La vida interior d’Àlvar Suñol

 Últims dies per veure l’exposició antològica del pintor Àlvar Suñol (1954-2014), que es pot veure fins aquest dissabte 15 de març a la Casa de Cultura de Girona. Àlvar Suñol, una antològica des de 1954 a 2014 és un recull de 44 peces d’aquest artista nascut a Montgat l’any 1935. Des de fa una colla d’any pinta i resideix a Foixà. La seva trajectòria passa per anys de residència a París i als EUA. Ha exposat individualment en més de cent galeries repartides per tot el món.

Des de fa uns anys, Àlvar Suñol treballa a l’estudi de la seva casa de Foixà. L’estudi és atapeït de quadres, llibres, cavallets, pinzells, tubs de color… Quan s’hi entra es percep un aparent desordre ritmat i una atmosfera intemporal, semblant, en certa manera, a la qualitat intemporal de les seves pintures.

Àlvar pinta amb llum de dia. La llum, tamisada per unes lames de fusta, entra a l’estudi per un gran finestral orientat a ponent i al jardí, on les branques d’una enorme morera, a l’estiu carregades de fulles, es transformen en un esplèndid para-sol.

És des d’aquest estudi i en el decurs dels darrers cinc anys on Àlvar ha abandonat progressivament alguns dels temes i imatges freqüents a les obres anteriors a aquest període, i n’ha incorporat de nous, mantenint, lògicament, l’estil i la tècnica que li són propis.

No es tracta d’uns canvis sobtats, sinó d’una mena de regeneració, una evolució natural cap a la manera de veure i de relacionar les coses. Uns canvis que sorgeixen, com ja ha succeït en altres etapes de la seva trajectòria artística, com a reflex de la necessitat d’expressar plàsticament l’evolució i la maduració de les seves idees i del seu univers personal, si bé, en aquesta ocasió, amb una visió poètica més propera a la seva realitat, al seu entorn.

En aquest escrit centrarem especialment la nostra atenció en una sèrie de pintures de gran format realitzades recentment, entre els anys 2008 i 2013, i que es mostren en aquesta exposició. Es tracta d’una successió de quadres amb escenes que es desenvolupen en un entorn d’interiors domèstics. A tots ells hi ha una manera molt personal de mirar les coses. Els temes abordats són com una seqüència d’imatges viscudes i recordades, expressades plàsticament amb un discurs narratiu que s’emmarca en espais i arquitectures interiors reals o imaginats, on el pintor situa i exterioritza el seu món. Són escenes de caire intimista narrades amb un profund contingut poètic i en atmosferes molt suggestives, que parlen de la presència femenina, de la mateixa condició del pintor o de la mateixa condició de la història de l’art.

Les imatges dialoguen, componen frases visuals, tot vinculant entre elles el passat i el present, el present i el futur, el somni i la realitat. La presència humana, constant a totes les obres d’Àlvar Suñol, és l’element principal, el nucli que conforma l’univers compositiu i discursiu d’aquestes pintures. A totes elles, els personatges (un home, una dona, o tots dos) se’ns mostren en actituds contemplatives, reflexives, concentrats mentalment en alguna activitat, aïllats en certa manera de la realitat de l’exterior, però no del tot, perquè la presència del paisatge que els envolta –representat com si es tractés d’un quadre dins el quadre– actua com un vincle emocional que connecta ambdues realitats i les fusiona.

Personatges, referències a grans pintors com Hammershøi, Zurbarán, Vermeer o Van Gogh, així com referències a llocs i a objectes, existeixen per ells mateixos dins l’espai i es constitueixen en una presència sensible i quasi biogràfica. Cada element es relaciona harmònicament amb els altres tot establint un diàleg silenciós i ordenat entre els objectes i les coses que els envolten. Objectes antics com una cadira o un rellotge de paret conviuen amb objectes moderns com l’ordinador (Intérieur chez un peintre), el televisor (La lectura) o el microones (Entorns), i ajuden a fixar una cronologia –la d’avui– sense trencar, però, amb aquella atmosfera intemporal a la qual ens referíem abans, que respiren gairebé sempre les seves obres. Així, podríem dir que passat i present es toquen, però no es modifiquen.

Totes aquestes pintures segueixen un esquema compositiu on cohabiten, entre d’altres, els elements esmentats. El tractament espacial està hàbilment resolt amb la disposició seqüencial de plans, espais i elements arquitectònics, que donen profunditat i perspectiva a les escenes. Les composicions són denses, però molt equilibrades i fluïdes. En elles és perceptible la recerca d’un equilibri formal i cromàtic, que busca la geometria en l’ordre i la disposició tant dels objectes com del color, expressat aquest últim amb una gran riquesa de matisos.

És especialment remarcable la qualitat “calidoscòpica” de les pintures de l’Àlvar Suñol, que fa que una imatge pintada es pugui percebre com un element singular i alhora total, de manera que, si centrem la mirada en un fragment pintat i l’aïllem, ens adonarem que el fragment aïllat “s’aguanta bé”; és, en si mateix, un tot que podria esdevenir una altra obra per si sola. Una qualitat que, al meu parer, és el resultat de l’elaboració lenta, pausada mesurada, molt treballada, que caracteritza la seva manera de fer.

En certa manera, es podria dir que Àlvar Suñol converteix l’acció de pintar en una necessitat existencial, un recorregut vital i artístic, una activitat terapèutica portadora d’uns efectes guaridors i balsàmics. En tot cas, en contemplar les seves obres es posa de manifest l’immens potencial poètic i estètic d’aquest gran pintor.