Alina Ibragimova, un recital d’una altura immensa

En la temporada de cambra de l’Auditori aquest mes de desembre ens ha visitat Alina Ibragimova, que sens dubte podem qualificar d’una de les millors violinistes del planeta. Malgrat la seva joventut –31 anys–, té un domini tècnic impressionant, una expressivitat fora de sèrie i un grau de maduresa propi d’un músic amb molts anys de rodatge a l’esquena. Va sortir tota sola, armada amb el seu violí, per oferir-nos una sonata i una partita de Bach i tres sonates d’Ysaÿe. L’experiència d’escoltar Ibragimova és d’una intensitat estètica i sensorial fora del comú.

Amb una indumentària bonica però molt senzilla i unes sabates de taló alt i prim, tan bon punt va començar a tocar, Ibragimova va captivar el públic. Va fer una interpretació de la Sonata per a violí núm. 3 i la Partita per a violí núm. 3 de Bach amb un so lleuger, a vegades gairebé eteri, i també despullat d’artificis. Va tocar tota la primera part sense vibrar gens, movia els dits amb molta agilitat amunt i avall del batedor, produint una afinació en tot moment immaculada, però sense el moviment tremolós característic del vibrato. Això produïa un so moltes vegades dur, escaient en la interpretació de Bach i del barroc en general. Una altra violinista que també excel·leix en aquest tipus de so és Viktoria Mullova, però cal dir que a diferència d’ella, Ibragimova aconsegueix anar molt més enllà de la perfecció tècnica i fa que la duresa del so sigui atractiva i seductora. En la seva interpretació, les peces per a violí sol de Bach deixen de ser un exercici tècnic de virtuosisme i esdevenen obres carregades d’emoció i d’intensitat expressiva. Però cal no obviar que Ibragimova va demostrar a bastament un domini magistral de les dues peces, especialment notori en l’Allegro assai de la sonata, que va tocar a una velocitat de vertigen, amb una afinació i una execució perfecta de les dobles cordes.

Si el públic havia quedat extasiat després de la primera part, a la segona va venir un altre pes pesant de la literatura per a violí sol: el compositor belga Eugène Ysaÿe, del qual Ibragimova va interpretar les sonates núm. 4, 5 i 6. Essent un compositor modern, a cavall entre el segle XIX i el XX, Ibragimova va canviar completament de registre i va mostrar un so ben diferent del que havíem sentit a la primera part. En Ysaÿe el vibrato va fer acte de presència de manera constant i el so del violí va ser brillant, incisiu, vellutat i a la corda. La mateixa intèrpret amb el mateix instrument havia aconseguit crear dos mons tímbrics diferents.

Les sonates d’Ysaÿe tenen més part de virtuosisme que d’emoció. De fet, la Sonata núm. 6 recorda una mica la música també virtuosística de Paganini. Tot i així, Ibragimova va saber copsar el caràcter de cadascun dels moviments de les tres sonates i els va interpretar amb les seves característiques pròpies, fent una exhibició de tècnica i d’intensitat alhora. Així, en la Sonata núm. 5, “Mathieu Crickboom”, va tocar els dos moviments, molt diferents entre si, el primer de manera tènue i anant-se animant progressivament, i el segon amb violència, fins al punt que Ibragimova semblava posseïda per alguna força maligna que la feia tocar fins a l’extenuació.

Quan va acabar, Ibragimova es veia molt satisfeta, tant de la seva interpretació com de la reacció absolutament entusiasta del públic, que no podia fer altra cosa que ovacionar-la perquè havia fet un concert d’una altura sense parió. Ens va deixar a tots extasiats, sense alè, i esperem que torni aviat amb un altre programa memorable.