Algunes coses que el teatre infantil pot ensenyar al teatre d’adults

16.04.2018

Un any més, la capital de l’Anoia s’ha omplert de teatre per a tots els públics en la que ha estat la 29a edició de la Mostra d’Igualada, la fira de teatre familiar que és al mateix temps festival i mercat estratègic. La pluja de dissabte a la tarda va obligar a canviar d’ubicació alguns dels espectacles, però tot i això només es van haver de cancel·lar tres funcions de les 104 programades, de tres companyies que, de fet, tenien altres funcions. Per tant, ningú no es va quedar sense actuar a Igualada.

La companyia italiana Teatro delle Briciole va presentar ‘Pop Up’ a la 29a Mostra d’Igualada.

Teníem ganes de veure La nena dels pardals, el muntatge guanyador del Premi de la Crítica 2017 al Millor Espectacle Familiar. I ara entenem a la perfecció els motius del jurat per donar-los aquest premi. La nena dels pardals és, ras i curt, un espectacle rodó. I és que els membres de l’equip són, tots ells, de luxe: dramatúrgia de Jordi Palet, direcció i coreografia de Joan Maria Segura Bernardas, escenografia i vestuari de Victor Peralta i il·lustracions de Noemí Villamuza. I la banda sonora, creada i interpretada en directe per La Tresca i la Verdesca, que per aquesta composició han guanyat el Premi Enderrock 2017 al Millor Disc per a Públic Familiar. La companyia creada pels actors Xavi Idàñez i Txell Botey ha sabut envoltar-se d’un gran equip (quasi el mateix de L’endrapasomnis, Premi de la Crítica 2014) (i ja paro amb els premis) i han fet un espectacle que arriba tant als més petits com als més grans. És la història de la Ming Li, una nena valenta i decidida que s’oposa al decret del líder del seu país, El Gran Timoner, d’eliminar tots els pardals. I no, no estem parlant d’Artur Mas, que tenia un timó de vaixell al seu despatx (que li deuria donar un cert aire de marisqueria), sinó de Mao Zedong, que el 1958 va declarar la guerra als pardals i va provocar que aquests simpàtics ocells quasi s’extingissin per complet a la Xina.

La posada en escena parteix de dos funcionaris públics que es topen, literalment, amb la fitxa de Ming Li, en un començament d’espectacle fantàstic en una oficina tètrica. I és que tant la dramatúrgia com la direcció ja ensenyen les cartes, des del primer moment, i ens diuen que ens explicaran una versió de la història: la seva versió, que lligaran, cosiran i adornaran a la seva manera. La companyia no explica que aquesta mesura de Mao va provocar, amb l’extinció dels pardals, l’aparició de moltes plagues a les collites i la mort per fam d’entre trenta i quaranta milions de xinesos. La música de La Tresca i la Verdesca (Jordi López, Toni López i Claudi Llobet) funciona a la perfecció per fer avançar la narració, i sortim del teatre cantant algunes de les cançons. Txell Botey i Xavi Idàñez es posen a la pell de tots els personatges, destacant el primer en el seu retrat del Gran Timoner i la segona en la protagonista de la història que, com no podia ser d’una altra manera, té el cap ple de pardals. Una proposta rodona que, si tenen la sort de trobar en alguna banda, no es poden deixar perdre. Facin-me cas. Tants premis no poden estar equivocats.

Xavi Idàñez i Txell Botey en una escena de ‘La nena dels pardals’, de Teatre al Detall.

També vam veure i xalar de valent amb Pop Up, la proposta dels italians Teatro delle Briciole: un muntatge quasi minimalista on dues actrius en tenen prou amb una taula i un munt de llibres per explicar-nos el que volen. Un tècnic amb bigoti, un micròfon i molt de paper serveixen per fer-nos meravellar amb la senzillesa i l’encert d’una idea ben trobada: els llibres es despleguen davant nostre i ens expliquen multitud d’històries. Amb l’afegit que les dues intèrprets, Francesca Ruggerini i Chiara Renzi, dominen (també) la gestualitat i l’expressió, tant física com sonora. Una petita delícia, que porta més de dos anys girant pel món. I és ideal pels bolos: Pop Up cap a dins d’una maleta.

