest moment no arriba és (part) de la mare.
      2.- Em reafirmo que quan es parla de religió en un context cristià, catòlic per ser exactes, no cal concretar, només cal mirar els nostres carrers per Nadal. ¿Es pot qüestionar el pes aclaparador de la Conferencia Episcopal Española en el nostre context? La prova de què aquí el sexe és una cosa lletja ho veiem a la Viquipèdia: “La doctrina del naixement virginal és la doctrina cristiana que assegura Jesús de Natzaret va néixer d’una verge, Maria. També inclou l’enteniment que el seu espòs, Josep, no tenia relacions amb ella durant l’embaràs, segons l’Evangeli de Mateu 1:5. Això es diferencia de la doctrina de la Immaculada Concepció, que es refereix a la concepció de la pròpia Maria.” Cal afegir que jo espero que un dia hi hagi una Mama de Roma. El que jo dic de la Bíblia i vostè diu que és una afirmació “gratuita i sense cap fonament” está basat en els treballs de Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman de la que diuen que són “escritos sagrados dotados de un genio literario y espiritual sin parangón, un relato épico entretejido a partir de un conjunto asombrosamente rico de escritos históricos, memorias, leyendas, cuentos populares, anécdotas, propaganda monárquica, profecía y poesía antigua” i humilment li invito a llegir el meu treball “Las religiones populares en el Antiguo Israel y la Biblia como minority report” que es pot trobar fàcilment a dos llocs de la xarxa.
      3.- Aquest punt, pel que fa al no-nat, ha quedat contestat en el punt 1. La comparació amb la violència masclista és seva.
      4.- L’opinió del bisbe anglicà -pel 1970- no és que sigui tan respectable com la seva o la meva. És una altra prova de la importància del context religiós. Cap de la Conferencia Episcopal Española gosa a dir una cosa semblant. Vostè diu: “Estic d’acord amb vostè en aquests punts, però crec que s’ha de dir ben alt a les persones que quan tinguin un problema o necessitin ajut, que ho diguin, que ho demanin i que cerquin els llocs on puguin ajudar-los”. Entenc que ho diu de bon cor, però hem de convenir que la pobresa crea una mena de covardia de trepitjar parquets. Jo, sincerament, no m’imagino una parella pobra anant sols a una oficina de Benestar Social. És l’administració que ha de saber localitzar les situacions de risc.
      Aprofito per a felicitar a Tatiana Pagà i Liina Tumma pel seu treball fotogràfic i que les dificultats les facin créixer.

      • Sr. Albert: Gràcies pels seus desitjos. Espero que vostè també hagi gaudit d’aquest dia de Nadal. L’amenaça d’Estat Islàmic és per a tothom que no cregui amb el què diuen aquests totalitaris, independenment si són o no cristians.

        1.- No em considero un cientifista. Però considero que la ciència pot ajudar a clarificar quelcom en aquest debat (com ho pot fer la ètica).
        Voste diu: “El no-nat és un ésser vivent la vida del qual depèn de la mare, de forma que la mort de la mare comporta automàticament la mort del no-nat, […]”. En segons quins casos, la mort de la mare no implica la mort automàtica del no-nat. Pel que fa a la dependència de la mare pel no-nat, s’ha de dir que l’ésser humà és un dels sers vius més depenents desprès del part. La seva dependència no acaba amb el part. Per lo tant, la [suposada] dependència vital del no-nat envers a la seva mare es podria ampliar a l’infant ja nascut… o al malalt depenent d’una altra persona. Així, no ens podem amparar amb la dependència del no-nat envers la mare per afirmar que la mare té tot dret sobre la vida o mort del no-nat pel fet que aquest sigui depenent de la mare. Si es poguès afirmar una cosa així, també sería possible afirmar que la persona que té al seu càrreg una persona depenent té tot el dret de treure-li la vida quan així ho consideri oportú… Aquest fet en diferentes èpoques de la història ja s’ha donat; pel que sembla, estem anant a unes posicions molt semblants.
        Vostrè segueix dient: “per tant, la seva natura és dependent, no és una incrustació a la mare, sinó que dimana de la mare, igual que un fruit, però aquest ‘fructus ventris’ ha de madurar (néixer), per a ser independent, mentre aquest moment no arriba és (part) de la mare”. Aquest argument l’acabo de rebatir.

