Algú que hi havia de ser, però que no hi va ser

5.12.2018

Ahir es va celebrar la cloenda de l’Any Manuel de Pedrolo, en un acte celebrat a Teatre Nacional de Catalunya. Joaquim Carbó, que va conèixer i tractar personalment l’autor d’El mecanoscrit del segon origen, ens en dona la seva visió més personal. El text inèdit que us oferim aquí sota és la conferència que Carbó havia preparat per a la Vila del Llibre de Cervera, celebrada el mes d’octubre, i que finalment no va poder pronunciar.

Manuel de Pedrolo | Editorial Comanegra

La relació personal

Als meus dinou anys, quan em vaig apuntar a comprar, segons les meves escasses possibilitats, bona part del que començava a sortir en català d’acord amb els temps que vivíem, és a dir, nous textos d’autors del moment, com una forma de participar en la vida del país, els primers títols de Manuel de Pedrolo em van interessar molt i em van fer adonar que tot allò era nou i diferent del que es publicava abans de la guerra:

1951. El premi literari i més coses – Selecta

1953. Domicili provisional – Raixa

1954. Un món per a tothom – Albertí editor

1959. Quan, a més que lector, m’iniciava en l’ofici i feia alguna temptativa narrativa, vaig treure el nas a la Llibreria Catalònia el Dia del Llibre. Quin panorama! Tomàs Salvador, Gironella, Ignasi Agustí tenien cua de lectors. En canvi, Capmany, Espinàs i Pedrolo la feien petar en solitari en un racó. Vaig reaccionar de manera que l’any següent m’hi vaig presentar amb una bossa plena de llibres seus per demanar-los que  me’ls signessin. Jo tenia, llavors, vint-i-set anys. Recordo que em van mirar amb certa bonhomia i, també, un pèl sorneguers. Si  per un cantó la meva presència els podia afalagar una mica, no podien dissimular que el meu entusiasme els sobtava i divertia.

1960. Retrobo Pedrolo a la parada del Diccionari Català-Valencià-Balear,  que cada any aplegava la gairebé totalitat d’escriptors que es mantenien al peu del canó escrivint i intentant publicar els seus llibres en català. Ho organitzava el fidelíssim Joan Ballester. M’atreveixo a demanar a Pedrolo que llegeixi algun dels meus primers contes. Els hi envio. Pocs dies després rebo una carta seva que em cita al carrer Calvet, 9, un dissabte, entre 4 i 7. Li han interessat dos contes.

A partir d’aquí la relació s’intensifica. El visito sovint. Em deixa llegir els originals acabats de redactar i els que li ha tombat la censura com, per exemple, La terra prohibida. I també em deixa llibres que compra al mercat o a les llibreries de vell. Em descobreix: Gide, Malraux, Camus, Beauvoir, Sartre… Miller, Kerouac, Dos Passos, Caldwell, Steinbeck  – Flaiano (guionista de Fellini). Era un apassionat de la novel·la contemporània. En sabia més que bona part de la crítica. Més endavant, quan s’obre l’aixeta a les traduccions al català, molts dels títols que va traduir ell mateix o altres traductors, era ell qui els suggeria i recomanava als editors.

1964. Li demano el pròleg per a Solucions provisionals, amb què jo acabava de guanyar el Premi Víctor Català de narracions. Es resisteix perquè m’explica que en alguna ocasió això li ha fet perdre amistats perquè serà sincer i si el llibre no li agrada ho dirà obertament. Per sort, li agrada, escriu el pròleg i el titula: Com en Carbó em fa pensar. Entre altres coses que em van emocionar, diu: «L’humor no li lleva perillositat.

Coincidim a la tertúlia de l’Or del Rhin -un de tants locals desapareguts, a la Gran-Via, a tocar el Coliseum- que coordinàvem Estanislau Torres i jo mateix. Pedrolo, Aurora Bertrana, Saladrigas, Mireia Xapelli, Domènec Guansé, Joaquim Amat-Piniella, Tísner i Calders, que acabaven de tornar de Mèxic. Víctor Mora i Josep M. Carandell, esporàdicament…  Terenci Moix n’era un fix fins que va guanyar el primer premi Pla el dia de reis de 1969. Llavors va desaparèixer i va aprofitar el que sabia de bona part dels tertulians per fer-nos un vestit a mida a la seva novel·la El sexe dels àngels.

1987. Dedico a Pedrolo la novel·la S’ha acabat el bròquil!, que em publica 3 i 4, de València. En el curs de la novel·la situava una escena eròtica en el seu despatx, un dia que figurava que ell no hi era, i la Pei -l’esposa-, hi feia passar els dos protagonistes joves. Dos mesos després que li donés un exemplar, encara no me n’havia dit res. Faig el cor fort i el vaig a veure: no li ha agradat gens perquè trivialitzo el sexe, hi faig broma. I ell, en aquells moments, el sublimava, el sexe. Tampoc no li feien el pes les frases fetes, el llenguatge col·loquial, al que jo sóc força addicte, tal com demostra el títol d’aquesta novel·la.

26 de juny de 1990. Em truca Maria Antònia Oliver: Pedrolo ha mort! – Vaig a Calvet, 9, i coincideixo a la porta amb Ignasi Aragay, llavors jove periodista, i no hi ha ningú. Vaig al Clínic, però no m’expliquen res. Vaig al tanatori de Sancho Dávila i coincideixo amb Guillem-Jordi Graells. No ens volen informar. Després sabrem que la seva  família ha fet cas de les instruccions que ell va deixar: no volia que es muntés un espectacle al voltant del seu cadàver: ni polítics, ni entitats. Gent que en vida no li havia fet gens de cas i que llavors acudiren a fer-se veure, a fer-se retratar.