Els italians Teatro delle Briciole van portar ‘Pop Up’ a la 29a Mostra d’Igualada. © Marc Vila

El dissabte a la nit qui va triomfar a Igualada va ser, sense cap mena de dubte, la companyia basca Marie de Jongh. El seu espectacle Amour va emocionar i va fer aixecar gairebé tota la platea de l’Ateneu. I és que els bascos han aconseguit fer un espectacle preciós. I això no ho diu només un servidor: Amour ha guanyat nombrosos premis, entre els més importants el Premi Fetén 2016 i el Premi Max 2017. Poca broma. Al Grec del 2016 va passar fugaçment per la Sala Ovidi Montllor, i hem de dir que alguns dels espectadors a Igualada eren repetidors: també van repetir les emocions i les llàgrimes, igual que la primera vegada. Amour ens explica, de forma delicada i lluny de tot sentimentalisme, com dues nenes juguen durant la seva infància a casar-se i imaginar-se una vida en comú per, quan ja són velles i s’han casat amb dos galifardeus, retrobar un amor que pensaven que era mentida però que és del tot veritable.

Cinc actors, una efectiva escenografia que il·lustra dues cases sense parets i la delicadíssima direcció de Jokin Oregi són suficients per deixar-nos bocabadats durant cinquanta minuts. I és que com molt bé explica la companyia a la seva web, Marie de Jongh fa “teatre infantil per a adults i teatre adult per a nens”. Sense paraules i amb les fantàstiques màscares dissenyades per Javier Tirado, que ens recorden, sí, als alemanys Familie Flöz i als també bascos Kulunka Teatro. Però la delicadesa, la concreció i la saviesa escènica d’aquesta companyia faria envermellir més d’un director de l’anomenat “teatre d’adults”.

Nota al marge: divendres passat em vaig trobar amb la directora Carlota Subirós a la sortida de Bèsties, l’espectacle que la companyia del Barò d’Evel ha presentat al Mercat de les Flors, i em va dir meravellada: “Tenim tantes coses a aprendre!”. Doncs això. Vagin a veure teatre familiar, senyores i senyors del teatre d’adults, i aprendran a fer moltes coses. A explicar una història sense floritures, a no forçar la màquina teatral i a compondre una obra on tots i cadascun dels elements de la posada en escena estiguin al servei de l’espectacle, i no del director. Seguim.

 

 

Diumenge al matí ens vam despertar amb Les Clinck, la nova proposta de Les Bianchis, la companyia guanyadora del Premi del Públic de la Mostra 2016 amb Les Supertietes. En aquest cas compten amb la dramatúrgia de Cristina Clemente i la direcció de Ricard Soler Mallol (un dels caps visibles d’Obskené) per explicar-nos la història de tres personatges, Les Clinck, que tenen la missió de respondre a tot tipus de preguntes. Per entendre’ns: una mescla de Google i del Tot és possible (el programa de Rac1 presentat per Elisenda Camps) però amb més gràcia, algunes cançons enganxoses de Coco Sauvetre i un vestuari –com sempre estupendu— dissenyat per la Silvia Delagneau. En un principi la proposta ens va recordar força a Codi Postal 00, d’Engruna Teatre, però de seguida les semblances es van apaivagar: si la peça de les primeres es basa en els objectes i els titelles, Les Clinck es basa, sobretot, en el text. Potser una mica massa i tot.

Les tres actrius de la companyia –Queralt Casasayas, Magda Puig i Bàrbara Roig– estan divertides, gracioses i eficacíssimes, cadascuna en el seu paper, però el muntatge es perd en algun moment, com ara l’escena on han de resoldre com apareixen les idees (no vaig entendre que els dos pescadors amb mono groc de Capitán Pescanova fossin personatges diferents, diguin-me ruc). Per sort, les escenes següents funcionen de meravella (les tres inventores podrien ser encara més Bibiana Ballbè, pel meu gust) i la botiga amb el matrimoni (“M’atabales”) és una delícia. Esperem que Les Bianchis puguin córrer món amb aquest espectacle, que estem segurs que ho faran, i que puguin arreglar els petits desajustos que té la peça.

Bàrbara Roig, Queralt Casasayas i Magda Puig són ‘Les Clinck’.