        2.- Vostè diu: “Em reafirmo que quan es parla de religió en un context cristià, catòlic per ser exactes, no cal concretar, només cal mirar els nostres carrers per Nadal. ¿Es pot qüestionar el pes aclaparador de la Conferencia Episcopal Española en el nostre context?”. Que la CEE té un pes aclaparador en el nostre context és un fet cert: sols cal veure i sentir els mitjans de comunicació públics per adonar-se’n que alguna cosa grinyola en la suposada aconfesionalitat de l’Estat (entenent aquest en el seu concepte ampli, aglutinador dels Ajuntaments, Comunitats Autonòmes i Estat central). També és cert que, personalment, trobo molt agosserat definir com a “cristiana” la religió catòlica romana i l’Església que es materialitza aquesta religió. En tot cas, és faltar el respecte a les demés religions i confesions de fe (no sols les cristianes) igualar el concepte “catòlic [romà]” amb “cristià” o “religiós”; és una manera barroera d’intentar monopolitzar el fet religiós per part de l’Església catòlica apostòlica i romana. Legalment ara aquesta Església no té l’exclusivitat en moltes coses que durant la dictadura franquista sí que les tenia, però en altres sembla que no ha passat el temps del nacionalcatolicisme com a forma oficial de comportament de l’Estat.
        Vostè segueix dient: “La prova de què aquí el sexe és una cosa lletja ho veiem a la Viquipèdia: ‘La doctrina del naixement virginal és la doctrina cristiana que assegura Jesús de Natzaret va néixer d’una verge, Maria. També inclou l’enteniment que el seu espòs, Josep, no tenia relacions amb ella durant l’embaràs, segons l’Evangeli de Mateu 1:5. Això es diferencia de la doctrina de la Immaculada Concepció, que es refereix a la concepció de la pròpia Maria’”. La doctrina del naixement virginal de Jesús no és cap raó per tenir una concepció pejorativa del sexe (aclarir que la cita correcta de l’Evangeli segons Mateu és 1:25). Si per l’escriptor haguerà estat una cosa lletja el sexe, de segur que no haguerà escrit que la verge Maria i Josep “es van ajuntar com a esposos”. I recordar els passatges del llibre de Gènesi (que els cristians també el tenim com a fonament de les nostres creençes) citats en el meu segòn comentari, que contradiuen aquest suposat mandat diví de rebutjar el sexe que moltes persones diuen (i que no té cap sostentació bíblica). Tampoc no té cap consistència bíblica la doctrina de la Immaculada Concepció (un dogma tardà catòlic romà).
        Vostè segueix dient: “Cal afegir que jo espero que un dia hi hagi una Mama de Roma”. Jo no. Respectant el seu dret d’opinar i de que li agradi o no segons què, penso que el papat és una impostura sense cap fonament bíblic (Crist és el cap de l’Església, i entre l’esser humà i Déu sols hi ha un mitjançer: Crist); voler una Mama de Roma és continuar amb una impostura. Però ja sabràn els catòlics romans que fer amb la seva Església. Molts que hem mamat romanisme (sigui per grat o per força), i gràcies a la llum de l’Esperit Sant, ens hem adonat del que volen dir -nos els missatges dels tres àngels (Apocalipsi 14:6-12) en aquests temps finals, i la responsabilitat que tenen de prendre els cristians que encara es trobin dins la gran Babilònia (18:4).
        Per a mi, la Bíblia és la Paraula de Déu. Fonament de la meva fe i de les doctrines de l’Església cristiana a la qual pertanyo.
        Agraïria que m’indiques l’enllaç on puc llegir el seu treball.

        3.- No sóc partidari de cap violència. La comparació de la violència que algunes persones volen exercir sobre els no-nats amb la violència masclista [misseribilisme afectiu, en diria jo] és meva; i no crec que dita comparació sigui molt forasenyada.

        4.- La Conferencia Episcopal Española pot dir el què vulgui (per això existeix la llibertat d’opinió, llibertat que molts cops ha estat sustreta per l’Església a la qual pertany dita CEE). Igual llibertat han de tenir el bisbe anglicà o qualsevol membre de la congregació adventista del setè dia per a dir-hi la seva. Les meves creençes cristianes no em substreuen de la llibertat de pensament, ans el contrari.
        Vostè diu: “[…] però hem de convenir que la pobresa crea una mena de covardia de trepitjar parquets. Jo, sincerament, no m’imagino una parella pobra anant sols a una oficina de Benestar Social. És l’administració que ha de saber localitzar les situacions de risc”. Sens dubte que l’administració ha de vetllar pel benestar dels ciutadans, i ha d’ajudar-los quan aquests es trobin en situacions de dificultat i risc. Però allà on no pugui arribar les administracions, poden arribar les organitzacions i grups d’ajut, per a donar un cop de mà a qui tingui por o vergonya de trepitjar un parquet… o un centre d’assistència social o personal. Jo sóc membre d’una associació de recursos assistencials i he de dir-li que moltes persones pobres van als serveis d’assistència social de les administracions públiques i a grups i associacions per a rebre ajuts. També dir-li que algunes d’aquestes persones han hagut de superar unes pors i unes vergonyes irracionals… però molt humanes. Encara que no vingui al cas, trobo injust dir (com va dir l’anomenat papa Francesc) que hi han persones que han perdut la dignitat. En segons quin casos poden viure situacions indignes, però les persones mai són indignes. Dir el que va dir el bisbe catòlic-romà de la ciutat de Roma sembla voler afegir un plus de dolor (ara en forma d’atemptat a la autoestima) a les persones amb dificultats.
        Caldrià fer una feina de concienciació per a que les persones siguem més responsables de les nostres accions i omissions en qualsevol situació vital.

