Alguna cosa va passar

2.01.2013

Julian Barnes (Leicester, 1946) és un dels escriptors britànics més prestigiosos. Forma part, al costat de Martin Amis, Ean McEwan, Graham Swift o Salman Rushdie, dels escriptors nascuts a la postguerra que la crítica ha anomenat la generació daurada.

Julian Barnes

Original i imprevisible, la seva obra és difícil de qualificar, es troba a mig camí entre diversos gèneres. Una narració seva tan interessant com El lloro de Flaubert costa de dir si és una biografia, un assaig literari, unes memòries o una crònica. Angle editorial, que ja havia traduït d’aquest autor Pulsacions i Res a témer, acaba de publicar en traducció d’Àlex Gombau la seva última narració, El sentit d’un final ―avalat pel Premi Man Booker 2011―, que també té aquest caràcter híbrid, una barreja justa entre reflexió i narració.

         De bon començament, la novel·la oscil·la magistralment entre el relat d’una amistat i la reflexió sobre el pas del temps i la fragilitat de la memòria. S’estructura en dues parts, que corresponen a l’adolescència i a la vellesa del protagonista, Tony Webster. Des dels seus setanta anys i amb uns records vagues, en Tony ens descriu la relació amb l’Adrian, l’últim noi que entra a la colla, el més adult i admirat dels seus amics, amb qui es barallarà quan l’ex xicota d’en Tony surti amb ell. Records deslligats, imatges i breus converses, centren el relat entorn del vigor i l’autenticitat amb què vivim l’adolescència. D’aquells dies d’institut sobresurten les classes d’Història fetes per un bon professor. L’Adrian, despert i intel·ligent, hi discuteix sobre el sentit de la Història, sobre per exemple què es pot dir exactament de la I Guerra Mundial, i conclou que només podem dir que “alguna cosa va passar”. A l’altre extrem, en Tony, un noi insegur i cínic, observa amb respecte la seva lucidesa. Els fets viscuts en aquells pocs anys marcaran el futur d’en Tony, però no tindran un sentit fins al final de la seva vida ―com bé assenyala el títol de la novel·la. Entremig, hi ha un retrat precís dels anys seixanta a Londres, la importància de la música i d’una llibertat sexual menys lliure del que seria d’esperar.

L’estructura està molt ben travada. L’estil és molt anglès: concís, irònic, enginyós, gens metafísic. La narració té un cert caràcter de suspens, de novel·la negra. El protagonista manté un dubte constant sobre la seva pròpia vida ―Quan més temps vivim, menys coses entenem― i fa una anàlisi precisa i franca sobre l’autoindulgència i l’engany amb què construïm el relat de la nostra existència. Descobrir una altra visió de la seva vida, més certa potser, crearà uns forts remordiments en el protagonista, uns remordiments cada cop més punyents en tant que ja no és possible canviar res. La qüestió de fons, la reflexió sobre la fragilitat de la memòria que va embolcallant tota la narració, va captivant el lector i fa que quan acabis de llegir-la tinguis ganes de tornar-la a començar, en una mena de reflexió circular sobre el pas del temps.

La novel·la ens deixa una forta empremta d’incertesa. Cadascú de nosaltres va vivint sense acabar d’entendre res a fons, esperant un final clarificador. Tot va bé si acaba bé  ―com ens diu Shakespeare−, no podem dir que hem estat feliços o malaurats fins al final dels nostres dies. Però l’ambigüitat i la fragilitat de la vida ens provoca un gran desassossec. Davant d’això, podem reaccionar tràgicament, com el savi Silè que tant agradava a Nietzsche –el millor que et podia passar és no haver nascut, la segona cosa millor és morir jove− o podem reaccionar d’una manera britànica, flegmàtica, i tolerar aquest desassossec amb ironia, coronant la nostra vida amb l’epitafi que suggereix el protagonista: “Cada dia és diumenge”, fent referència a la naturalesa tediosa i pesada de les tardes de diumenge. Barnes, després d’aquesta excel·lent dissertació sobre la memòria i la identitat, més aviat ens assenyala, amb un somriure, aquesta via.