“Allò que callem” o la poètica del joc de Jordi Valls

Jordi Valls, poeta d’extensa trajectòria i de profund esperit crític ens fa arribar ara L’illa misteriosa (Meteora, 2015), premi Rosa Leveroni de Cadaquès 2014. Maria Antònia Massanet l’ha presentat a la Llibreria Laie.

Jordi Valls és un autor del Barcelonès Nord, format entre el metro de la línia 1 i les prestatgeries de la desapareguda Catalònia i provinent d’un ambient familiar i social humil i obrer. Aquesta triple perifèria, geogràfica, de formació i d’origen, fa que encari el fet poètic amb una mirada crítica i escèptica, sovint portada al límit de la sornegueria i vehiculada de forma intel·ligent i mordaç, dotant-lo de la capacitat de desvetllar-nos la sorpresa de l’insòlit amagada rere la rutina més convencional.

Aquesta “Illa misteriosa” que ara ens ofereix el poeta badaloní l’hem d’emmarcar dins la ironia surrealista que ja destacava l’Ernest Farrés com a tret distintiu de la seva poesia quan en va fer la glossa amb motiu d’haver guanyat els Jocs Florals del 2007. L’illa, com se’ns explica en el poema homònim, és la part visible de l’home que emergeix entre les aigües… de la banyera, el cos nuu d’un jo poètic que és contemplat amb tota la seva bellesa però també amb tota la seva ridiculesa. La bellesa frec a frec del grotesc i viceversa. Com tota gran poesia, aquesta és una obra feta de contradiccions, que s’entesta a posar llum sobre allò més anodí fins a infondre-li una nova i rara bellesa. Vet aquí aquesta “illa misteriosa”, plena de prometences i d’ofrenes extraordinàries.

Valls, lliure de prejudicis, és capaç d’exposar al lector les seves vergonyes, valentament i sense recances. Autor de l’atreviment i el risc, posseeix, però, un estil sobri i formalment classicitzant, pel que fa a rima i mètrica, però també en el relatiu al to, que tendeix a la narrativitat, fent la seva poesia propera i entenedora. Al mateix temps, però, defuig l’autocomplaença i està sempre disposat a la denúncia i a la revisió crítica de la realitat, que porta irremeiablement a la reflexió que defuig, però, els moralismes convencionals.

Seguint l’estela de Mallarmé i del seu “un coup de dés jamais abolira l’hasard”, impotència de la paraula i arquetipus del poema futur, Valls conrea la matèria poètica i la fa mal·leable en totes les seves possibilitats. Com ens diu en el poema epíleg: “venir era el preàmbul: l’avenir / és millor”. Els daus com a vehiculadors de l’atzar i el joc són, doncs, un dels leitmotivs de més pes, i es fan presents en nombrosos moments d’aquest poemari, des de la portada i la primera secció, “Dos sisos lluents”, fins als poemes de l’última secció, com ara “Les dues respostes” o “Far West”, on un jo poètic infantil, emulant les històries de vaquers, ha quedat penjant d’una corda del penja-robes. Aquesta imatge de la vida com a joc implica l’atzar que ens redueix a l’absurd i deixa en suspens les veritats absolutes, obligant el jo poètic a refugiar-se en la ironia i la crítica, que en la poesia de Valls comença sempre per aplicar-se a un mateix.

Des d’imatges d’adolescents d’extraradi reclamant atenció al metro i exposant tota la seva fragilitat, fins a d’altres més generals, com el poema “Pàtria”, on la negror dels buits a les façanes ens recorda la nostra pròpia buidor, o crues imatges dels ionquis que encara habiten la perifèria, com els d’“Àngels caiguts”, apel·len a un sentit de l’humor que frega el negre, però també a la incongruència i a l’absurd de la existència.

Una existència que estreny fins a l’ofec —“voldries sortir i caminar al lliure albir”—, atemoreix per despietada —“acceptes la crueltat / com un element consubstancial a la vida”—, i que decep fins al desencant —“la podridura d’això que en diuen els adults madurar”— i que, no obstant això, troba en la crítica irònica, revestida d’una insòlita tendresa, la via per acarar l’experiència i tendir ponts per una vida viable. Des de la construcció de la pròpia identitat, “obro les portes, i el mirall m’observa”, fins a la col·lectiva, on el paradís no és més que “una variant de l’infern.