Curiositats

Escric Pedrolo i nouvelle cuisine a petició d’una revista gastronòmica. Un tema que es pot dir que no apareix a la seva obra. Els seus personatges mengen per viure, tal com feia ell, no pas viuen per menjar, com fan avui tants protagonistes a la vida real i als llibres. Adelais, la filla, ha comentat que no anaven mai a restaurants. Ell volia menjar el que li feia la Pei. I prou! També, quan ho he preguntat a la filla, m’explica que no havia estat mai als grans temples catalans: Camp Nou, Liceu ni la Sagrada Família.

Destrueix tres originals: Visita a la senyora SolerEls còdols trenquen l’aigua – Tants interlocutors a Basera (que es publica un cop mort perquè han trobat l’original, senyal que no se n’havia desprès del  tot). Una demostració més del seu rigor, del que volia que fos la seva obra, cosa que bona part de la crítica no s’adonava. No li hauria costat gens deixar-les publicar i cobrar-ne els drets, ja que la feina feia temps que estava feta i no es podia dir que li sobressin els diners.

Entre 1975 i 1981 publica 22 novel·les, la major part de les quals havien estat prohibides per la censura. Hi havia autors que feien veure que no publicaven perquè la censura els bloquejava les novel·les, però després, quan no n’hi va haver, de censura, no en va publicar ni una, perquè no les havia escrit. Ell, sí!

Reprodueixo algunes de les idees que vaig escriure i publicar més tard a Rellegir Pedrolo, volum del col·loqui de Lleida que va coordinar Xavier Garcia:

Em sobtaven els títols tan originals, sovint enigmàtics i molt poètics:

  -Unes mans plenes de sol               

                            -Procés de contradicció suficient               

                            -Hem posat les mans a la crònica

                            -Baixeu de recules i amb les mans alçades

                            -M’enterro en els fonaments

                            -Lectura a banda i banda de paret         

…i tants d’altres!

Sé de primera mà com canviava els títols de molts llibres que traduïa o que seleccionava i proposava a Edicions 62 quan va dirigir La cua de palla. En el meu cas, quan m’encarrega la novel·la de Sebastien Japrisot, Compartiment tueurs, m’indica que en català es titularà Víctimes en fals, un títol que, un cop llegida la novel·la, no queda cap més remei que dir que l’ha encertada plenament, molt més que l’autor, perquè una víctima en fals és el desllorigador de la intriga: matar algú que no té res a veure amb aquell que realment volem matar, i que liquidarem tot seguit…   Altres casos:

La bell vie  –  Mà forta

                            -The key to Nicholas Street  –  Joc de testimons

                            -The Mob says Murder  –  Cap de turc

                            -Gently go Man  –  Un assassinat, noi!

                            -The Iron gates – Amb la por al cosa

                            -The Blunderer – Clara també

                            -Bank Job – El cervell

                            -Lady, Lady, Y dit it! – El ritual de la sang   

Els personatges: si fins al 1957 tenien noms normals, a partir d’aquells moments se’ls inventa o procura que siguin ben originals, propis de la seva creació: Sòsec, Alns , Sil, Rina, Fauna Murta, Jardí Agram, Germinal, Nutrina, Germineta, Emeli, Oreles, Lena Duna, Bin Sora… D’on els  treia? Ni idea! Sé d’un cas, només:  Sorne, un nom que utilitzarà en alguna altra ocasió, era el nom de l’esposa de Jaume Picas, que participava en el repartiment de l’obra de teatre Cruma. El va sorprendre tant quan el va sentir, que se’l va apropiar per a no recordo quina novel·la.

Quan Jordi Sarsanedas, que dirigia Cruma, el convida a un assaig de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, els actors li havien preparat una mena de perfomance: entre altres coses, un d’ells deia, sorprès i desconcertat, quan els presentaven l’autor: -Pedrolo? I un altre, desmenjat, comentava: -No em parlis de coses que no sé…Pedrolo s’hi va divertir i va comentar posteriorment que allò li havia demostrat que l’equip havia entès perfectament el sentit de la seva obra.

Eliseu Climent, l’editor de 3 i 4, li va publicar la novel·la Joc tapat, i sense dir-li res, la va presentar-se al Prix Meridien, a França. Va guanyar. Pedrolo no hi hauria estat d’acord perquè en aquells moments havia decidit no presentar-se a cap més premi, de manera que quan ho va saber no va poder renunciar perquè ja estava dat i beneït. Llavors, en lloc d’anar a França i cobrar-lo, va estar una bona temporada rebent a càrrec de l’import molts llibres publicats a França, aquí introbables.

Diria que la seva poesia era força difícil. En canvi, en algunes ocasions, era prou evident i entenedora, encara que s’equivoqués…

Parlaven de mi en veu baixa

com si fos mort.

Ho era.

Indestriable, una veu va dir:

“es mereix un epitafi”,

i tots, gairebé simultàniament,

arronsaren les espatlles.

Tots em giraven l’esquena,

fins que el més savi digué:

“fumen una cigarreta, ara”.

I llavors em van oblidar.

Ja ho he dit: és evident que no la va encertar! Si en vida va passar tant desapercebut, defugint el contacte amb el poder, tot i que acceptava de grat alguna distinció com La lletra d’or (jo hi era, el dia que li van concedir,a l’hotel Cosmos). I algun premi, en un hotel, no s’hauria pogut imaginar la repercussió que ha tingut el centenari del seu naixement.

Em pregunto, però, si el públic, ara que amb motiu del centenari se n’ha parlat tant, correspon a l’esforç dels editors i compra algun dels títols de Pedrolo que es reediten. I, encara més, si els llegeix o rellegeix. Aquest seria el millor homenatge.