        Atentament

        • JR: Gràcies per la paciència i interès que li mereixen el que escric. És cert el que diu dels totalitaris i normalment són homes que se senten potents gràcies a la força bruta de l’arma, que és a on hi ha l’orígen de tots els exèrcits: són els mascles fatxendes de “Viva la Muerte”. Res a veure amb la sang vessada al quiròfan, filla de la impotència.
          1.- El meu punt de partida és que la història, art, la política, la religió, la lingüística i la ciència han estat i estan en mans del món mascle. Si arriba el dia que un feminisme assumeix l’avortament jo no seré “més papista que el papa” (quina ironia eh!), però el no penso fer és posar-me al costat dels qui tenen el poder en totes les esferes. A més, l’argument que em fa de la dependència no em convenç perquè és cert que el nadó és més dependent que el llobató, però el casos de mort de la mare i que no mori el no-nat em semblen molt rebuscats com no estiguem parlant d’alta medicina o fets molt fortuits.
          2.- De les seves paraules veig un perfil religiós que m’agafa de sorpresa i entenc que marqui distàncies amb la C.E.E., el Vaticà, el Papa i la institució catòlica en general fins al punt que no els considera cristians. No sabia que hi hagués un cristianisme tant crític respecte la institució, però ho entenc perfectament, per això jo em miro em simpatia les religions sense església i sense déu. El budisme original és ateu, però no hi he aprofundit gens, per tant, estic al marge de totes les religions. Tinc respecte pel fet religiós si veig que és honest, però, dit amb franquesa, em rellisca. Com es pot imaginar el que dic de la Mama de Roma té més de provocació que no de desig perquè si ja és, com vostè diu i comparteixo, una impostura el Papa, cal afegir que com no crec que Jesús fos fill de cap déu, no sento la necessitat de la Mama. Jo diria que si escriu a google : las religiones populares en el antiguo israel y la biblia como minority report, albert de la hoz bofarfull. Jo crec que amb tot això ha de trobar els dos enllaços. Un a Academia.edu. L’altre, cliqui sobre el meu nom i sortirà un blog; a dalt a la dreta veurà “A la universitat”, cliqui; a l’esquerra veurà la columna “Etiquetes”, cliqui asherah o Finkelstein o ídols.
          3.- No crec que cap dona se senti feliç després d’avortar i dubto molt que malgrat la seva manera de pensar gosi dir-li a la cara “assessina!”.
          4.- Aquí també tenim coincidències. Tot i que la responsabilitat és de l’administració, el felicito que sigui membre d’una associació de recursos assitencials. També entenc el que diu sobre la dignitat. No em sorprenen que alguns hagin de superar pors i vergonyes. Sense saber-ho en concret ho sabia perquè pel 1967 feia la mili a la Marina a San Fernando i un company del vaixell, analfabet, no va gosar entrar al bar que aleshores era el més chic de la ciutat. Em puc imaginar quan a sobre es va demanar, suposadament a exercir un dret…

          • M’acabo d’adonar que no m’he explicat bé a on he escrit: ” Si arriba el dia que un feminisme assumeix l’avortament jo no seré “més papista que el papa” (quina ironia eh!), però el no penso fer és posar-me al costat dels qui tenen el poder en totes les esferes.” Quan volia dir “renuncia l’avortament”.
            De tota manera això no passarà perquè l’home sempre tindrà la força i mai no renunciarà al poder de control.

  4. Albert: Gràcies a vostè per la paciència i l’interès que li mereixen els meus comentaris. També dono gràcies a Déu perl privilegi que gaudeixo d’expressar i fer partíceps el meu testimoniatge de fe.