Aquesta travessa vital és també plasmada en L’illa misteriosa a través de la reflexió paterno-filial, que posa de manifest les ambivalències de les relacions de sang entre homes, amb poemes com el dedicat al pare “En el nom del fill”, i els que recorren l’estrany camí de la relació amb un fill que es va fent gran: “l’un no escolta i l’altre s’escolta massa, / tots dos es destorben i els dos ho saben”, del poema “De tu a tu”; o en el que porta per títol “L’home llop contra Frankenstein”.

Però un dels aspectes potser més interessants del poemari es troba en la reflexió metapoètica, quan el poeta pren com a tema la pròpia poesia, la condició de poeta, l’stablishment literari, el fet d’escriure i el canal comunicatiu amb el lector. “Sum vermis”, ens diu citant Verdaguer, i ja es situa, de nou amb sornegueria, en la posició del poeta prudent, escèptic i autocrític. En poemes com “Wislawa” recorre a l’obituari de la premi Nobel per presentar diversos aspectes de la seva poètica: “escriure poesia / és com mastegar xiclet / i fer globus impossibles”, un “vici compulsiu, / que sabem que no porta enlloc” i on “si has volgut parlar clar, no has dit el que deies”.

En aquesta reflexió metapoètica també hi ha espai per increpar el lector: “talòs lector, què vols llegir de mi?”, reclamant-li la seva responsabilitat sobre el poema: “si te’l fas teu recorda quina part / és compartida, no imitis el mico / que sóc de mi mateix”. Així com per exigir responsabilitats als companys de “professió”: “i tu, poeta, calles o critiques?”; o fins i tot per etzibar-los atacs directes i pregonar la fi de certa elit poètica, com amb el poema “Aristocràcia”: “aviat els anirem substituint. Són història”.

Aquests no són, però, els únics temes tractats a L’illa misteriosa, encara hi ha espai per als poemes amorosos —“Mostra d’amor”, “Al cap i a la fi”, “Certesa”…—, així com per als dedicats a la relectura de temes religiosos, molt nombrosos en la primera secció i habituals en la poesia de Valls, i mitològics, fins i tot d’una mitologia personal, com n’és mostra “Elegia pallaresa”, que ens mostren, malgrat tots els desencants, que la mirada del poeta conserva encara la fe en l’amor com a redempció i la confiança en el passat per aprendre del present.

També és remarcable la secció “Viatge a l’oest”, que ens presenta la vessant més treballada a nivell formal del recull. La poesia de Jordi Valls troba uns ferms aliats en l’estructura formal i utilitza amb mestria la rima i la mètrica per acabar donant lloc a poemes on aquestes apareixen de forma natural. Lluny de les provatures maldestres on es força el sentit del poema i es fa encaixar el significat i forma, aquesta empra un moviment elegant, gairebé natural, per conduir el tema a través d’aquests meandres formals. Com en els bons poemes, rima i mètrica queden camuflades perquè no són meta, sinó fi.

En definitiva, la mirada poètica de Jordi Valls es revela, un cop més, lúcida i incisiva, capaç de fer matèria poètica sòlida des de la realitat més planera. Poesia incisiva, que posa el dit a la nafra i despulla la realitat de tota frivolitat i retoricisme superficial, que en lloc d’amagar revela i posa de relleu, sense dir-ho tampoc tot, atès que la poesia ha de suggerir i també callar. “Som allò que callem”, ens diu el poeta. Poesia feta de vivències quotidianes i de veritats subtils, versos d’un poeta que no reconeix cap torre de vori, sinó que viu a peu pla de la ciutat. Enllotant-se, si cal, per dir-ne tota la cruesa, per impregnar-se, també, de tota la seva ambivalent bellesa. Ja ens avisava al poema-pòrtic que “la vida sempre venç: ets tu qui bades” i que, per tant, cal implicar-se: “t’has d’embrutar”.