Sortint del Teatre Aurora, allà mateix, a la Plaça de Cal Font, vam poder veure – finalment! – Esquerdes, la peça de circ dels Hotel Iocandi que fa temps que estàvem intentant atrapar. Seguint amb els premis, no hi pot haver ni un àtom de sospita que el Premi Zirkolika 2015 que va rebre aquest espectacle no estigui justificat: Esquerdes és una delícia absoluta, una peça d’orfebreria on la música de Joana Gomila i el seu contrabaix interactua a la perfecció amb les acrobàcies a l’escala d’equilibris de Tomeu Amer i Griselda Juncà. L’humor, l’amor, els equilibris i la vida s’uneixen, a Esquerdes, amb naturalesa i facilitat. Una delícia.

Un moment de l’actuació dels Hotel Iolandi a la Mostra d’Igualada amb ‘Esquerdes’. © Marc Vila

I també vam gaudir, de nou, amb Espera, dels circ Eia, muntatge guanyador del Premi de la Crítica 2017 al Millor Espectacle d’Arts de Carrer (ara sí que paro amb els premis, ho prometo). Servidor l’havia vist al Trapezi de l’any passat i diumenge, al pati del Museu de la Pell, amb un públic més reduït i sota el sol del migdia, encara em va agradar més. I vaig tenir la sort que em fessin sortir a participar: veure les acrobàcies de Francesca Lissia i Celso Pereira a un pam de distància és una experiència meravellosa. Crec que els que vam tenir la sort de viure Espera aquest diumenge recordarem l’espectacle durant molt de temps.

La companyia ‘eia’ va representar ‘Espera’ al pati del Museu de la Pell d’Igualada. © Marc Vila

Finalment, i per rematar l’escapada igualadina, em va agradar molt descobrir la companyia de Castella i Lleó Cal y canto i el seu espectacle Lost dog… perro perdido. Una caseta feta amb planxes metàl·liques, a mig camí entre la barraca de fira i la favela, és el lloc on succeeix tot. Quan hi accedim, després de netejar-nos les sabates a l’estora on hi posa l’inevitable “Welcome”, descobrim que hem entrat a un teatret on, asseguts en quatre fileres i amb molta intimitat, assistirem a la història d’un pobre gos abandonat. Com a la cançó Vida d’un gat d’Albert Pla, un gos que quasi tenia set vides.

La proposta de la companyia castellana (dirigida per Ana Ortega i Marcos Castro) és una meravella, ja que amb titelles i objectes aconsegueix una factura quasi cinematogràfica. Sense (quasi) paraules però amb molta música i efectes sonors, quan s’alça el petit teló veurem només les cames dels personatges, però això no serà cap impediment per entendre la història a la perfecció. La dona que abandona el seu gos a la carretera és el punt de partida d’un muntatge on es reflecteix, sobretot, la poca humanitat de l’època que ens ha tocat viure, on l’únic que s’apiada del gosset abandonat és un sense sostre que, al seu temps, també forma part dels desclassats d’aquest món. Amb molt d’enginy i molta gràcia, la companyia aconsegueix fer-nos veure un cotxe circulant per la carretera, una baralla il·legal de gossos o un atropellament. Però el final no deixa de ser un cop de puny a l’estómac: ens alegrem pel destí del gos, que sembla que ha arribat a bon port, però al mateix temps no podem ignorar la realitat que ens mira, a fora.

 

 

Amb el dia i mig que servidor de vostès va ser a Igualada va poder veure onze espectacles (havien de ser dotze, però un d’ells va ser derrotat per una migdiada d’urgència, ho confesso). Després de comprovar l’altíssim nivell de moltes de les propostes vistes hom no pot fer altra cosa que, de la mateixa manera com passa amb la dansa, el circ o les arts de carrer, desitjar que aquest gènere surti dels guetos on està reclòs i conquereixi tots els teatres i tot el territori. Estic segur que molts dels directors de teatre “d’adults” es quedarien parats en veure el nivell de la majoria de propostes familiars. Així com sempre demanem que els teatres programin espectacles de creació, dansa i circ, no hem d’oblidar que els teatreros que més treballen són, sense cap mena de dubte, els que fan teatre familiar.

Aconseguir que una platea plena de nens estigui completament en silenci (com passa a La nena dels pardals o a Amour, per exemple), és quelcom que els del teatre d’adults no veuen tan sovint com voldrien. Perquè aquesta és la gran veritat: quan la gent tus i fa soroll és perquè s’està avorrint. Petits i grans.