    1.- Aquest món és un món on l’opressió i la mentida regnen. Tant les unes (femelles) com els altres (mascles) maldeixen d’aquest fet. L’avortament no veig que sigui una conquesta per acabar amb aquesta situació. A mi no em dolen prendes el donar la raó al barquer o al seu porc, siguin o no del PP, del PSOE o de la CUP o de Podem.
    2.- Sóc cristià bíblic, i considero que l’Església catòlica apostòlica i romana té molta cosa d’apostasia. L’ECAR ha estat, no cal oblidar-ho, la institució que ha perseguit i assassinat a més cristians. I em congrego en una Església (l’adventista del setè dia), entenent “església” com a comunitat de creients en Jesucrist com a Senyor i Salvador. Els cristians ens unim en Església per adorar en fraternitat, per instruïr en la Paraula, per a cel·lebrar la Cena del Senyor, per a servir a tota la humanitat i per a la proclamació mundial de l’Evangeli. L’Església és el cos de Crist, una comunitat de fe de qui Crist és el cap. Tenim clar els adventistes que pertanyer a una o altra “denominació” no dóna cap salvació.
    Intentarè llegir el seu treball, seguint les indicacions de navegació que vostè amablement m’ha donat.
    3.- Estic amb vostè en dir que cap dona se senti feliç d’avortar. És un mal trangol; altra cosa és que sigui o no conscient del què comporta l’avortament (o el no avortar). Trobo que en alguns casos (i que no són pocs) algunes persones (en que els homes no són minòria) prenen l’avortament com a mètode anticonceptiu… O com a solució a una manca total de responsabilitat. L’encerta en dir que no li engaltaria a una dona que ha hagut d’avortar el mot d'”assassina”: no sóc ningu per a jutgar. Potser li faria saber el meu punt de vista, però sense burxar molt a la ferida (a vegades una gran veritat dita de forma poc adequada produeix més dolor i mal que no pas el silenci).
    4.- Una altra coincidència: jo també vaig fer la mili a la Marina (el CIM a Cartagena [“bona” teca!] i desprès al destacament naval de Sóller [bònic poble, i bona gent!]).
    A les pèrsones amb necessitats no cobertes és important, primer de tot, que es treguin l’angoixa. És important establir un pla d’acció realista i no caboires ni promesses impossibles de fer-les realitat.

    Atentament, i bon dissabte

    • Albert: Encara que entgenc que donis les gràcies a Déu, jo crec que és més aviat que has topat amb un ateu de quarta generació i martell de totes les jerarquies de caràcter suposadament religiós perquè considera que el millor tèoleg sóc jo. Si l’avortament és o no una conquesta ho han de dir les dones. Estic d’acord que no s’hauria de emprar com a mètode anticonceptiu perquè el banalitza, però segueixo dient que són les dones que ho han de discutir sense la presió o influència mascle. Evidentment és un reflex de la banalitat que preval al món en totes, o quasi, totes les activitats.

      No vull entrar a fons de la Bíblia, ni en l’Evangeli, tampoc en sé tant, però com a síntesi o resum apunto que si existís un déu no hauria escollit un poble, sinó tota la Humanitat.

      Ja és casual que hagi fet la marina, per sort fa molts anys d’això i allò que en el seu moment ho veiem com una injustícia, ara ens queda com una faceta de quan érem joves “listos para la mar, listos para la guerra”. Segur que, com a mi, la vida ha fet canvis molt significatiu i ara sóc un simple jubilat satisfet que enlloc de preparar-se per una mort dolça, intenta xuclar el màxim de vida perquè quan sigui no-res, és a dir, quan no hi sigui, tingui el sac ple de vivències i coneixement del món.

      Crec que el nostre diàleg al Núvol s’ha excedit, però si ho creus oportú, quan entris al meu treball hi veuràs l’espai per a deixar un comentari perquè els dos llocs ho permeten. Bon Any Nou.

    • Ostres! Deus pensar que tinc l’ego molt pujat de to quan enlloc de posar JR m’he posat jo mateix, potser és per no saber el teu nom, quan tu de mi saps o pots saber la bíblia en pasta. En qualsevol cas, ja saps. Segueixo creient que hem abusat del Núvol i és millor anar a una altra banda.

  5. Es un tema q no toco. Ara be, en lògica pura, fonamentar l’avortisme en l’argument del dret a decidir sobre el propi cos, més que grinyolar no s’aguanta . Si ho he d’explicar…malament

  6. Ja un temps li vaig preguntar a la meva mare. “Quan tu m’esperaves, quan estaves embarassada de mi, jo era el teu cos?”. I em va respondre: “No”.

  7. Amb l’argument de “El meu cos jo decideixo” explica als anti-vacunes perquè han de seguir les indicacions del Departament de Salut.

    • També els Testimonis de Jehovà. Decideixen que no es fan transfusions de sang, ni a ells ni als seus fills, sobre els quals tenen l’autoritat pertinent.