Allò que el disseny aprengué de Brossa

28.05.2019

La importància de Brossa —i el fet que avui valorem el seu llegat amb molta cura— rau en moltíssims aspectes: no només en la seva explosió creativa que fa expandir la poesia cap a límits insospitables, tot conquerint l’espai de la imatge i d’allò visual, sinó també pel qüestionament radical del llenguatge, a través d’una mirada genuïna i única en la poesia catalana. Avui, Enric Satué, dissenyador que va conèixer Brossa i amb qui van compartir moltes experiències, dialoga amb David Torrents, dissenyador multidisciplinari que reconeix l’herència de Brossa, i que entén el seu propi treball de disseny com una tasca vinculada directament amb l’art.

Enric Satué i David Torrents. Foto: Manuel Guerrero

Tot i que la conversa d’avui havia de versar sobre la relació de Brossa amb el disseny, les anècdotes personals que va compartir amb Satué protagonitzen el diàleg. Satué comença a xerrar amb unes ulleres de sol, i remarca el gest com un homenatge al seu amic, que es cobria la mirada estràbica amb ulleres de vidres fumats perquè, malgrat tot, afirma, Brossa també era presumit. Ja des del principi afirma que no vol fer una anàlisi crítica de l’obra brossiana, sinó ressaltar les observacions que es desprenen del tracte personal amb el poeta. I, així, comença amb la definició de la paraula ‘predestinar’: si predestinar, diu, és destinar per endavant, cal definir Brossa com un predestinat. Hi ha un seguit d’exemples que avalen aquesta tesi de Satué:

Que Brossa va néixer al Carrer Wagner, a Sant Gervasi, i que molts anys després escoltava aquest músic amb el delit d’escoltar el que ell considerava les millors composicions; que durant la guerra, quan era en la trinxera, sentí que el cridaven, sortí del solc on es protegia, va veure que no l’havia cridat ningú i, just en tornar a la trinxera, va descobrir que havia estat destrossada per un obús, i que tots els seus companys que estaven allà, havien mort; que va néixer un dinou de gener de mil nou-cents dinou, que escrit en números seria 19/1/1919, i que, per tant, en la seva data de naixement ja quedava tatuada la divisa que marcaria la seva poesia, aquella que diu que un poema, amb el mínim, diu el màxim; i, així, Satué, va exposant anècdotes i perspectives calidoscòpiques que demostren que Brossa era un predestinat i que, a més, era un avançat al seu temps i a ell mateix, que sempre s’estava anticipant a les coses, amb una mirada poètica també estràbica, diferent i polimorfa.

Mentrestant, David Torrents, amb una calma humil, escolta i escolta les paraules de Satué, que no deixen espai pel diàleg. I el dissenyador continua: de Brossa remarca la seva extraordinària creativitat, també facilitada per la possibilitat de ser poeta les vint-i-quatre hores del dia —a diferència del Foix pastisser, del Vinyoli editor, o del Martí i Pol treballador, Brossa podia passar-se el dia mirant poèticament la vida. D’aquesta manera, ho observava tot des de la perspectiva d’un binomi, des de la capacitat de veure el que no es veu —explica Satué que en la vestimenta dels monjos i clergues, tota negra i plena de botons, Brossa hi veia una bragueta.

Després de les anècdotes personals i la reivindicació de la mirada única de Brossa, David Torrents dirigeix la conversa cap a la qüestió del disseny. Satué cita un fragment del poeta en què es veu la reivindicació brossiana del disseny com un art, i l’art del grafisme, a la vegada, com una forma de comunicació. Llegeix: “he observat que alguns grafistes se senten disminuïts davant dels pintors. Com que en el fons es consideren subalterns, a la primera oportunitat s’escapen al pla de la pintura per pagar un cop de teatre. Jo crec sincerament que s’equivoquen, la pintura és entranya d’un altre pou. A les obres dels pintors posats a grafista, sovint hi trobem a faltar el xoc, la capacitat de síntesi i la claredat del missatge”. Brossa se situa a favor de la feina del dissenyador, que és diferent de la del pintor: “l’art del grafisme ha esdevingut una forma de comunicació important, i sense sortir del seu terreny, ofereix infinites possibilitats a un creador autèntic”. Satué insisteix en la idea del poeta que el disseny gràfic no és sols disseny, sinó comunicació audiovisual, delícia intel·lectual i visual a la vegada.

Disseny gràfic, per tant, com a activitat artística de ple dret, present en la vida moderna i en la vida futura. Torrents, de fet, destaca de Brossa la seva capacitat de síntesi com a màxima virtut, la idea en què rau el valor que molts dissenyadors gràfics coetanis al poeta no tenien. “En tres segons, diu Torrents, el dissenyador ha d’atrapar amb la seva obra la mirada de l’espectador”. I si capta la mirada, possibilita l’accés al contingut, a allò que hi ha darrere del disseny. La síntesi és un gest d’anar a l’essència, i per tant, de possibilitar l’accés al contingut: aquesta idea és, diu Torrents, allò que el disseny gràfic aprèn de Brossa. La síntesi i l’essència uneixen, avui, el poeta amb els dos dissenyadors: la mirada precisa d’un home avançat al seu temps que dominava tots els registres i que es fixava en com “escoltem els textos amb els ulls”, com afirma Torrents. Brossa configurà, així, una poètica del despullament i la simplicitat punyent, que apostava només per allò essencial, i que volia dir, sempre, el màxim amb el mínim contingut.